Els imprecisos límits del territori

Més sovint del que desitjaria, habitualment ben a disgust, em veig compel·lit a baixar a Barcelona per assistir a reunions i conferències sobre les diverses activitats en les quals estic implicat. Ja sigui per tirar endavant un projecte de negoci i integrar-lo dins les dinàmiques emprenedores i administratives de país, o bé a participar en projectes d’abast nacional que tracen un full de ruta cap a nous horitzons de futur, ja sigui per assistir a reunions de col·lectius professionals o bé per intervenir en actes culturals que afecten la comarca que he triat com a hàbitat natural, és al cap-i-casal català el lloc on forçosament he de desplaçar-me si vull fer-me trobadís amb els que remenen les cireres i tenen les claus dels panys que vull obrir. Integrat dins aquests fòrums, de forma indefectible, copso com els humans congregats som segregats en dos grupuscles, en funció de si arribem provinents de l’entorn de la metròpoli catalana o d’allò que hom ara classifica dins el calaix de sastre de “territori”.

Fou en un d’aquests encontres quan vaig escoltar per primera vegada la fórmula “gent del territori” i, en un joc de paraules tan forçat com poc adient, vaig gosar preguntar si estaven parlant d’una referència geogràfica, o bé si al·ludien a qualque membre del partit conservador britànic, anomenat Terence, però conegut pel seu diminutiu. Com mereixia, el lamentable estirabot lingüístic -no apte ni tan sols per emplenar un Enigmàrius de divendres-, va ser respost amb mirades de desgrat i amb cert comentari -fet per un senyor de Sarrià a cau d’orella d’una senyora de Sant Just Desvern- que constatava la presència del típic poca-solta de poble que no es pren res seriosament.

En conseqüència, assumit que aquells que no acudim provinents de la conurbació barcelonina arribem “del territori”, vaig acceptar el repte d’identificar quins són els paràmetres que defineixen aquesta noció referencial…

Després d’una profunda i rigorosa investigació, he conclòs que el concepte té, en la seva gènesis, força paral·lelismes amb els estereotips regionals que han caigut en desús per considerar-se acomplexadament inadequats o feridors (en espanyol parlaríem de “gente de provincias” i en català “gent de comarca“), dels quals seria un eufemisme políticament correcte.  Dit això, i analitzades com escau les diverses hipòtesis, he arribat a la determinació que allò que des de la capital catalana es classifica com a “territori” és una realitat polièdrica condicionada al context en la qual s’empri. A saber:

Des del punt de vista administratiu, “territori” és tot aquella fracció de Catalunya que es troba allunyada a més de cinc minuts en cotxe (un quart d’hora, en cas de tràfic intens) dels límits de Barcelona o dos minuts (cinc, en cas de col·lapse circulatori) de qualsevol de les altres tres capitals de província.

En clau política, “territori” és tot aquell espai on la demografia és prou insignificant perquè les mesures que s’hi apliquin, encara que siguin d’allò més impopulars i agressives vers la gent que hi viu, en cap moment tindran cap influència rellevant en els resultats d’uns comicis generals. Per altra banda, a les eleccions locals, a través de la coartada de la hipotètica creació de llocs de treball i de l’acusació als crítics d’involucionistes, egoistes o militants-de-la-cultura-del-no, l’impacte electoral de la mesura és prou mitigable.

Legalment parlant, “territori” és tot aquell espai on el consuetudinarisme es considera més fort que el principi de legalitat, per la qual cosa l’observança de segons quines lleis es modera en atenció als usos i costums del lloc i es toleren certes conductes i circumstàncies com si els seus subjectes estiguessin en un estadi inferior de l’evolució.

En relació amb la sanitat,  “territori” és tota aquella porció de país on els seus habitants, pel fet de viure més a prop de la natura i allunyats de la contaminació pròpia de les ciutats, creixen i es desenvolupen més sans i forts. En conseqüència, les infraestructures sanitàries no són prioritàries ni, per tant, properes.

Quant a la logística i les comunicacions, “territori” és tot aquell espai on els pobletans, dotats de la perenne facilitat de trobar sempre aparcament en els seus desplaçaments domèstics i de no haver conegut mai un transport col·lectiu diferent a l’autobús de línia del dia de mercat, no necessiten un servei públic que, des de llurs cases i nuclis habitats, els puguin comunicar amb d’altres nuclis, amb regularitat, dignitat i freqüències racionals.

Amb referència a la cultura, “territori” és aquella regió on aquesta és un bé sumptuari i prescindible, per la qual cosa les instal·lacions destinades a la seva divulgació i gaudi, si són públiques, són escadusseres i dotades de migrats recursos, i si són privades, cas de ser rendibles cauen en la sospita d’elitisme i sectarisme, mentre que si esdevenen fallides se les culpabilitza per utòpiques i enquimerades.

Envers l’àmbit geogràfic, “territori” és tot aquell país que es troba fora de la classificació entre platja i muntanya, entenent “platja” com tot espai residencial on a l’estiu pots sortir de la llar amb xancletes, banyador i una tovallola a l’espatlla sense cridar l’atenció i “muntanya” com tot nucli residencial vers el qual els usuaris de cotxes 4×4 urban style somnien en desplaçar-s’hi per a poder enfangar-ne llurs llantes cromades anant a buscar bolets, caçar o, simplement, orinar contra el tronc d’una conífera.

I, finalment, si parlem de turisme, “territori” és tota aquella franja radial no costera del país que se situa més enllà de l’Aeri de Montserrat i més ençà dels remuntadors dels telecadires de l’estació d’esquí de la Molina. A grans trets, s’identifica amb una terra incògnita i encara per colonitzar, una frontera assenyalada i mai conquerida pels “plans de desenvolupament, dinamització i posada en valor del territori” de les successives administracions.

El conjunt de tots aquests trets, tan intangibles i eteris com encisadors i assilvestrats, formen un conglomerat que mentre a uns passavolants els fa exclamar allò d’“aquí sí que esteu tranquils!” -mentre s’esgarrifen imaginant el fred que hi deu fer a l’hivern-, a d’altres, renegaires de l’asfalt, urbanites conversos, ascetes vocacionals i fugitius de la metròpoli, ens han fet caure captivats i rendits pels encants d’un territori que, fet i  fet, no deixa de ser quelcom tan prosaic com una porció de l’escorça terrestre.

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 12 Juny 2012, in paisanatge and tagged , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. Une réflexion que l’on peut encadrer dans d’autres pays: les mêmes réactions, les mêmes considérations, les mêmes problèmes. La bêtise humaine n’a pas de frontières.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: