Ni apolítics ni resignats

El passat divendres 9 de març, a l’auditori de Cervera, la Segarra per la Independència va posar fi a la seva fase constituent amb un acte ben concorregut. Després de quatre mesos llargs de treball intens i constant, de prèdiques al llarg dels camins de l’altiplà segarrenc de la bona nova de la vinguda de l’Assemblea Nacional de Catalunya, d’explicar les raons que fan urgent i imprescindible l’assoliment d’un Estat propi i de reunir una bon nombre de persones i consistoris partidaris de la consecució d’aquest anhel, tancàvem una primera etapa.

El lloc triat no fou aleatori. A la façana de l’auditori de Cervera dues plaques recorden una efemèride que va canviar el rumb del país. “En esta villa de Cervera asentó matrimonio DON FERNANDO DE ARAGÓN, Rey de Sicilia, con DOÑA ISABEL DE CASTILLA, Princesa sucesora”, diu amb cal·ligrafia gòtica una placa col·locada l’any 1956 pels aragonesos de la Institución Fernando el Católico. A tocar d’aquesta, una altre làpida de marbre, aquesta sense signar, en commemora el “V Centenario”. Foren aquestes capitulacions signades a Cervera entre els dos hereus el principi de la unió entre les Corones catalanoaragonesa i castellana, germen del Regne de les Espanyes on, “sin que se note el cuidado” Catalunya ha anat perdent les seves llibertats fins a esdevenir una mera regió que malda per no acabar-se enfonsant en el magma de l’Estat de les autonomies.

Per tant, el lloc triat estava carregat de simbolisme històric, i, amb la mirada en l’horitzó, l’acte es titulava “Debat sobre el futur de Catalunya”. Convidades fefaentment totes les forces polítiques amb presència a la Segarra, algunes s’hi van desmarcar d’entrada, tal vegada temoroses de sortir a la foto participant en un esdeveniment  amb tuf independentista (“el Partit no és partidari de la Independència”, comunicava una força per excusar la seva participació en la taula rodona sobre el futur del país), mentre que d’altres ni van contestar, menystenint l’acte, la pròpia capacitat d’oratòria, els seus arguments, o per un cúmul de tots tres factors. No obstant, sis de les forces demòcrates més votades varen acceptar participar en un debat on, tot i partir d’un quòrum sobre el greuge que suposa per a Catalunya el dèficit fiscal, la viabilitat d’un Estat català  independent i l’aposta per una consulta sobre l’autodeterminació nacional, van anar posicionant-se en clau de partit. A priori, aquell era un debat de polítics, mentre que tots els anteriors (fins a vuit consecutius) celebrats per l’ANC amunt i avall de la Segarra havien defugit de convidar-ne: l’Arcadi Oliveres, l’Anna Punsoda, en Pep Cruanyes, la Carme Forcadell, en Ricard Garreta, la Maria Garganté, en Pere Pugés, l’Èric Bertran o en Pep Riera havien estat cridats com a referents de la societat civil, mentre que els polítics n’eren esquivats per por de veure el moviment patrimonialitzat per una o altra força o d’aparèixer com a partidistes d’un o altre color.

No obstant, de seguida va quedar clar que la Segarra per la Independència, i l’Assemblea Nacional de Catalunya, també és una iniciativa política, i que això no entra en contradicció amb el fet que els seus estatuts estableixin que sota cap concepte es transformarà en una força que es presenti a les eleccions i imposin una rígida incompatibilitat dels membres del secretariat amb càrrecs dirigents de partits o representants institucionals. De fet, activitat política és tota aquella que reuneix persones organitzades en un grup per a prendre decisions que afectin al col·lectiu humà, per la qual cosa tan política és l’activitat d’una formació política convencional com d’una agrupació empresarial, una comunitat de regants, una associació cultural o una entitat veïnal. Diferent és el polític professional, aquell que ha fet de la defensa d’unes determinades conviccions a través d’una agrupació de base ideològica una via per influir en el poder i l’ordenació de la societat i, alhora, una activitat desenvolupada amb caràcter retribuït; l’activitat política no és pas patrimoni únicament d’aquests…

Desconfieu d’aquell que es diu apolític”, deia amb raó un dels ponents, “perquè acostuma a ser més polític que ningú”. Així és:  l’apolític fa ostentació d’una despreocupació respecte les ideologies i els colors polítics i es deixa emportar per la inèrcia dominant, sovint abstenint-se de participar en les eleccions –o penedint-se de seguida d’haver-ho fet- i parlant amb menyspreu d’aquells que exerceixen funcions públiques i que, li agradi o no, ostenten la legitimació democràtica que donen les urnes. Aquesta postura l’acaba situant en posicions immobilistes, conservadores i a voltes reaccionàries o, allò més perillós encara, resignades i fatalistes que es tradueixen actituds meselles i covardes. Sovint, aquell que presumeix de ser apolític, és en el fons una víctima de la ”idiotització del partit de futbol diari o de la imbecilització de Tele5 o Intereconomia TV” que denunciava fa pocs dies a Torà l’activista compromès, il·lustrat i sempre sincer Arcadi Oliveres.

Per tant, l’ANC és una magnífica oportunitat de fer política sense polítics convencionals o, tal vegada, empènyer la classe política respecte uns objectius decididament polítics, sobre la base d’una gran energia, il·lusionada i il·lusionant, apartidista, lliure i desencotillada canalitzada des de la societat civil i amb aquesta com a base, projecció i legitimació. No obstant, són els partits polítics els cridats a protagonitzar el desenllaç final, com a subjectes passius d’una democràcia que no és perfecte ni omniscient i que –com va dir un dels polítics més insignes del segle passat- “és el pitjor de tots els sistemes polítics, exceptuant tots aquells que s’han provat fins al dia d’avui”.

En conseqüència, traçat el full de ruta, la Segarra per la Independència seguirà fent política, palesant que es pot debatre sobre la independència de Catalunya amb respecte a la discrepància,  normalitat democràtica i transversalitat política. Seguirem predicant per la terra eixuta amb arguments emanats del cap i del sentiment fins assolir que a Cervera, tot i les plaques nostàlgiques, el Comtat ostentat per l’hereu de tron hispànic o el quadre del jove Philippus V Hispaniae Rex que presideix la sala d’actes de la Paeria (ara per ara, cap per amunt), i a tota l’extensa Segarra, hi hagi una majoria independentista convençuda.

   


Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 13 Març 2012, in Política and tagged , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: