Els més grans dels pecadors

Els insults al poble català des de les foscúries més tenebroses de l’espanyolisme més ranci, ultramuntà i caspós s’estan fent cada cop més surrealistes. No és pas d’estranyar, ja que, després de dècades de dir-nos el nom del porc, l’esgotament de les fórmules ofensives, mesclat amb la histèria i el pànic provocat en les files del nacionalisme espanyol arran de la passada Diada, fan que tot l’enginy s’esgoti. Per això veiem com els darrers improperis, alguns explícits com aquell “pobres desgraciados” del Coronel Alamán, el “son un cáncer” de Jiménez Losantos o el “caraduras” del President de la Rioja, i d’altres més subtils com les manifestacions del President extremeny, del Ministre d’Educació o dels contertulians d’Intereconomia, a banda de tota la caterva d’ofenses llançades a la xarxa anònimament, cada cop són menys originals i creatius, per no dir barroers…

No obstant, n’hi ha hagut un que, no pas per innovador, però sí per hiberbòlic, crida poderosament l’atenció: un escriptor, filòleg, periodista i contertulià ocasional d’Hermida i del Olmo, anomenat Juan Jesús “Juancho” Armas Marcelo ha acusat als catalans de ser els culpables de la passió i mort de Jesucrist. L’afirmació s’inclou d’una manera una mica maldestre i forçada en la introducció d’un article publicat al Mundo que volia tractar el darrer partit de futbol entre Barça i Madrid i que, fet i fet, només pretén plantejar la possible sortida del l’equip blaugrana  -ple de “tantos mercenarios en sus filas”- de la lliga futbolera hispànica.

Al text en qüestió, l’escriptor canari i establert a Madrid, recull una vella tradició popular per la qual Ponç Pilat, abans de ser nomenat prefecte de Judea, Galilea i Samaria, hauria estat governador de Tarraco. Són diversos els historiadors que afirmen que el pare de Pilat era un tal Marco Pontius (Titus Pontius, segons altres), general romà de l’època d’August que va participar en les lluites contra els càntabres i els asturs, per la qual cosa el protagonista hauria nascut a Astúrica (Astorga) i, pels mèrits militars de la seva família, hauria estat promocionat al càrrec de pretor de la Tarragona romana (ciutat on, des de l’antiguitat, s’alça el Pretori o Palau d’August, també conegut com el castell de Pilat). En el seu trasllat a Palestina,  on canviaria la història del món condemnant Jesús a la creu i – rentant-se les mans, s’hauria fet acompanyar de la seva esposa Clàudia Pròcula i de la Legio Sexta, la seva guàrdia personal. En aquest punt aprofundeix l’articulista mundà i incideix en la “guardia pretoriana (de catalanes)” per estendre la malèvola catalanitat als soldats que intervingueren en la passió de Crist i en la juguesca a daus de les seves robes. En conseqüència, també català seria el centurió Gaius Cassius, qui passà a la posterioritat amb el nom de Longinos, i que -com recull l’evangeli de Lluc- va clavar la llança al costat del Crucificat.

Podem constatar així com el tal Juancho en acusar-nos del magnicidi no inventa res (com tampoc ho fa el ministre Wert amb el seu empeny d’“españolizar los alumnos catalanes”), sinó que regira el bagul dels records anaftalinats per atacar, calumniar i tractar d’enutjar-nos. No obstant, el fill de la Gran Canària hauria fet bé de continuar la seva investigació històrica vers aquests presumptes catalans i, potser, la conclusió final hauria estat una altra…

Pel que fa a Ponç Pilat, diu l’apòcrif evangeli de Nicodem i una tradició transmesa dins l’església ortodoxa, que fou cridat a Roma pel Cèsar per rendir comptes per haver mort a Jesucrist. En presència de l’emperador Tiberi va acusar als jueus -encapçalats per Herodes, Arquelau, Filip, Anàs i Caifàs- de descreguts i d’obligar-lo a dictar la terrible sentència i que, en realitat, “tot allò que d’Ell s’esmenta és veritable; jo mateix, en veure les seves obres, vaig arribar a la convicció que aquell personatge era de major categoria que tots els déus que nosaltres venerem”. Penedit de la seva gran culpa i convertit al cristianisme, seria condemnat a la  decapitació, executada la qual el seu cap seria recollit pels àngels del Cel. Alhora, la seva esposa, Pròcula, que segons l’evangeli de Mateu ja havia advertit al seu marit que no intervingués en el judici contra el Just, també es va lliurar amb alegria al martiri. Aquesta tradició va donar lloc que Pilat fos canonitzat per les esglésies cristianes copta i etíop i, per la seva banda, Clàudia Pròcula sigui també venerada com a Santa per l’església ortodoxa.

I això no queda aquí: de l’altre català -malvat en la ploma d’en Juancho-, el tarragoní Gaius Cassius, diu la llegenda que  fou curat d’una afecció als ulls per la sang que va brollar de la ferida al costat del cos de Crist, miracle que el mouria a convertir-se al cristianisme. La seva fe el va obligar a refugiar-se a la Capadòcia; allí va ser perseguit, capturat i executat pels soldats romans. Amb el nom de Longinos -o Sant Longí-, seria canonitzat per les esglésies catòliques, ortodoxa i armènia. El seu cos, acompanyat de la santa esponja amb la que va rentar el cos de Crist es venera actualment a Roma, on Bernini va esculpir-ne en marbre una famosa estàtua que s’admira al Vaticà.

En conseqüència, en Juancho Armas, en el seu anhel per a donar a conèixer la catalanitat dels perversos deïcides, podria haver continuat la seva història, per comptes d’avorrir-nos parlant del clàssic i de les picabaralles entre merengues i culers. Si ho hagués fet així, a més, ens hauríem adonat d’un matís que, en aquests dies de canvis trepidants i conversions en massa, serà important tenir en consideració: fins i tot aquells més pèrfids, aquells que tenen les més grans atrocitats en el seu haver, aquells que més han fustigat als fidels de la fe alliberadora i perseguit els predicants del camí de la salvació, poden veure la llum, adonar-se del seu error, penedir-se públicament, fer acte de contrició, redreçar el seu rumb, predicar la nova fe, erigir-se com exemples i campions en el camí cap a la Gràcia i arriscar o, si s’escau, sacrificar les seves vides pel triomf del bé… I qui diu Gràcia, diu Ítaca, o qui diu vides, diu carreres polítiques.

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 16 Octubre 2012, in paisanatge and tagged , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: