De bandolers, lladres i saltejadors diversos

El passat diumenge, l’oasi cultural independent dels Erill de Guissona acollia un recital anomenat “Cançons de bandolers i molt mala gent”. El projecte, encapçalat pel músic i productor Raül Fernández i acompanyat de la veu tímida i suau de Maria Rodés, recupera la tradició de musicar les velles històries del bandolerisme català des d’una expressió folk ben innovadora, jazzística i sorneguera. El tal Raül, talment ho feren aquells a qui canta, adopta un nom de guerra (”Refree”) i renova un estil, el de les cançons de bandolers, que des del segle XVII ha tingut gran tradició al nostre país i ha inspirat textos del rector de Vallfogona, Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer, Joan Maragall o Lluís Llach…

La figura èpica del bandoler és encara viva dins l’imaginari contemporani, perpetuat modernament gràcies a la televisió i el cinema. Val a dir que la realitat del fenomen del bandolerisme té molt més de misèria, violència i lluita entre bàndols que la imatge formosa i heroica d’aquells lluitadors que ens ha projectat el romanticisme. Aquell bandidatge senyorial, nascut i esperonat des de la petita aristocràcia empobrida als segles XVI i XVII per a mantenir els privilegis heretats del feudalisme, o aquell altre popular, sorgit de la misèria i la gana, poc tenia de generositat, amabilitat o patriotisme i molt de crueltat, irracionalitat i manca d’escrúpols, però des d’èpoques ben reculades són cantades les gestes dels herois idealitzats pel poble.

Al nostre país, la icona més popular és la d’en Joan Sala, en Serrallonga, el gran enemic del rei d’Espanya, a qui “li he fet la guerra jo tot sol” (diu en la ploma de Maragall), amant  del ”bon menjar, bon oblit i jeure amb dona” i pel qui diu la cançó que les ninetes ploren quan és tancat a la presó per a ser executat. No obstant, a l’ombra de l’osonenc, altres van deixar més petjada a la Segarra…

En Perot Rocaguinarda, popularment dit Perot “lo lladre”, la valentia, la noblesa i la capacitat de comandament del qual fou lloada pel mateix Cervantes (“sus manos tienen más de compasivas que de rigurosas” en diu l’admirat Don Quijote en la seva trobada de camí a Barcelona), té un episodi biogràfic a la Segarra: l’any 1609 s’hostatja al castell de Vallfogona, on coneixerà al rector Vicenç Garcia. Captiu de la seva personalitat també li dedicarà uns versos panegírics: “Qui tinga tal judici, mire i calle, / o diga’t senyoria, que ho mereixes / per lo millor pillard del cristianisme”.

Un altre bandoler que passarà a la història entre lloances dels seus serà en Pere Barbeta. Al capdavant d’un centenar d’homes d’armes l’any 1613 van assaltar a Pomar un carregament d’or destinat a pagar els salaris dels terços espanyols a Itàlia. La intrèpida acció va fer fugir l’escorta corrents de tornada a Cervera i va aconseguir un gran botí de moneda que, després de repartir-la entre els assaltants, fou concedida en part a la gent de l’entorn. L’admiració entre les classes humils que va suscitar la proesa i la posterior presa i execució del bandoler a Barcelona, tres anys més tard, van fer entrar el bandit dins el mite.

No obstant, molt més lligat a la Segarra i amb un major hàlit llegendari tenim al Bord de Sacirera. Com en Barbeta -o com el llunyà Robin Hood-, el Bord es presenta com un bandit generós que roba als rics i reparteix una part dels seus beneficis entre els més necessitats, congregant a parts iguals les simpaties dels humils i els odis dels poderosos. Diu la llegenda que els veïns de Tarroja patien l’assetjament dels homes armats que l’encalçaven, rebent més d’una pallissa en negar-se a descobrir-lo, per la qual cosa va decidir esvair-se enllà entre la boira per acabar amb el patiment de la seva gent. També dins la llegenda tenim al bandoler Nicolau Pistoler Comaposada, recordat al collet de la Forca de Calonge de Segarra i protagonista d’una història de lluita que ha estat recollida i dibuixada en una auca popular a l’Alta Segarra.

Molts d’altres “bandolers, ladres y fasinosos òmens, plagiaris, eretges y mals” són els que trobem documentats (i que recull el Dr. Llobet i Portella) durant els segles del barroc a la Segarra, i terribles són els finals de molts d’ells: en Pere Janer, de l’Ametlla, que –abatut a trets a Montoliu- acabarà amb el cos decapitat penjat a la forca i el cap exposat dins una gàbia de ferro, o dels capitosts de quadrilla Rovireta i Llió, morts també a trets, esquarterats a Cervera i amb els seus membres repartits al llarg dels camins reials. D’altres noms, com en Benet de Rocallaura, en Joan Bonet de Guissona, el Joanillo Saportella de Granyena, l’Andreu Puig “lo negre d’Alta-riba” o els germans Piquer de Montfar, ens transporten a uns segles presidits per una crisi generalitzada d’àmbit econòmic, nacional, social i polític, que, ben vist, té prou punts de connexió amb els nostres dies…

Actualment, més enllà del Lute i del Vaquilla, poc queda d’aquella lluita dels bandolers contra l’opressor i, entristits, constatem com els saltamarges actuals ja no van vestits amb parracs ni dormen en jaces, sinó que s’abillen amb cars vestits fets al sastre i dormen en habitacions d’hotels i residències sumptuàries. Avui, els botins són capturats ja no a través de quadrilles armades, sinó a través d’entramats d’empreses i fundacions, en lloc de trabucs i pedrenyals s’empren noves tecnologies i llibres comptables i en lloc d’acabar en garjoles fosques o amb els cossos desmembrats, gaudeixen de plàcides passejades d’anada i tornada dels tribunals. La màxima pena plausible és la “del telediario” i, els pocs que visiten la presó, ho fan en estades inferiors a unes colònies infantils, en cel·les àmplies i de vistes panoràmiques. Un consol ens queda: en el futur ningú cantarà les gestes dels Millet, Montull, Undargarín, Matas, Fabra, Camps, Prenafeta, Roldán, Estevill, Rubio o Sala de torn… De fet, ja ni recordem als darrers.

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 6 Març 2012, in Patrimoni and tagged , , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

  1. Molt maca la imatge -un idealitzat Serrallonga, amb aires de “Dom Joan” i la seva darrera companya, la Joana Massisssa.

  2. M’ho havia deixat. Més informació segarrenca: l’any 1634 trobem dos encausats per bandolerisme a Sanaüja, Francesc Bolla i Joan Rosea (AHN: Inquisición, libro 734).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: