Evangeli a la Segarra

Amb llicència dels molts i il·lustres filòlegs que circulen per la Segarra, amb la consciència de poder ser corregit des de la seva autoritat i amb un ull posat a la wikipèdia, afirmo que la paraula “Evangeli” deriva del grec evanghélioni, substantiu que resulta d’afegir a l’arrel “eu” (bé o bon) el nom “anghelos” (anunci o missatger). En conseqüència, podem dir que Evangeli significa bona notícia o missatge alegre… Entès això, concloc que el passat dimarts 10 de juliol els homes i les dones de la Segarra vam rebre un veritable evangeli per obra i gràcia de la Televisió de Catalunya. Després d’una setmana de doloroses notícies, que ens havien sumit en una profunda tristesa, la nostra televisió pública ens va insuflar una brisa d’aire fresc que ens reconfortava i ens aixecava els decaiguts ànims.

La bona notícia fou desgranada donant la veu a uns protagonistes que varen assumir, ara un, ara l’altre, el rol evangelitzant d’una “terra de l’altiplà central de Catalunya que canvia de color amb les estacions”…

Així, des dels extrems meridionals, de les comes de l’Ametlla estant, se’ns va presentar tot un Sant Josep: un home madur, noble de sang i d’esperit, patriarca d’una família de primitiva estirp i que treballa artesanalment els fruits de la terra. Com al de la vara florida, ens reconegué que d’ell “se n’han fet comentaris de tot tipus”, però ens assegurà que està content amb la seva decisió valenta. Ens parlà del sentiment de pertinença a un territori que s’estén molt més enllà dels límits administratius, i afirmà, reivindicant les potencialitats endògenes, que “la gent que ha de canviar les coses és la que és d’aquí i viu aquí…”.

A l’altre extrem, des de la vall del Llobregós, fou Maria qui, amb un vestit sortit d’un políptic renaixentista, ascendí en cos i ànima al capdamunt del turó del castell de Sanaüja. Com a senyora de tot allò que abasta l’horitzó vastíssim, s’extasià amb la mirada al cel per, amb paraules prudents i plenes de gràcia, afirmar-nos que el paisatge segarrenc és “dels més autèntics i definitoris d’una forma de viure pròpia del país”.

Acte seguit, l’encarnació del mateix Jesús fou l’escollit per a presentar-nos  Cervera, la ciutat de pau, la yeru shalem segarrenca… Ell, el bon pastor que vetlla el seu ramat, no pas per obligació, sinó de bon grat, ens parlà de la Passió per la seva ciutat i pel paisatge de la Segarra. Fent voleiar les campanes el veiérem propagar als quatre punts cardinals la bona nova.

A continuació, des del país del Sió, dos apòstols s’afegiren a les lloances a la terra que els ha vist néixer: Pere, a qui contemplàrem predicar a lloms d’una bicicleta i mostrar als infants el camí, la veritat i la vida, i Joan, el més petit, de qui escoltàrem les seves epístoles en forma de cançons, de gran ressò entre les gents de la diàspora. Sense oblidar a Saule, aquell que va néixer i créixer lluny d’aquí, però, cegat un jorn per un fulgor celestial, va caure del cavall de cul al terròs; ara, deixant enrere el seu passat impiu, convers i rebatejat s’esmerça en predicar entre els gentils…

No sense certa dosi de raó, hi haurà qui es queixarà per trobar a faltar el seu poble. Més de cent són els nuclis que conformen la Segarra i tots i cadascun d’ells mereixen el seu minut de glòria televisiva. D’altres es lamentaran perquè la seva activitat ni tan sols hi ha estat anomenada de passada, essent com és tan difícil tirar endavant projectes col·lectius pels quals tant de bé faria certa projecció mediàtica. També algú podrà protestar per entendre que s’ha donat una imatge massa idíl·lica dels paisatges segarrencs, tot fent equilibris per evitar les estrepitoses mostres de lletjor que els afecten, en forma de línies i torres d’alta tensió, de construccions desordenades i no integrades, d’una veritable corona d’espines que tenalla la Segarra als seus extrems sud i est o d’altres antenes, runams i estropells mediambientals diversos. O, fins i tot, hom  gosarà exclamar-se per l’excessiu protagonisme absorbit per territoris d’afanys secessionistes i renegaires de la seva pertinença segarreta… Tot plegat, mostres de les tendències eternament malcontentes i pesaroses del segarreta.

El fet és que la Segarra va penetrar dins de 280.000 parelles de retines de catalans i catalanes que, aquell capvespre d’estiu, s’assegueren plàcidament a contemplar la televisió pública de Catalunya. Per una vegada, la comarca no era notícia per un fet luctuós o estrafolari, ni per la visita llampec d’un polític, ni per alguna mostra de tipisme estereotipat, sinó, senzillament, perquè és el territori personal d’una gent que se l’estima i que en presumeix amb orgull desinhibit i, per un cop, es mostrava de forma cohesionada, amb un missatge comú. Per tant, convé agrair al programa televisiu en qüestió que hagi nodrit a la gent de la Segarra d’allò que és el principal actiu de creixement individual i col·lectiu: l’autoestima. Serà aquest sentiment el motor del desenvolupament que convé a la Segarra, superant inèrcies d’autoodi, que irremissiblement es tradueixen en conductes d’humiliació i autodestrucció, i temptacions narcisistes, que portarien a l’egocentrisme i al rebuig d’allò que és diferent o renovador.

TV3, amb el seu “Terreny personal” de dimarts 10, exhibí una comarca bella, dinàmica, arrelada al seu patrimoni i a les seves tradicions, i permeable als valors de progrés, acollida i respecte. I tot això sense perdre de vista el sentit crític front les immissions imposades, l’apassionament vers els factors propis de desenvolupament i la mirada rigorosa i esperançada cap al futur. Cert és que hi ha tants discursos sobre la comarca com mirades aquesta rep i que a cada racó de la Segarra hi ha una persona que, amb les seves vivències i experiències personals, hi pot dir la seva, però cap segarreta que se’n vanti pot deixar d’enorgullir-se del missatge alegre que l’emissió del programa va escampar.

Feliços aquells que tinguin ulls que hi veuen i orelles que hi senten. Benaventurats aquells que copsen que “aquesta terra de passada, és una passada de terra”!

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 17 Juliol 2012, in Esdeveniments and tagged , , , , . Bookmark the permalink. 7 comentaris.

  1. “…i qui tingui orelles per mirar, que parli”
    Benaurada tosterrada que va fer-te predicador entre propis i gentils.
    Enhorabona.

  2. L’altre dia ens vas explicar molt bé el Castell de les Sitges, una altra pasasda, i també vas demostrar que ets molt canaller, els nens s’ho van passar bé entre el Kevin i el fantasma del Castell i les preguntes que els feies.
    Pel que fa a la Segarra, jo crec que és la comarca que té el nom més antic de totes. Té molts milers d’anys i encara respira.

  3. Jaume, m’encanta la teva manera d’escriure i contar les coses, però a mi el programa de TV3 sobre la Segarra no em va agradar massa. Val més això que res, per descomptat, però vaig trobar-hi molta palla, em va semblar molt light. En fi, que jo vaig disfrutar perquè m’estimo la Segarra, però si no, pel que vaig veure i sentir no m’haurien pas vingut ganes d’anar-hi. Crec que se’n podia haver tret molt més profit. Però, repeteixo, val més això que res, perquè molta gent no sap ni que existeix la Segarra. I no cal dir que estic d’acord amb tot el que vau dir els que vau sortir.
    De bon rotllo, eh?
    Carme

  4. Molt evocadora la imagte d’una eòlica “corona d’espines” encerclant la comarca… D’altra banda, seguint el fil del que diu la Carme, penso que tots els que estimem la Segarra sempre pensem que “donaria per a més”, donat que al ser una terra tan infravalorada durant tant de temps, voldríem proclamar-ne la bona nova als quatre vents i que tothom la pogués descobrir i valorar en la seva essència i autenticitat -“mai reivindiquem prou el territori”, que deia al programa el guissonenc Pere Sellés. Però la tele només és tele i “Terreny personal” és un programa amb una finalitat molt concreta -la de mostrar el terreny estrictament “personal” dels personatges- i no la de fer apologia d’una comarca “in extenso” o de cantar-ne les excel·lències tipus “el paisatge favorit de Catalunya”. Potser no sóc objectiva perquè òbviament hi sóc part implicada, però a mi em va semblar un programa prou reeixit que fins i tot -malgrat s’hagi comentat en alguna ocasió- jo no penso que mostrés una edulcoració excessiva -sí que a nivell de fotografia, per exemple, es defugien granges o excés de cotxes (cas de la plaça de Sanaüja)-, però no es va amagar pas ni la Corporació Alimentària de Guissona ni el canal Segarra-Garrigues, perquè són coses que hi són i amb les que hem de conviure els segarrencs. En definitiva, el que vull dir és que “Terreny personal” no és estrictament un programa de promoció turística o cultural d’un territori concret, sinó que aborda més la qüestió intimista de relació amb l’entorn d’unes persones que viuen en un territori concret. Ara bé, sí que em consta que a partir de l’endemà de la seva emissió, s’han acostat força passavolants a la Segarra atrets pel reclam del programa.

  5. Hola Jaume,

    Fa un temps ençà que vaig llegint els teus escrits i em sobta que utilitzis el mot segarreta per definir l’habitant de la segarra.
    Els meus avantpassats, tots ells segarrencs, mai han utilitzat aquest substantiu per definir l’home que viu a la segarra. Fins i tot, davant de la teva insistència en els escrits, he preguntat a diferents pobles de la Segarra, tant l’alta com la baixa, si aquest era un mot utilitzat o que s’havia utilitzat i la resposta en tots els casos fou negativa.
    Segarreta, era el mot que utilitzaven els de la zona del Penedès de l’home de la segarra que hi anava a feinejar durant la temporada de la verema.

    Salut!

    Jordi Castany

    • Gràcies, Jordi, per la teva paciència en la lectura dels meus escrits. No deixo de sorprendre’m al veure com hi ha gent disposada a seguir unes línies que, en el fons, no són més que divagacions que no serveixen ni per posar ordre a unes reflexions subjectives, poc documentades, arrauxades i carregades de demagògia.
      En relació a l’ús del mot “segarreta”, en lloc del segarrenc / segarrenca, t’he de confessar que el vaig descobrir en uns textos de Josep Vallverdú escrits a finals dels anys 60 dins el projecte Catalunya Visió, tot fent referència al mot emprat en les “comarques circumveïnes” per referir als fills de la Segarra. També el pots trobar, per exemple, a textos d’Isidor Cònsul (a propòsit de Perot Rocaguinarda), en noms de cases (a Ivars d’Urgell, per exemple) o en el nom col•loquial que van donar a la pesseta encunyada a “Segarra de Gaià” (Santa Coloma de Queralt, Baixa Segarra) l’any 1937, i que, per cert, ara dóna nom a una magnífica cervesa artesanal que es fabrica a la mateixa població…
      A més, el fet que el molt il•lustre filòleg cerverí i bon amic Albert Turull anomenés públicament “neosegarretes” aquells que, deixant enrere la metròpolis i captivats per les tel•lúries d’aquesta terra, maldem per travessar la dura crosta de la Segarra i clavar-hi les arrels, va acabar de seduir-me per adoptar aquest mot.
      És cert que, com molt bé dius al•ludint el mal nom emprat des del Penedès, és una al•lusió més usada pels nostres veïns que no pas un mot amb el que el segarrenc s’hi identifiqui, però, fet i fet, com que jo encara tinc el cul entre dues cadires, tot just sóc un nouvingut a aquestes terres, considero que m’escau prou bé el seu us. A més, considero que la fonètica del mot és magnífica (angulosa, esquerpa, contundent), amb un punt afectuós que no és present a “segarrenc / segarrenca”, i, com no se t’escaparà, obra un camí gran als jocs de paraules (normalment desafortunats, no ho nego) als quals tan aficionat sóc.
      Gràcies novament pel teu comentari i per l’interès que demostres amb la teva requesta. Gràcies també per regalar-me el teu temps i quedo amatent dels teus comentaris a tot allò que et pugui cridar l’atenció o, si s’escau, desagradar. Reflexions com la teva són una llum en el meu emboirat camí.
      Salut i fins aviat!

  1. Retroenllaç: Terreny(s) personal(s) « lafontdebiscarri

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: