De serps i llengües bífides

A diferència d’altres civilitzacions, que la prenen com a símbol de fertilitat i protecció i, a voltes, com a encarnació de la divinitat, les cultures de tradició monoteista han vist en la serp l’encarnació del mal. El Senyor-Déu de jueus, cristians i àrabs,  com a càstig per haver incitat la companya d’Adam a desobeir-lo, la maleeix  amb la doble condemna eterna a avançar arrossegant-se damunt el ventre i a enfrontar-se amb la dona. Del combat indefectible amb les descendents d’Eva en naixen moltes creences i supersticions, d’entre les quals, la no menys coneguda, parla de l’atracció de la serp per la llet de la lactant. Tot i que el mite té tantes versions com incomptables són els llocs on es conta, em quedo amb la que ens deixà el mestre i narrador de Tarroja, en Josep Coma, i que des de la Figuerosa ens canta el músic Xavier Mayora

Diu la història que en algun llogarret rural hi havia un nadó que, tot i ser fill d’una robusta fembra de popes generoses, s’amagria sense raó aparent. Desconcertat pel fet, el pare va decidir amagar-se un dia per vigilar què ocorria entre mare i bebè en la seva absència. Al cap d’uns instants  d’espera, va esgarrifar-se al veure com, quan la mare asseia al lactant a la seva falda i es desbotonava la camisa per donar de mamar al minyó, d’entre les bigues del sostre es despenjava una gran serp. L’animal, silenciós, s’apropava per xuclar-li l’alè -segons altres versions feia ús de les seves capacitats hipnòtiques-, endormiscar la mare i, acte seguit,  arrapar-se-li al pit per succionar-li la llet. Tan malvada com astuta, per evitar que l’infantó plorés i donés l’alarma, li ficava la cua a la boqueta perquè anés xumant.

Parafrasejant una auca d’Oriol Vergés, jo pensava allò d’“una llegenda ben bonica, però de veritat gens ni mica”, però avui, revisant la declaració de la renda i preveient l’asfixiant augment de la pressió fiscal, m’ha retornat la història al cap. En aquell instant, me n’he adonat que alguna cosa hi ha de cert en la llegenda i que aquesta, com tantes d’altres històries que ens transmet la saviesa popular, cobra tot el seu sentit com a relat al·legòric.

He vist com les famílies, els petits empresaris i els autònoms paguem religiosament els nostres impostos a l’Estat espanyol. Déu ens guard de deixar-ho de fer, ja que el ministeri d’Hisenda posaria preu al nostre cap! I, encara més, si ho fem els catalans, acostumats sis cops més que els andalusos o els madrilenys a estar en el punt de mira dels inspectors! He constatat com, per la seva banda, les grans corporacions, multinacionals i fortunes personals concentren el frau fiscal, uns 16.000 milions d’euros a Catalunya i uns 240.000 milions d’euros a l’Estat, seguint els fulls de ruta que prestigiosos i cars bufets d’assessors els tracen. He copsat com esportistes d’elit i artistes cèlebres, mirall de joves i orgulls de la nació, es domicilien a Suïssa, Mònaco o Andorra per defraudar la que en diuen pàtria, mentre d’altres que s’omplen la boca amb la fidelitat a una samarreta, l’abandonen tan bon punt transcorren els sis anys de privilegi fiscal del què gaudeixen. He comprovat que als més grans defraudadors, sovint enriquits amb activitats inconfessables i –a voltes- delictives, se’ls indulta de les sancions corresponents i se’ls exonera de tota culpa si fan amb la boca petita acte de contrició i decideixen retornar des de paradisos fiscals tot el diner manllevat, pudent i fugitiu per declarar-lo a les arques públiques.

I he patit com, després de dessagnar-nos amb els impostos, amb la cínica cantarella d’”Hacienda somos todos”, any rere any se’ns castiga apujant els preus dels serveis bàsics i els gravàmens dels productes de consum imprescindibles i com la cultura, l’educació i la sanitat es converteixen en realitats gairebé sumptuàries. A més, si algú gosa donar un cop de puny a la taula, dir prou i en un  acte valent d’insubmissió fiscal i d’inconformisme actiu, opta per pagar els impostos als gestors més propers, aquests actuen de col·laboracionistes i transfereixen els diners consignats a l’Estat central.

Mentrestant, alhora que la bèstia va xarrupant sense aturador, mai prou sadolla, se’ns distreu l’atenció amb les més diverses banalitats. Sobrecàrrega televisada d’esdeveniments esportius, amb les càmeres enfocant pilotetes de totes les mides omnipresents dia i nit (ara amb l’avenç de l’inici de la lliga de futbol a mitjans d’agost) i una pluja d’imatges de curses de motor, de pedals o de senderistes diversos, declaracions insulses de jovencells amb molt muscle, àmplia cartera i poques llums i polèmiques intranscendents que emplenen hores i hores d’espais informatius i farceixen converses de bar, eclipsant la deriva cap al naufragi col·lectiu i mantenint la matèria gris centrada en estupideses diverses…

La rondalla relata que el nadó no plorava mai perquè, popant la cua del rèptil, li feia la il·lusió d’alimentar-se; arribat el moment, tampoc tenia ànsies de protestar, esgotada i famolenca com estava. No obstant, totes les versions ens hi donen un final justicier: la serp maligne és descoberta i el seu pervers pla estroncat. La venjança no es fa esperar: la cançó ens diu que, assabentada del fet, la gernació fa acte d’aparició en l’escena i tots, carregats amb aixades i rabiosos com gossos, trinxen l’animal a garrotades; per la seva banda, l’escriptor tarrojenc ens narra que és el pare qui buidarà els dos canons de l’escopeta i partirà el cos de la serp en dos trossos sangonosos.

Sigui com sigui, la serp gormanda no acaba gens bé. Potser és perquè, de tan sovintejar la malifeta, s’acaba confiant, desmereix la intel·ligència de les seves víctimes i no preveu les conseqüències de la seva ira. Tal vegada, però, és perquè els contes sempre s’arrodoneixen amb un final feliç en el qual el bé acaba triomfant i els malvats reben el seu càstig, mentre que la realitat acostuma a ser diferent. En un cas o en l’altre, ara som a la meitat del conte, amb la serp xumant i l’infant esllanguint-se. El temps dirà on ens condueix la història. Mantinguin-se atents a les seves pantalles…

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 23 Juliol 2012, in Política and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. 4 comentaris.

  1. No et manca pas raó. De tota manera i per tocar-te el botet, del meu admirat Gregorio Luri:
    “(…) Són menys òbvies les raons rondinaires dels pesats que, cada vegada que hi ha un esdeveniment esportiu, volen fer-nos creure que només de pa viu l’home, amb un posat de superioritat moral una mica fatxenda. Als seus ulls, els amants del futbol viuen alienats per la darrera metamorfosi de l’opi del poble. Aquesta gent tan seriosa només considera rellevant el que a la vida hi ha de tràgic. Jo sospito que el menysteniment del futbol i, en general, de les frivolitats i del que és accessori de la vida (dels altres), és l’opi dels intel·lectuals incapaços d’entendre la superfície de les coses humanes. Però si no entenen la rellevància de l’esport, de segur que tampoc entendran per què coi, si ens podem alimentar de bacallà fresc, ens encaparrem a aconseguir el punt exacte d’un bacallà al pil-pil.
    Nietzsche es malfiava dels intel·lectuals reticents a l’exercici físic perquè són sords a la veu del seu propi cos. Com que pensen incrustats a les seves càtedres -deia-, estan predestinats a ser escapistes de la realitat. Aquest va ser, per exemple, el notable cas de Plotí, el gran filòsof idealista de l’antiguitat, que sentia vergonya de tenir cos i maldava per alliberar-se del llast de la carn i ascendir lleuger a la puresa de la veu de l’esperit. Els filòsofs estàtics mai no han pogut experimentar la formidable sensació d’acabar un partit de futbol exhaustos, bruts, adolorits i feliços, després d’haver competit en un camp enfangat un dia de pluja contra un rival una mica superior i al qual, a l’últim moment, hem vençut. Però qui no sent la saviesa de la veu del seu cos, coneix molt malament la seva ànima.”

    És clar que això que diu és del tot inexacte -no deu conèixer el magnífic partit de futbol escenificat pels Monty Phyton entre filòsofs grecs i alemanys…

  2. Segur que el postsocràtic té moltíssima raó, però una cosa és trobar l’èxtasi místic assegut davant el televisor amb una pizza precongelada i una cervesa de marca blanca (encara que sigui “ben freda”) i una altra fer exercici físic… De fet, precisament d’aquí a 24 hores jo hauré embotit el llast de la meva carn en un vestit de neoprè ben cenyidet, prest per llançar-me als barrancs del forat de Bulí. Hem quedat a les 8 del matí al Mas Canet de Palou: vens…?

    • Estic massa lluny per poder venir. El forat de Bulí el vaig fer una vegada -enbotida en un neoprè ridícul de color taronja que em feia semblar un Teletubbie-, per tal que no fos dit que una devota del Rialb com jo no l’havia fet, però ja llavors sabia que seria la primera vegada i l’última -més quan vaig posar la mà damunt d’una roca per enfilar-m’hi i a un pam, un escurçó…Que us vagi molt bé!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: