Odissea literària

Conteu-me, oh Muses, el periple d’aquells valerosos homes i dones que tantíssim erraren pels camins de Sikarra. De molts pobles en veieren les aguerrides fortaleses, de moltes viles en descobriren els hermètics secrets, de molts paisatges en gaudiren els astoradors encants i de molts fogons en fruïren les més delitoses menjes.

Digueu-me, oh filles de Zeus, quines d’entre vosaltres il·luminaren el camí traçat pel negre reguer de la tinta vessada per l’acurada ploma dels bards inspirats entre terrossos del país eixut i quins viaranys van recórrer fins al crepuscle del segon jorn.

Fou dins els murs de la fortificació de Concabella on Talia, la festiva, va obrir la primera pàgina del llibre en delectar-nos amb la lletania de Vallverdú: “Serres petites, baixos turons, entrellat magnífic i complex d’altures i de valls: Segarra. Fondals fluvials sense rius. Cels infinits sense núvols. Ventades sense aturador: Segarra. Tradició i silenci. Eixut i glaçades. Calcàries i margues: Segarra”. Sense temps a recuperar l’alè, Espinàs hi donà l’apunt cromàtic: “Parlar de verds, a la Segarra, pot semblar exagerat als qui en tenen una imatge molt superficial, o molt ràpida, però al llarg d’aquests dies hem acabat estimant els boscos –petits- de pins i roures, els alzinars una mica desguarnits, i sobretot les plantes i els matolls de l’altiplà”.  Seguidament, la primera d’entre les muses, Calíope, inspiradora de l’èpica i l’eloqüència, va fer-nos escoltar les paraules del Baró de Maldà, reivindicant “anar a prèndrer chocolate, que no’l perdonam matí y tarde”, mentre Clio manllevà Punsoda per alçar-nos els cors: “és fals que tot està igual perquè a la torre del vell castell feudal hi oneja una estelada immensa”.

El periple continuà a l’Aranyó, on Erato ens regalà les oïdes amb la Història Íntima de Pedrolo (“El cor és ample com els solcs / oberts a la diada camperola: / de sol a sol”). Després, a les Pallargues, retorna Talia per donar veu a dos Joseps, Vallverdú i Coma, que ens retraten l’actitud “parsimoniosa en desprendre” del segarreta i el seu amor pel vil metall: “Si ara fos a fer potser faria uns altres tractes que no escanyessin tant i, a l’hora de vèncer els terminis, no seria tan rigorós. Al cap i a la fi, les monedes, les seves estimades monedes d’or, ara no li servien de res”.

Després d’un gran banquet a Florejacs, Clio reclama la presència de Vidal per descriure la llegenda de la “dama d’una bellesa enlluernadora i posseïa un encís que atreia a tots els homes”. Molt activa en el camí de castell a castell, a les Sitges crida a Pla perquè retrati la “crispació guerrera que no s’ha pas esbravat amb el pas dels segles”. Entre un i l’altre, Canals assenyala que “la presència dels corbs atalaiats entre els merlets de l’alta torre, desmanegats en moviments i amb el xiscle escardalenc, semblava imposar una desagradosa sensació existencial en l’indret”.

El Sol ens acomiadà al capdamunt de la torre i, il·luminats per una Lluna de coure, Melpómene ens esperava a Iesso per fer reviure el desconsol lapidari d’una mare per la pèrdua de la seva filla, qui “amb prou feines no havia arribat dues vegades a sis anys; encara no havia vessat tots les llàgrimes que duia dins seu i podia, per tant, ser plorada sempre més pels seus”. A continuació, al centre de la plaça Major de Guissona, on a “la façana de l’església, / reien volutes del Barroc”, Euterpe i Terpsícore s’alien per obrir-nos les orelles amb Pàmias, mentre el petit Joan Pons assenyala murri l’“extremisme rural i olor de xiclet / soroll de tractors i olor de rostolls / per sempre més”.

Vins negres, escumosos, mistela i ratafia, maridats amb delícies de proximitat, enardeixen els esperits per cloure la primera jornada de l’epopeia…

A l’endemà, Calíope arrabassarà la son dels cors dels viatgers trencant el silenciós discórrer del Llobregós, al peu de les muralles de la mítica Athanàgia, amb l’himne de Jaume Clavé: “Escipió des del Reial, / diu: Lleoner, rendeix-te ja! / mes Athanàgia planta cara / a la Roma imperial”. Ben aviat, penetrant a Sanaüja per la portelleta, Urania imposa rigor i serenitat amb el vers de Margarit, evocador d’“horts sensuals de la riera fosca, / vinyes eixutes als turons gebrats, / els camps de Sanaüja amb la fredor / dels primers raigs de sol”. Més enllà,  Talia reapareix convidant a l’hedonisme il·lustrat a través de la paraula de la Marieta de la Font: “res és comparable a tornar del bar cap a casa caminant pels carrers, satisfets pel que hi hem rigut, pel que hi hem parlat o discutit, mentre les passes ressonen pels carrers deserts”.

Camí enllà, a l’altre cantó del riu, el grup s’aturarà de nou allí on Espinàs trobà que l’“’aire duu un perfum –intens, gairebé alcohòlic- de farigola, i les cigales avaloten” i, responent a la crida de Polimnia, els goigs de la Soledat ressonaran dins la nau esbalandrada d’una ermita: “Socorréunos puix que vereu / a Jesús ressuscitat, / socorreu vostres devots, / Verge de la Soledát”.

Instants després, la capital de la Segarra acull als viatgers. “Enmig, tossa de pedra i d’història ensems, / Cervera, nau anclada a una Universitat”, recita Arimany, mentre el grup s’endinsa al carrer de les Bruixes. Des de la penombra, la musa riallera apareix novament i, amb versos de Fabregat, canta com “T’hi he trobat a tu, bruixot. / He jugat amb la teva barba / flonja, molsa. Negra i plena / de trossos de lluna”. A l’extrem del carrer, al peu de la Plaça Major, Melpómene atura la disbauxa amb la presència de la Dama Negra, revelada per Madern: “Se sentia vella. Sola. Amb el record de la joventut rebel. Que la va ferir. Amb un dolor que desconeixia. Només la Dama l’esguardava. Impertorbable. Pacient.”

Més enllà, un banquet opípar reviscola als homes i les dones que faran front a la darrera fita del camí: Montfalcó Murallat. Dins la vila closa, fins i tot vedada, Guillem de Cervera acudeix a la crida d’Erato “enllaçant mots / trobar és joglaria”, i Isabel Solsona, reclamada a dues veus per Melpómene i Clio, posa punt i final a l’aventura quan “fineix la sorra del rellotge”…

 

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 3 Desembre 2012, in Esdeveniments and tagged , , , , . Bookmark the permalink. 4 comentaris.

  1. Uff, he hagut d’agafar aire i lubricar-me bé la llengua per poder llegir bé alguns paràgrafs, però molt bona descripció, això sí. (-;
    Salut!

  2. Barroca perquè es pot; pedant com Sánchez Dragó (el de Gàrgoris i Habidis, això sí!); inconnexa, sí i què?, wiquipedista (qui estigui net de culpa…) i fatigosa (vam quedar baldats) crònica…

    Per aprofundir en el Baró de Maldà, et recomano (crec que ja t’ho vaig comentar) el llibre “Xocolata cada dia. A taula amb el Baró de Maldà” de Joan de Déu Domènech (La Magrana), premi Sent Soví de literatura gastronòmica. Deliciós!

    Una abraçada.

  3. Fantàstica crònica. I m’ha vingut al cap una novel·la de Pedrolo que vaig llegir fa moltíssims anys: “Nou pams de terra”. No em va agradar gaire però tenia algunes descripcions de la Segarra precioses (o almenys això recordo, que de vegades la memòria ens enganya)
    Alguna vegada he buscat el llibre per rellegir-lo però no he aconseguit trobar-lo.
    Potser es podria veure si val la pena afegir-lo en properes rutes…
    Salutacions
    Balbina Brescó

    • Gràcies, Balbina.

      Conec el llibre. De fet, tinc entès que és la única novel·la de Pedrolo ambientada a la Segarra. Aquest passat estiu, al Castell de Concabella, se li va fer una exposició en homenatge: http://www.fundaciopedrolo.cat/?seccio=fun-Noticia&noticia=80. No obstant, com saps, és una novel·la que retrata amb molta cruesa el caràcter segarrenc i, posats a cercar una imatge més amable vers els visitants, vam optar per llegir una mostra de poesia amb la bellíssima Història íntima (“Tenia tants cors a la mà / que ja no sabia què fer-ne; / fet i fet, era excessiu. / Però els cors no s’abandonen / com qui tanca una porta, i prou, / en deixar la cambra dels jocs”) i, davant dels murs de l’Aranyó, la Breu descripció, asèptica i possiblement infidel, de l’interior d’un castell: “A l’angle de la paret del davant, un orinador pels homes: una mena de bací de porcellana encastat a l’obra i a l’alçada que convé a un mascle d’estatura més o menys corrent. La petita cambra, sota teuladeta, és freda i a l’hivern t’hi geles el cul. No ens hi entretinguem, doncs…”

      No obstant, “la prodigiosa fecunditat de Manuel de Pedrolo” (que digué Moncada) dóna per fer una ruta temàtica sencera només amb els seus textos (cosa que, pel què sé, va endegar el 7 lletres en un projecte, per ara, aturat).

      Gràcies per tenir la paciència de llegir els meus textos, a voltes mers estirabots i fantasmades. Disculpeu les molèsties…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: