El tret per la culata

El passat dissabte, 14 d’abril, dia de la República, Cervera celebrava la segona edició d’”Un dia de conte”, jornada dedicada a la promoció de la lectura entre els infants i joves i a la incentivació de la imaginació a través de la narració d’històries i rondalles. Tan lloable empeny començà de bon matí amb una cercavila on participaven l’encarnació d’uns personatges sorgits de l’imaginari habitual dels contes infantils: la caputxeta vermella, la fada padrina, la ventafocs, la madrastra, el llop, la princesa i, per una vegada, deixant de banda el seu rol secundari, algú que gràcies a l’actualitat informativa prenia un protagonisme insòlit: el caçador. Molt ficat en el paper, un jove actor, encasquetat amb un salakov que faria envermellir d’enveja el propi Eudald Carbonell, vestint amb una armilla i uns pantalonets curts que semblaven trets de les pàgines de “Tintín i els Pícaros”, calçat amb unes masegades botes de serratge, brandava una escopeta de fira amb la que assetjava un elegant llop que, val a dir, li passava un pam d’alt.

Un cridaire i patillut presentador va descriure el caçador com l’inefable personatge dels contes que, tot i ser impulsiu i barroer, acostuma a ser bona persona. I certament, així ens el ressenyen els germans Grimm a les seves històries: és el valent caçador qui rescata la caputxeta vermella i la seva àvia de les urpes del temible llop al qual, amb habilitats de cirurgià, li omplirà la panxa de pedres que faran que caigui i s’ofegui al riu quan s’hi apropi a sadollar la cremor d’estómac; també és un bon caçador qui, jugant-se el pa dels seus fills, desobeirà la temible i narcisista madrastra de la Blancaneus, i, en comptes d’assassinar la bella fadrina en la fosca de la nit boscana, l’ajudarà a fugir, tot sacrificant una vaca al seu lloc i exhibint la seva sang bovina en prova del presumpte crim… A més, les accions heroiques del caçador acostumen a ser filantròpiques, ja que sobradament sap que la protagonista, sigui princesa o bé plebea, acabarà inexorablement en braços d’un príncep blau, i no pas en els del menestral, per molt valerós i honrat que sigui.

Amb això, mentre l’inefable caçador dels contes recorria la cercavila perseguint el llop, i mentre el príncep petoner cavalcava rere la princesa blanca, un altre caçador era operat d’urgència: Sa Majestat el Rei d’Espanya Joan Carles I celebrava el vuitanta-dosè aniversari de la proclamació de la Segona República en un quiròfan on, en comptes d’omplir-li la panxa de pedres, li implantarien al maluc una pròtesi ceràmica. La intervenció pal·liava una lesió que el Monarca acabava de patir a la República de Botswana on havia acudit a fruir de l’aristocràtic esport de la caça major. Com és sobradament conegut, el Rei hispànic ja fa anys que col·lecciona per a les parets seus palaus testes d’elefants, búfals, ossos ebris (recordem el pobre Mitrofan) i d’altres quadrúpedes que, convenientment tractats per un taxidermista i emmarcats en fusta noble, són un trofeu a la virilitat i el valor. No obstant, l’accident patit, segons les cròniques oficials, fou per una caiguda a les cinc del matí tot baixant els graons del seu bungalou, per la qual cosa, donada l’hora i el lloc, convida a interrogar-se sobre quin tipus de presa perseguia i amb quina arma l’assetjava. Ni els mitjans de premsa ni la seva esposa, que aquella nit era a Atenes participant de la missa nocturna de la Pasqua ortodoxa, ens ho han aclarit…

Com era d’esperar, burxant en les hores baixes de la monarquia, les crítiques des de molts sectors de la canallesca no s’han fet esperar… Ja fos des del punt de vista animalístic (entitats de defensa de la fauna que han denunciat l’exercici de la caça sobre animals en perill d’extinció), econòmic (protestant per la despesa que suposa un viatge d’aquestes característiques en temps de crisi), moral (recordant que el mateix Rei, al seu discurs nadalenc, exigia ètica en el comportament dels seus súbdits) o historicista (fent esment, amb un punt de mala llet ben documentada, que entre les víctimes dels tirotejos reials també s’hi compta el seu germà Alfonsito). Només la fatalitat explica com aquesta desgràcia coincideix amb el procés per corrupció que implica al seu gendre Iñaki Urdangarín o amb el tret d’escopeta amb el qual, enjogassat i imprudent, s’ha foradat el peu aquell nét preadolsecent que, si no fos per les masclistes lleis de successió a la Corona, seria el futur Hereu del setial espanyol.

Per la seva banda, els mitjans de comunicació afins al vassallatge han tret ferro a la polèmica, recollint com el Monarca ha superat amb valor l’operació i assegurant que el safari tenia de caràcter privat i era sufragat del seu peculi (extrem que, amb la nova Llei de Transparència fiscal mai podrem verificar, ja que exclou a la Casa Reial del deure d’informar de les despeses en diner públic) i afirmant que el Govern estava puntualment informat de l’expedició cinegètica. D’entre tots els mitjans reialistes, cal aturar-se detingudament per revisar els titulars del Grup Godó, que ha recollit l’”esperit de sacrifici” (sic) amb el qual el Rei ha afrontat a la seva lesió. Certament, un to força allunyat de l’anterior polèmica amb un caçador que va atraure l’atenció d’aquest lobby informatiu: el martiri i l’assassinat d’un gos assilvestrat a Torpà, a mans també d’un caçador i mandatari. En aquell cas, els mitjans del grup comtal, molt especialment el seu periodista estrella Josep Cuní, la seva comentarista Pilar Rahola i els seus adlàters, varen plantejar la qüestió gairebé com un xoc de civilitzacions entre la ciutat i el camp, insultant als toranesos titllant-los de covards o còmplices de la barbàrie, vessant tota la reserva de bilis i demagògia emmagatzemada, demanant reiteradament la dimissió de l’alcaldessa i erigint-se com a paladins dels drets dels animals, instrumentalitzant el canicidi per a compensar el fiasco d’audiència de la “televisió privada de Catalunya”…

Una cosa és segura: més tard que d’hora la borbonalla tornarà a sortir escopetejada del país i, ben segur, molts col·laboracionistes hauran de rendir comptes, ja que els vassalls hem adquirit memòria d’elefant.

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 16 Abril 2012, in Esdeveniments and tagged , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: