El laicíssim Misteri

Els cinc homes de pau entren a l’habitació. Un a un s’asseuen en la única fila de cadires que, juntament amb una taula i una pantalla de televisió, moblen l’espai. No pronuncien cap paraula. Eviten creuar-se les mirades. Estan incòmodes. Un juga neguitós amb el clauer, mentre un altre fa veure que consulta el seu telèfon mòbil. Un tercer es burxa amb el dit petit l’orella. Tots mouen el cul nerviosos i, de tant en tant, llencen llambregades a la porta, esperant l’arribada d’aquell que els ha convocat…

L’inspector entra a la sala. Amb pas lent i expressió orgullosa i condescendent se’ls planta al davant. Comença el seu discurs, pausat i amb aires saberuts:

“Senyors, com saben, quatre segles després, la ciutat s’ha tornat a commoure per un robatori sacríleg. Novament, a la ciutat tenim un lladre de relíquies que emula aquell Joan Balaguer d’infausta memòria i, com el Consell va ordenar en aquells temps, cal executar un càstig exemplar. La gàbia de ferro de Santa Maria exigeix tornar a lluir la testa del malfactor!

Els he convocat ara i aquí per revelar-los les claus del misteri que aquesta matinada de diumenge he resolt. Sense cap mena de dubtes, els puc afirmar que ja conec la identitat de l’home que ha arrabassat la relíquia que onejava a la plaça de la Paeria. Per això els he reunit aquí i serà el meu dit inquisidor el què s’alçarà per desemmascarar el profanador.

Tal vegada vós, il·lustríssim Ramon, sou el culpable de l’afer? Sabem sobradament la vostra animadversió vers l’ensenya robada. La bandera alçada al punt principal de la casa consistorial representa un greuge per la vostra consciència nacional. Heu donat públicament i amb il·lusió suport a la moció que declara la ciutat que presidiu territori català lliure i exigeix que “les banderes oficials siguin només la local, la senyera i, fins al dia de la independència, l’estelada”. De paraula, escrita i verbal, teniu antecedents: us heu posicionat de forma valenta i decidida per un Estat independent i heu protestat enèrgicament per la immissió sobre la ciutat dels avions militars del país opressor. Però també les vostres accions us poden delatar, ja que teniu no pocs antecedents: ja vau ordenar la retirada del drap robat durant la Festa Major, la Diada i la Hispanitat… Per la qual cosa, tot apunta a què sou el causant de la malifeta!

Però això no és tot… Vós, Raimon, també teniu motius. És ben palès el vostre enfrontament amb el Paer en cap. Les vostres renyines han acabat amb una ruptura oberta i la seva caiguda ben segur que us alegraria. Coneixedor com sou que la desaparició de la bandera robada podria causar greus problemes legals a l’il·lustríssim, podeu haver instigat el robatori per a imputar-li l’acció. Sabeu que si l’incomplimemt de la Llei de Banderes arriba a les orelles de les instàncies del Govern estatal, pot acabar causant el seu cessament i la inhabilitació pel càrrec, cosa que podria suposar una dolça venjança. A més, ningú sospitaria de vós, ja que en matèria sobiranista mai us heu destacat especialment.

Però tal vegada no és aquesta la clau… Està clar que vós, Juli, podeu haver estat l’autor dels fets. Salta a la vista: durant molts anys, la força que encapçaleu ha estat l’única veu independentista en el govern de la ciutat. Fins i tot en aquells anys, quan els que ara governen i pretenen capitalitzar el sobiranisme restituïen el títol comtal a l’Hereu de la Corona hispànica, la vostra força feia la seva particular travessa del desert i s’hi oposava obertament. Ara, promotors de les declaracions sobiranistes, us resulta del tot intolerable i ignominiós que la bandera de l’Estat opressor presideixi la Casa de la vila, trencant amb les mocions aprovades i recordant perennement la submissió a un país ocupant. Per tant, sereu potser el brètol que ha robat la relíquia drapejada?

O potser, serà a vós, Joan, a qui haurà d’assenyalar el meu dit inquisidor? De tots és sabut que quan vau ocupar el lloc principal del Govern vau centrar-vos més en els afers socials que no pas en els debats identitaris i que el partit que representeu, tot i les trifulgues internes, no aposta per sortir de l’Estat la bandera del qual ha estat profanada, sinó per reformar-ne els lligams amb el nostre poble. Per tant, semblaria del tot descabellat insinuar la vostra autoria. No obstant, sabeu que l’acte aprofundeix la ferida oberta en el Govern municipal i posa en evidència una situació precària que vós, amb la mà estesa, us oferiu amablement a corregir. Un pacte amb vós seria la gran coartada que permetria a l’il·lustríssim abandonar la seva postura radical i rebaixar els posicionaments rebels, excusant-se en la pluralitat de l’equip i en què la governabilitat ha de ser la llum que guiï l’actuació municipal. Així doncs, sou vós tal vegada l’autor de tan reprovable acció?

I vós, Mateu, no teniu res a dir-hi? Sabem que sou el gran adalil de la defensa a ultrança de l’espanyolitat de Catalunya, baluard de la indissoluble unitat de la nació espanyola i que teniu en el catalanisme el vostre pitjor malson. En conseqüència, és inversemblant considerar que vós esteu al darrera de l’afer… O tal vegada no? L’esgarrifosa profanació del pendó groc i vermell és una llum d’alarma que despertarà als vostres correligionaris d’arreu del país. Darrerament, els secessionistes han proliferat i les senyeres estelades llueixen desvergonyidament per tota la ciutat, fins i tot violentant la torre de la Fe, per la qual cosa cada cop us sentiu més isolat. Aquesta acció pot fer despertar les consciències dels patriotes hispànics i, de fet, així ha estat, motivant que uns avions militars sobrevolin a baixa alçada el cel de la ciutat, palesant una amenaça que esdevé latent i allunya quimeres.

Dit això, benvolguts homes de pau, el meu dit no ha de tremolar per desvetllar el causant del sacríleg i esfereïdor robatori…!”

L’inspector alça l’índex de la mà dreta i, de forma premeditadament parsimoniosa, el fa circular de costat a costat per davant dels rostres dels presents, que muts i amb els ulls ben oberts el segueixen hipnotitzats. De cop, l’inspector es gira, els dóna l’esquena i estira la mà en direcció a la televisió. Amb el dit ben tens, engega l’aparell i s’enretira perquè tots els homes puguin contemplar l’escena.

A través de la pantalla, des de les antípodes del món, arriben les imatges d’un jove que, emulant el tro, cavalca a tota velocitat una moto fent la volta d’honor a un circuït de carreres. Tots fan un bot al seu seient quan reconeixen, sostinguda i onejant al braç esquerre del pilot, una gran bandera roja i vermella guarnida amb l’escut constitucional…