Mals temps per a la prosa

Fa uns dies vaig tenir el goig de ser convidat a una de les trobades poètiques que, quan arriba el bon temps, convoca pels encontorns de Guissona l’amic Robert de la teuleria. La cita era al peu de l’alzina del Mestret, l’arbre més monumental de la plana guissonenca, a les set de la tarda. Tot i que era un dels dies més calorosos de l’estiu, s’hi van aplegar mig centenar d’assistents, amb un ventall d’edats que separaven en vuit dècades el més jove de la més veterana. A recer “de la tofa negrosa, d’austera verdor” de l’antiquíssim arbre la poesia va fluir polifònicament, trencant l’albaïna de l’hora baixa i cridant una marinada que, a poc a poc, va arribar per a bressolar la paraula. Endolcits amb la coca de sucre i alegres els cors –amb la contemplació de la posta de sol i el vagareig de mà en mà d’un porronet de mistela-, els poemes de Maragall, Verdaguer, Papasseit, Carner, Margarit o Comadira varen mesclar-se amb líriques fresques de poetes locals, marcat el ritme pels versos estremits de Jordi Pàmias, la presència del qual, a tocar del tronc de segles, era l’alfa i l’omega de l’estàtic cercle circassià que traçaven els presents.

En mig d’aquell Parnàs segarreta, jo –humil per una vegada-, no vaig gosar badar boca. Sempre he estat incapaç d’escriure poesia: les comptades vegades que ho he intentat, no he anat més enllà d’aquell rimaire que, després de trenar amb certa perícia hendecasíl·labs de rima consonant, assoleix un resultat ridículament xaró o galdosament humorístic. I, com a rapsoda, m’entrebanco amb els versos lliures o caic en el parany del ritme monòtonament compassat de quartets i tercets. Per tant, per una vegada, vaig fer cas a cert savi àrab que digué allò de “si el que vas a dir no és més bell que el silenci, no ho diguis”… No obstant, em va venir a la ment un article que, sota l’apropiat títol de “Cabòries estivals”, publicava als anys vuitanta en Jesús Moncada.

A l’article en qüestió, el mequinensà denunciava el desequilibri entre escriptors rurals i urbans i, per evitar allò que denominava com a “desastre ecològic” (que consistia en l’èxode d’escriptors rurals cap a Barcelona), proposava declarar-los espècie en perill d’extinció i dictar un seguit de disposicions d’urgència que en garantissin la conservació. A més, recomanava la distribució segons les necessitats de cadascuna de les comarques, no fos cas que alguna d’elles esdevingués un niu de poetes mentre, per altra banda, haguessin de llogar prosistes pels pregons de festa major. Val a dir que, en la seva precipitada anàlisi sobre la presumpta escassetat de literats en el camp català, afirmava precisament com a única excepció la Segarra, “on la prodigiosa  fecunditat de Manuel de Pedrolo inclinaria qualsevol a creure en l’existència allí de milers i milers d’escriptors infatigables”. Tot i això, avui, vint anys després, quan la Dama Negra s’ha endut el prolífic escriptor de l’Aranyó, a més de l’Isidor Cònsul, en Josep Coma o en Josep Maria Madern, la situació de la prosa segarrenca no està, ni de lluny, a l’alçada de llur poesia…

La tradició poètica de la Segarra arrela en la nit del temps, d’ençà que algú cisellà el més bell epitafi escrit mai en alleujament dels afligits pares de Lèsbia. El trobador Guillem de Cervera o el rector de Vallfogona en són noms ben il·lustres com, a dia d’avui, Jordi Pàmias, Joan Margarit, Rosa Fabregat o Jaume Ferran, són exponents de primeríssim ordre. Seguint el seu solc, dotzenes i dotzenes de poetes broten per la comarca, potser emulant a Brecht quan en una altra època de crisis social, econòmica i de valors (en el famós poema “Mals temps per a la lírica”) afirmà que “l’espant davant els discursos del pintor de brotxa grossa / m’impulsa a escriure”. Tot i això, on són els prosistes?

Com a símptoma d’aquesta mala salut, només un botó: que la Televisió Pública de Catalunya vingui a la Segarra i cerqui un escriptor que en faci un retrat literari i acabi triant algú que, en el seu haver, tingui només la publicació de mig llibre (de divulgació turística, a més a més), a banda d’una col·lecció d’articles apareguts en revistes locals carregats de demagògies críptiques, ironies desafortunades, cites pedants i veritats a mitges. Per això, potser sí que ha arribat el moment d’emprendre les accions que proposava en Moncada i engegar el pla de repoblació de dramaturgs, novel·listes i assagistes pel nostre territori, això sí, prèviament instruïts amb nocions de meteorologia poètica i agricultura literària que evitin cap desgavell derivat del desconeixement del medi.

Mentrestant, haurem d’esmerçar-nos en fer llegir als nostres joves l’obra adreçada al públic infantil i juvenil de Mercè Canela, filla de Sant Guim de Freixenet, esperançats que els hi arreli la vocació literària, o bé cercar per la blogosfera els prosistes segarrencs, sovint amagats rere pseudònims: la Marieta de la Font, que des de la incerta Font de Biscarri fa brollar les seves reflexions amb una nuesa guarnida de saviesa i hedonisme, el Cosidor de Sikarra, enigmàtic cronista que teixeix un tapís segarreta sota metàfores aparentment hermètiques, en Giliet de Florejacs, emboirat escrivent que gaudeix plagiant els meus textos més brillants, o l’Anna Punsoda, lletraferida nòmada (segons la classificació de Moncada) que, amb un peu a Concabella i l’altre a la barcelonina plaça Canuda, reflexiona sobre l’actualitat en uns assaigs carregats de cites filosòfiques, fotogrames televisius i catalanisme desencotillat. A banda d’ells, la Repera de Lleida, la Inspiració dels Comalats, les Tribus de la Segarra o la Història des de Cervera són d’altres blogaires que, amb major o menor disciplina, llencen les seves proses a la xarxa a l’espera de l’arribada de millors temps per a la prosa.

En mig d’aquest maremàgnum, podem acabar de passar les hores d’oci mandrós de l’estiu amb una novel·la: “Los tres dragones”, la coautora de la qual és una altra ploma segarreta camuflada rere un pseudònim: Gemma Galgani. Conspiracions històriques, assassinats tèrbols, erotisme euforitzant i intrigues de final inesperat filen una novel·la que ens fa passar una bona estona i desitjar, amb fervor, que no trigui en publicar-se en la llengua pròpia de la Segarra i de bona part dels seus protagonistes…

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 13 Agost 2012, in Esdeveniments and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

  1. Avui he trobat aquesta poesia del canonge guissonenc Jeroni Ferrer, que l’any 1634 ja es vantava de l’abundor “poètica” de la comarca:
    “Entre tots los cathalans
    Los que fins vuy an escrit
    De Cathaluña famosos
    Son de la Sagarra fills.
    Ausias March fonch poeta
    Dels millors y més sutils,
    Que a tingut nostra corona
    Y es de la Segarra eixit.
    Fou señor de Montcortés
    y altres que saben de antichs
    diuen que nasqué en Cervera
    per tenir ells casa allí.
    Y jo avui tinch per a mi,
    Que tenim en la Corona
    Ingenis que son sutils.
    Conech poetes facundos
    De la Sagarra bons fills,
    Que escriuen sonets, octaves
    Y tota espècie de rims.”

  2. Està ben acreditat, des de fa molts segles, que la Segarra és una terra rica en grans poetes. Per no parlar d’aquella ingent munió de versadors i rimaires que, seguint el seu solc, podem trobar trobant immisericordement…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: