Elles s’estimen (o Ludisme baronívol)

“…i el punt G de l’home es troba ben a prop de la pròstata, a uns dos centímetres a l’interior de l’anus”. Aquesta reveladora afirmació no és pas una cita literal de les paraules que Federico va xiuxiuejar a Salvador tot  tractant de seduir-lo en una cambra de la Residencia de Estudiantes de Madrid. Tampoc pertany a l’explicació feta els darrers mesos pel director de qualsevol sucursal bancària detallant a un jove emprenedor les estipulacions d’un crèdit pel finançament d’una nova empresa. Ni tan sols, per sorprenent que sembli, és l’argument negociador emès la setmana passada a Madrid pels responsables d’economia i finances del Govern espanyol als representants de la minoria catalana per demanar-los el suport al projecte de pressupostos de l’Estat… No pas! Res més lluny de la realitat! Aquesta frase tan aperturista fou pronunciada el passat divendres a la biblioteca de Guissona per part de la sexòloga Blanca Riera dins una conferència titulada “L’orgasme femení: mites i realitat. Parlem-ne sense barreres”.

Un auditori ple a vessar, amb representació majoritària de les filles de les dones que als anys seixanta i setanta varen protagonitzar la revolució sexual, escoltaven atentament –i, fins i tot, prenien notes- mentre la terapeuta responia a tot allò que volien conèixer sobre el plaer eròtic i que sí havien gosat preguntar. Un a un, amb una asèpsia científica, es van anar desgranant els mecanismes i ritmes de l’excitació i el clímax eròtic i els fulls de ruta pertinents per a gaudir plenament d’una vida sexual satisfactòria, desacomplexada i lliure de pors i tabús. Mil anys enrere quedaren aquelles concepcions de l’educació nacional-catòlica que presentaven la sexualitat femenina com una servitud inherent al matrimoni i com una càrrega a assumir a l’hora del descans del guerrer. Oblidats al pou del temps es relegaven aquells consells adreçats a la mestressa de casa, esposa i mare de família, d’anar passant el rosari quan l’home decidia exercir el dret conjugal.

Acabada la xerrada, enriolades i resolutives, una quarantena d’aquestes fèmines post-revolucionàries, il·lustrades i ben instruïdes amb els consells rebuts, s’organitzaren en vehicles per aprofundir en la classe magistral amb una lliçó pràctica i tecnològica alhora. En una expedició que actualitzava el mític western dels anys cinquanta, Westward the Women (titulat aquí com “Caravana de Mujeres”) i superant amb entusiasme  l’expedició de dones a Plan dels anys vuitanta, emprengueren el camí cap a l’altre riba del Llobregós responent a la crida d’un restaurant que, per més dades, acaba de celebrar un aniversari que coincideix amb la mitjana d’edat de les participants a l’esdeveniment… L’establiment en qüestió, emplaçat a l’ombra d’un convent marià i a les portes d’una mil·lenària vila bisbal, en un afany acreditat de reinventar-se i dinamitzar-se d’acord amb els nous temps, prenia el lema “Je m’Aime” en la convocatòria d’un sopar d’admissió reservada a persones de gènere no masculí. L’objecte del simpòsium -a banda del menjar i el beure-, era descobrir tota una gama de productes que, superades les ensopides i poc edificants reunions del Tupperware, Avon o Thermomix, obria moltes més expectatives: les seductores, imaginatives i fantasiones creacions del Tapersex.

En un racó de la sala, exposats sobre una taula, el mostrari de les acolorides i enigmàtiques creacions esperava el seu moment. Finalment, al punt de la mitja nit, una experta titellaire insuflà vida a aquelles andròmines, assumint el paper de cicerone en un món de noves tecnologies aplicades a la fruïció sensual. Les efusives assistents, amb les llepolies dels postres encara per acabar,  varen descobrir de primera mà tota una galàxia d’olis lubricants, dispositius d’anatomies inenarrables, coixinets de fricció, anells amb rodaments, bombes de succió i vibració i d’altres artilugis que més semblaven estar concebuts per un taller d’automoció que no pas per anar a raure a un dormitori… Les més llançades no dubtaren en apamar els ginys, assaborir les cremes, greixar-se amb  les substàncies euforitzants o relaxants, mentre d’altres, més viscudes i temperades, donaven el seu punt de vista experimentat i consells d’ús i recomanacions a les novelles en aquell maremàgnum vigorós de sensualitat lúdica i sofisticació eròtica. El veterà restaurant segarreta va esdevenir un veritable gineceu rural on la imaginació va prendre el poder i va projectar les ments i els cossos femenins cap a l’infinit univers de la fruïció sensual i la reinterpretació dels esfínters.

A altes hores de la matinada, de tornada a la llar, engrescades en aplicar els coneixements rebuts i armades i preparades pel combat, varen trobar llurs parelles dormint el somni dels justos. Essent tan tard i també fatigades pel cúmul d’emocions viscudes, un cast bes de bona nit va deixar en suspens la pràctica pendent…

No obstant, com acostuma a passar dia rere dia, la jornada següent hi havia un fet d’immensa transcendència que ho havia d’estroncar tot: l’enèsim enfrontament del FC Barcelona amb el Real Madrid CF. El “clàssic” en qüestió suposaria la remuntada de l’equip blaugrana en el seu camí per assolir un nou títol de Lliga. La fatalitat, vestida de blanc amb bambes vermelles, va voler que l’encontre acabés amb tragèdia i, a l’habitual efecte opiaci que de per si causa el futbol, va haver-se-li de sumar la corresponent conseqüència anti-euforitzant homologable al bromur antigament aplicat a les dietes castrenses… Així, d’acord amb els estudis europeus que certifiquen  que set de cada deu homes prefereixen el futbol al sexe i que el dol per la derrota de l’equip genera inapetència, la celebració eròtico-festiva va posposar-se sense data fixa. Esguerrades les expectatives, la il·lusió d’estrenar les joguines noves va truncar-se en frustració…

O tal vegada no! No val a badar: molts dels dispositius adquirits, a manca de companyia, tenen prestacions suficients per a ser emprats des de la intimitat i l’autosatisfacció. De manera que cal que els subjectes masculins prenguin precaucions: l’emancipació de la dona, després de conquerir les fites del sufragi, la incorporació al treball i la independència econòmica, ha arribat també al món del sexe. Amb l’evolució de les noves tecnologies, l’home pot arribar a ser sobrer (sinó molest!) pel gaudi carnal de les senyores.

Per tant, molt especialment els dissabtes a la nit, l’home se situa en la cruïlla d’estar a l’alçada de les circumstàncies o, atordit davant la pantalla de televisió,  anar quedant obsolet. A aquell que no respongui a temps, de res li servirà adoptar l’exemple de Ned Lud, aquell obrer britànic que va encapçalar un moviment de destrucció de la maquinària que substituïa el treball de l’home, i patirà indefectiblement la maledicció d’Onan.

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 23 Abril 2012, in paisanatge and tagged , , , . Bookmark the permalink. 5 comentaris.

  1. No tinc paraules! Gràcies i FELICITATS per l’article!

  2. sí, la realitat en la descripció del relat em fa pensar en dues possibilitats: o bé coneixes els forats indiscrets del restaurant en qüestió on veure sense ser vist, o bé vas acosar a preguntes a alguna de les asssistents que, potser deuria respondre amb decepció pel teu interès més concret respecte el com dels fets, que no pas pel què d’allò que il·lusionada havia adquirit per satsifacció teva i seva. Si el 70% dels homes prefereixen el futbol al sexe, segú que algun percentage, molt més reduït però existent, prefereix l’escriptura al sexe. Està molt bé, segons el meu humil criteri, com sempre Jaume.

  3. Després de publicar la meva entrada d’aquesta setmana m’he adonat d’una cosa si més no curiosa: tu parles d’emancipació i autosuficiència sexual; jo parlo de “drogodependència” emocional i sentimental cap a tipus impresentables…Com a perspectiva de futur, trio el teu, de relat…

  4. El meu assaig és d’admiració davant la capacitat de renovació hedonista de la dona i un avís per a navegants. Revisades una i altra entrades, com deien els clàssics -i repeteixen els pedants-: in medio virtus…
    I no escric més, no fos cas que “el senyor” (a qui se li apropa una llarga quarantena, per cert) em titlli d’inapetent o m’acusi de sublimar les passions amb reverberacions pseudoliteràries regurgitades espasmòdicament en un retruc de tecles.

  5. Pel que a mi respecta, jo mai podria titllar-te de quelcom que ni tan sols entenc. M’excuso pel “segú” (de pas).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: