Els altres genets de l’apocalipsi

Feliç el qui llegeix aquesta profecia i feliços els qui l’escolten i guarden les coses que en ella hi ha escrites, perquè el moment de complir-se és a prop…

Aquell vespre passejava sense rumb fix reflexionant sobre les paraules del portaveu del PP a la Comissió d’Exteriors del Govern espanyol i pensant que, pel camí que portem, no serà estrany que enguany s’acompleixin les revelacions dels sacerdots maies. De sobte, el cel es va enfosquir i, en mig d’encegadors llampecs i retruny de trons, va aparèixer davant meu, davallant del cel i envoltat d’una aureola maragda, un setial amb Un ocupant, portador d’un rotlle precintat amb quatre segells. Causant un so atorrollant, va trencar el primer segell mentre, amb una veu ensordidora, cridava:  Vine!

Aleshores, de darrera d’una finestreta, aparegué un cavall blanc i el seu genet duia un entrepà embolicat amb paper d’alumini sota el braç esquerre, ben segur de pernil del país o, Déu me’n guard!, de mortadel·la d’olives. Amb gest parsimoniós, però decidit, va esbarriar tot un munt de papers que s’acumulaven a la seva ombra, va llençar pels aires el timbre blavenc amb el qual els anava colpejant i va tancar la finestreta rere la qual s’havia parapetat. Amb la mà destra, va alçar una targeta de fitxar i, tot fent un ostentós i bramolenc badall, va avançar lentament fins a introduir-la en una ranura. I va ser així com va emergir a la llum del sol, on es va reunir amb d’altres que, com ell, eren portadors d’entrepans d’embolcalls metàl·lics i, uns amb cigarretes acabades d’encendre als llavis i d’altres parlant per aparells de telefonia mòbil, varen avançar fins la taberna més propera… El seu nom era Romvel, el gandul, i va rebre el poder d’escampar la droperia per tota la terra, fent de la mandra una pandèmia irresistible.

I va tornar a sonar un tro, anunciant que Aquell que seia al setial havia romput el segon segell i, de nou amb la veu retrunyidora, va exclamar: Vine!

Aleshores aparegué un altre cavall, de color rogenc, i el seu genet es cobria amb un vestit blau marí, calçava unes sabates de pell i lluïa una corbata vermella. Als seus peus, una munió d’homes i dones escortaven el seu avançar, amatents i picant de mans a l’escoltar les seves paraules, obedients i àgils en l’atenció de qualsevol de les seves demandes i, quan s’esqueia, enfilant-se uns sobre els altres per arribar a fregar-li les sabates i donar-hi llustre. El genet, amb les celles arrufades, posat altiu, mirada condescendent i gest paternalista, encaixava les mans que l’encalçaven i repartia somriures que inflamaven d’il·lusió als fidels que delerosos el contemplaven. El seu nom era Gravelot, l’incompetent, i havia rebut el poder de seduir i enlluernar fins a encegar aquells que se li aproximaven, essent com era mancat de tota capacitat per a donar feliç sortida a cap de les qüestions que per jerarquia eren sota la seva responsabilitat.

Novament, Aquell va alçar la veu i vaig contemplar com trencava el tercer segell dient: Vine!

Aleshores, aparegué un cavall negre, i el seu genet era portador d’un maletí, del qual sobresortien centenars de bitllets que empestaven l’aire. Anava amb un impecable vestit de gala gris, camisa de fil amb corbatí i guants de pell, cofat amb copalta de feltre rígid i fumant un immens havà d’anella de reflexos daurats. L’home era ostentosament panxut i reia tot mostrant una dentadura blanquíssima mentre la seva muntura trepitjava una gernació d’homes i dones, de totes les edats, que plorosos s’interposaven al seu pas. De tant en tant, deixava anar sonores flatulències que no eren suficients per a dissimular la fortor que emanava del maletí, però que li provocaven unes riallades que amenaçaven de fer caure el gran Cohíbas que amb delit xumava. El seu nom era Akirop, el malvat, i havia rebut el poder per a sumir en la pobresa una de cada quatre parts de la terra, deixar erma i infectada una altra quarta part i escampar la discòrdia i la guerra a la resta.

I, arribat el torn, quan Aquell va trencar el darrer segell, novament vaig sentir la seva eixordadora veu: Vine!

Llavors es va fer el silenci absolut que fou trencat per una sorda remor arribada dels confins del temps i l’espai, que va anar-se fent més i més present fins que va aparèixer, avançant parsimoniosament des de la línia de l’horitzó, un cavall cendrós. Aquest cop, però, el seu genet no el cavalcava, sinó que el precedia, en un caminar ridículament balandrejant. Anava abillat de manera ben ordinària i portava sota el braç dret un diari esportiu i una revista del cor, mentre que a la mà esquerra carregava un smartphone amb el qual interactuava des de les xarxes socials. Tot i vestir amb una dessuadora rematada d’una caputxa que li cobria el rostre, podia entreveure que duia connectats a les orelles uns cascs que amaraven el seu cervell amb música electrònica a un volum prou alt com per obligar-lo a mantenir la boca oberta a fi que la rubinada sònica no li col·lapsés llurs connexions neuronals. El seu nom era Jubelàs, l’ignorant, i havia rebut el més preuat de tots els poders: no assumir mai cap responsabilitat, no esforçar-se mai per a canviar res, entomar la realitat sense cap crítica, no desitjar res que no dugués penjant una etiqueta de preu, no tenir cap projecte que anés més enllà del següent jorn i perpetuar-se en la mediocritat i la intranscendència… Sobtadament, es va aturar, i agafant amb les dues mans el telèfon mòbil, va aixecar-lo fins l’alçada dels ulls, que romanien en la penombra de la caputxa, per constatar la fatalitat d’haver-se quedat sense bateria. Manifestament disgustat pel contratemps, amb un ràpid gest de la mà va enretirar-se la caputxa per a poder-se gratar el clatell, i va mostrar-me el seu rostre. Esfereït, vaig contemplar aquella faç i vaig poder identificar aquell que era l’actor principal de l’apocalipsi: en els seus trets, vaig veure a l’home del carrer, vaig veure’m a mi mateix i, fixant-m’hi bé, amic llegidor, amiga lectora, també t’hi vaig veure a tu.

 

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 4 Juny 2012, in Política and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: