Lligats sense fils

En la meva infància, dues eren les icones del món del futur: les videotrucades i la telecomunicació inalàmbrica. A les pàgines dels còmics futuristes o a les mítiques sèries de ciència ficció -com els Supersónicos (o  The Jetsons) o Star Trek-, les imatges de persones separades per centenars de quilòmetres (o d’anys llum) dialogant cara a cara a través d’una pantalla em semblaven l’expressió extrema de l’avenç científic. Ginys com els telèfons sense fils, molt especialment el “zapatófono” que portaven l’agent Anacleto al TBO o el Superagent 86 a la petita pantalla, tan allunyats dels telèfons model “góndola” o “heraldo” d’entortolligats cables en espiral que sovintejaven dins les llars dels any 70, es mostraven als meus ulls com el súmmum de l’avenç científic…

No obstant, com des de 1926 canta la sarsuela, “hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad”… A finals dels 80 allò que semblava una extravagància de ments danyades per l’abús d’àcids lisèrgics es va fer realitat: el telèfon mòbil va entrar a les nostres vides per quedar-s’hi i al nostre deambular per acompanyar-nos arreu. En un primer moment, l’ostentació d’aquells aparatosos models analògics de Motorola o de Nokia era un element de prestigi que generava una sorda admiració i insana enveja entre la concurrència, però de seguida  l’invent es va convertir en un element de consum domèstic i va arribar la seva democratització…

A poc a poc anà minvant-ne la grossària, mentre el seu ús es va anar estenent a totes les capes de la societat. Les americanes varen enriquir-se amb una butxaca interna pels telèfons mòbils i els maletins, empetitint la tradicional butxaca per l’agenda de paper, incorporaren una nova funda per transportar l’aparell en qüestió. La tecnologia digital, la proliferació de companyies subministradores (a banda de la contínua mutació merament nominal d’algunes per deixar enrere la mala fama pel pèssim servei), les campanyes publicitàries agressives i repetitives fins l’esgotament, les aplicacions de les cançons de moda als tons de trucada i l’èxit dels serveis de missatgeria de text varen fer que, en poc anys, tothom acabés adquirint-ne un (o més d’un). Amb això, es va generalitzar l’angoixa unànime que provocava sortir a l’exterior sense carregar-lo, només comparable a sortir despullat al carrer o perdre’s en una jungla inhòspita.

A més, la incorporació d’una càmera fotogràfica al telèfon va acabar de revolucionar l’invent. Personalment, vaig percebre aquesta adició com una absurditat prescindible, talment el rellotge-calculadora, el bolígraf-llanterna o el paraigües-barret, però és evident que les meves dots de visionari són més aviat deficitàries i de tots és sabut l’èxit dels nous aparells, molt útils per fer saber al món el menú que et disposaves a degustar, el nou pentinat de la teva parella o la presència d’algun famós en el teu radi visual.

Per tant, l’ampli desenvolupament de la telefonia mòbil ens ha accelerat la vida i ens ha proporcionat un veritable timó que ens fa virar sobtadament el rumb de la navegació quotidiana al so més inesperat del politò de moda. La invasió en la intimitat que suposa la seva crida immisericorde en els moments més inoportuns l’arriba a fer-ne un aparell desagradable, a banda de les trucades no desitjades, l’assetjament comercial, o, més enllà, la implementació amb la connexió a la xarxa d’internet, que agreuja la dependència a l’aparell i ens permet (o ens obliga) a estar pendents en tot moment no només de les trucades i els missatges, sinó també del correu electrònic, de les novetats a les xarxes socials i de les notícies que sense aturador arriben al terminal. A més, l’aparell s’ha anat fent quelcom més amenaçador i invasor amb l’arribada de conceptes com els camps electromagnètics, la geolocalització o el núvol informàtic. Si bé sobre primer els experts mèdics encara no es posen d’acord sobre si pot ser un agent cancerigen (l’Agencia Internacional d’Investigació sobre el Càncer va anunciar que enguany donaria a conèixer els resultats dels seus estudis), s’ha estès certa basarda hipocondríaca que porta a adaptar al mòbil aparells que ens l’allunyen del cap però que, alliberant-nos les mans, ens fan semblar, de lluny estant, un subjecte inquietant que parla amb el seu amic imaginari…

Per la seva banda, la geolocalització (activada per defecte en els models actuals d’smartphones)  permet localitzar-nos allí on estiguem i arxivar les dades dels nostres desplaçaments… Si bé es poc probable que haguem de patir un atac com el que va assassinar l’any 1996 el president txetxè Djokhar Dudàiev, víctima d’un míssil rus llençat a la seva posició localitzada a través d’una trucada al mòbil, sí que és preocupant el fet que sigui una tecnologia desenvolupada des dels promotors d’interessos inconfessables i que ens acosta lentament a la destrucció de la intimitat personal en el més pur estil Gran Germà. En quant al núvol, és una eina que ens permet emmagatzemar tota la nostra informació en una base de dades aliena per poder-hi accedir des de qualsevol terminal connectat a la xarxa, recurs que posa en mans de tercers les nostres dades i ens fa totalment transparents.

Per si amb això no n’hi hagués prou, els catalans patim el rar privilegi de pagar el servei de telefonia mòbil més car de tot el continent europeu (el doble de la mitjana, com va confirmar recentment la Comissària de la societat d’informació de la Unió Europea), però en canvi rebem un dels serveis més deficitaris i insegurs…

Per sort, els habitants de les àrees més allunyades de les aglomeracions metropolitanes encara estem acostumats a passejar el mòbil com si fos una vara de saurí, atents a les ratlles que indiquen la cobertura de senyal com aquell ho està a les oscil·lacions identificadores de fluxos subterranis d’aigua. En conseqüència -i afortunadament-, a la ruralia l’accés a la telefonia sense fils és quelcom precari, mentre que a Barcelona, per contra, sí que es pot celebrar el Mobile World Congress, concentració internacional d’una gran gernació humana per a rendir culte al petit aparell de telecomunicacions, per alegria de polítics, hostalers, enginyers, taxistes i madams.

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 29 febrer 2012, in paisanatge and tagged , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: