Sota la pluja d’estels

Un dels molts privilegis dels quals podem presumir aquells que vivim on de nit encara cau la nit està en la contemplació del cel nocturn. L’embadaliment observant a ull nu la Lluna, les constel·lacions, els planetes i les nebuloses, tombat panxa amunt sobre una  màrfega estesa damunt del rostoll, gaudint de la fresca i en bona companyia, és un d’aquells plaers que no valores prou fins que el perds (moment quan, per cert, sovint ja és massa tard). I, d’entre tots els espectacles que podem descobrir tranuitant sota l’esfera celeste, segurament el més esclatant és la pluja d’estels que entre mitjans de juliol i finals d’agost omple el cel de fonedissos solcs de llum i les ments de desitjos il·lusionats.

Els científics, entossudits en fer prosaiques les emocions i racionals les quimeres, expliquen que la pluja d’estels s’origina quan penetra dins l’atmosfera terrestre la pols còsmica emanada d’un cometa (anomenat amb el dessaborit nom de 109P). Segons ells, la combustió de les partícules de la cua del meteor en aproximar-se al nostre planeta generarien les traces lluminoses que cada estiu podem contemplar al firmament i que ells han batejat com Perseides… No obstant, la saviesa popular coneix aquest fenomen com les llàgrimes de Sant Llorenç, donat que la seva màxima esplendor coincideix amb la nit del 10 d’agost, festivitat en honor a aquest campió de la fe i patró de bibliotecaris, cuiners i miners. Les llàgrimes, diu la tradició, serien aquelles gotes ardents que varen vessar els lacrimals del màrtir mentre era rostit sobre una graella de ferro. Val a dir que no queda clar si eren de plorar o de riure, ja que, segons Jacme de Voràgine,  just abans d’expirar llançava al seu botxí la cèlebre frase “Ecce, miser, assasti tibi partem unam, regira aliam et manduca” (“Adona’t, mesquí, que ja estic torrat d’aquesta part; ara gira’m de l’altra i menja’m”).

Enguany, els estels que han plogut sobre casa nostra, sia per obra i gràcia del plany del sant o sia pel pas dels residus interestel·lars, no han estat el fenomen fugisser i efímer de cada estiu, sinó que, bona part d’ells, han decidit instal·lar-se arreu de la nostra comarca. Així, en un fenomen que pot sorprendre tant la conservadoríssima racionalitat dels més científics com l’extremada prudència dels més fervorosos i fidels, les estrelles romanen ben visibles, amb la seva cua quadribarrada d’un roig refulgent, repartides entre els llocs més emblemàtics i les llars més humils, entre els edificis institucionals i les construccions històriques, entre les façanes dels habitatges i les teulades de tot tipus de coberts…

D’aquesta manera, els estels han pogut contemplar-se coronant els campanars de diverses esglésies parroquials, com la Marededéu de l’Assumpció d’Hostafrancs, Sant Salvador de Tarroja o a Santa Maria de Sant Guim de la Plana; fins i tot hi ha qui anuncia que n’hi ha una que sobrevola el cel en direcció a la Torre de la Fe cerverina… També han brillat als venerables murs de fortaleses segarrenques com el castell de Biosca i les torres de l’Ametlla o Vallferosa, llampurnejat en edificis consistorials com l’Ajuntament de Sant Guim de Freixenet o d’Ivorra, resplendit als patis de la Universitat de Cervera, rematat l’agulla de la Farinera del Sindicat Agrícola cerverí o presidit lluïts balls de Festa Major i concorreguts sopars populars a les Pallargues, Massoteres, Sant Antolí, Malgrat, la Morana, Sedó i molts d’altres. A més, a banda de tota aquesta munió d’estels rutilant als llocs més significatius, centenars i centenars d’altres estrelles, a voltes vermelles, a vegades blanques, però sempre resplendents encapçalant una cua daurada travessada per quatre barres de sang, s’han allotjat guarnint balcons i finestres de llars segarrenques, radiant llum a la vista i escalf als cors. A més, com afirmen gents arribades de més enllà de l’altiplà, el prodigi es reprodueix al llarg i ample de les contrades catalanes.

És evident que tota aquesta portentosa constel·lació ens vol anunciar quelcom, un fet extraordinari, un prodigi meravellós i l’acompliment d’un anhel llargament esperat. No pas en va, el convenciment popular diu que aquell que contempla un estel caigut del cel i formula amb vehemència i convenciment un desig, pot tenir per cert que s’acomplirà. Per això, cada cop que contemplem algun d’aquests estels, farem bé en aclucar els ulls uns instants, enunciar mentalment el nostre desig i, a continuació, treballar amb força i amb la seguretat que aquest s’acabarà fent realitat!

A casa meva, una d’aquestes estrelles s’ha allotjat als murs de migdia i veig amb claredat que apunta a l’Orient. Per tant, com ho van fer aquells Mags que seguiren dos mil anys enrere un estel brillant, el proper 11 de setembre seguiré el camí que assenyala vers l’Est. Així, seré un més en l’esdeveniment històric que ha de tenir lloc aquell dia a la capital del meu país…

Quan passin els anys, alguna nit d’estiu, tombat panxa amunt sobre una màrfega estesa damunt del rostoll, gaudint de la fresca i en bona companyia, sota les llàgrimes de Sant Llorenç podré explicar als meus néts que aquells estels varen fer realitat el meu desig -i el de la gran majoria de segarrencs i de catalans- i que gràcies a seguir el seu camí els homes i les dones de la nostra nació varen esdevenir sobirans, lliures i, per damunt de tot, feliços.