Dia de REC

Al bell mig de la crisi del petroli dels anys setanta, en un context d’atur i retrocés global, el grup de pop-rock Supertramp va publicar un dels seus discos més celebrats: Crisis? What crisis? El títol de l’àlbum, prou significatiu, retolava una portada on es veia un home esprimatxat, vestit només amb un petit banyador i ulleres de sol, ajagut en una gandula  i fent una plàcida becaina. Una ombrel·la i una tauleta equipada amb un refresc, el diari del dia i un transistor li feien companyia. L’estival estampa acolorida contrastava amb un fons on, en tons grisos i negres, apareixia una urbanització de casetes baixes aglomerades, amb tot l’aspecte d’una colònia obrera, amuntegades a l’ombra d’un bosc de xemeneies que tenyien de color negre un cel ja de per sí ben gris. Un caminet de rajoles comunica el primer i el segon plànol, insinuant que l’home s’havia absentat per uns instants del veïnat i que, en un instant de catarsi, s’havia fugat d’una realitat prou dramàtica i desesperançada, a la qual pertanyia i on ben aviat es tornaria a submergir…

L’escena en qüestió se’m va aparèixer a la ment el passat diumenge quan, en un moment d’impuls irreflexiu, vaig decidir acudir al barri del Rec d’Igualada per submergir-me en un esdeveniment anomenat “REC.06, Experimental Stores”. De fet, no sabia ben bé on anava, però el cartell promocional, il·lustrat per una fotografia del moderníssim director i productor de cinema Albert Serra en actitud reflexiva davant d’un crani humà sostingut a dues mans, va despertar la meva curiositat. La hamletiana escena del tòtem banyolí del cinema underground apareixia rematada amb la frase “on anirem a parar”, sense signe interrogatiu, clara evocació existencialista i poc subtil invitació a gaudir del moment.

Ben aviat, però, un cop dins del lloc, vaig tenir clar que jo hagués triat un altre director català de culte, en Jaume Balagueró, per protagonitzar el cartell de quelcom que, de fet, porta el nom de la seva –per ara- trilogia: REC. Per qui no ho conegui, aclariré que la saga més internacional d’aquest cineasta lleidatà està protagonitzada per una munió de morts vivents, altrament dits “zombies”, que avancen balandrejant d’un lloc a l’altre, moguts només pel desig de satisfer les seves ànsies pel consum de carn crua, humana per més dades, i en uns espais arquitectònics preferentment degradats i tètrics. Doncs bé: REC.06 és la instal·lació provisional dins les rònegues naus industrials que fins fa dècades foren motor econòmic de la capital de l’Anoia d’un seguit de botigues de moda tèxtil que es volen treure de sobre els estocs que no han pogut vendre durant la temporada. Així, deambulant pel barri, pots trobar efímeres tendes de marques “de tota la vida” (com Lacoste, Levi’s, Punto Blanco o Kickers) al costat d’altres que, al menys jo personalment (reconec la meva ignorància), no n’havia sentit mai a parlar, però que pel seu nom impronunciable o embarbussat (Anaid Kupuri, Skunkfunk, Dütch Delight, Micu Micu…) és segur que ofereixen producte exclusiu i avantguardista, i més si la marca va acompanyada del topònim “Barcelona”, molt més que una denominació d’origen al món del disseny.

Integrat dins la massa vagarosa, vaig convertir-me en un zombie més i vaig recórrer, una a una, totes i cadascuna de les instal·lacions o “pop up stores”. Capbussat en la multitud, ensordit pel so eixordador de dotzenes d’altaveus que escopien a tot drap música enllaunada i cegat per pantalles gegants que projectaven imatges de joves movent-se feliços i enjogassant-se abillats amb roba de disseny trencador vaig disposar-me a treure llustre a la targeta de crèdit. Entre botiga i botiga, una pausa per devorar l’oferta “entrepà + beguda”, assegut sobre unes caixes de fruita a mode de cadira i amb la safata del menjar dipositada sobre uns palets apilats en funcions de taula, mentre contemplava l’avenç de dotzenes de persones fent cua per entrar a les diferents botigues, talment es tractés d’una atracció de Port Aventura en ple mes d’agost. Poc després, encara amb filets de la vedella del sandvitx entre els queixals, vaig afegir-me a la filera i, més tard, agraïa amb emoció el gest de condescendència de l’agent de seguretat quan, arribat el meu torn, em permetia franquejar la porta. A dins, centenars de persones enfonsaven els braços fins als colzes en piles de roba anàrquicament amuntegada a la recerca d’una camisa per 19 euros, uns pantalons per 20 o una jaqueta per 35… Considerant que, en plena temporada, els preus d’aquelles peces de roba triplicaven i quadruplicaven les xifres  anunciades  (“descomptes salvatges”, resava el fulletó promocional), aquella era una immillorable situació per a renovar el fons d’armari. Així, hom es movia entre embalums de cartró plens a vessar de roba, evitant de trepitjar infants que esgotats s’asseien a terra, incapaços de seguir el ritme embogit dels seus pares, i d’arrambar-se més del compte a homes i dones que, desproveïts de tot rubor, s’emprovaven pantalons, faldilles i samarretes al bell mig dels passadissos. Res hi feia que l’espai estigués mancat d’emprovadors o que s’advertís que no s’admetrien devolucions de gènere. La temptació era massa forta com per deixar-ho estar…!

Al final, satisfet pel temps d’oci i esbarjo invertit i per l’èxit del recapte de roba, el balanç reflectí cinc parells de sabates i botes, tres faldilles, dues camises i uns texans, tot per un mòdic preu equivalent aproximadament al salari mínim interprofessional. Mentre marxava del recinte, veia com la munió dels meus iguals (l’endemà la ràdio diria que hi havien passat unes seixanta-cinc mil persones) també en sortia carregada fins les orelles amb les bosses de les botigues dites experimentals…

Crisis? Quina crisis? El diner de plàstic, sumat a les noves estratègies del màrketing i l’instint de fugida de les angoixes quotidianes esperonen i donen ales a la pulsió consumista. L’obtenció de la satisfacció a través del consum impulsiu està garantida, tot i que aquesta serà d’una naturalesa tan efímera com les botigues del REC.

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 20 Novembre 2012, in paisanatge and tagged , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

  1. Si el diumenge que expliques fos una pel·lícula protagonitzada per mi, ben segur que s’assemblaria a “REC” del Balagueró, tenint en compte que fer-me anar a comprar roba se situa fàcilment en el “top ten” de les pitjors tortures a les que em podrien sotmetre.
    Però sí, “quina crisis?”. Precisament en fa 37, que són els anys que tinc, del disc dels Supertramp, amb el nom del qual també intitulava una anada a la font de per allà al mes de maig: http://lafontdebiscarri.wordpress.com/2012/05/09/crisis-what-crisis/

  2. Jo no hi era… i tot el que expliques més aviat semblen escenes d’un camp d’extermini o un aeroport low-cost. Sembla mentida com els agrada a la gent que els maltractin, quan més els maltracten més bé de preu es pensen que compren els pobres imbècils!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: