Un Consell

El rerefons de la crisi financera també plana sobre l’organització territorial de Catalunya. Amb l’argument de l’estalvi de costos, nombroses veus crítiques s’alcen demanant la supressió dels Consells comarcals. De fet, el camp està ben sembrat, si considerem algunes dades: els consells foren dissenyats farà ja vint-i-cinc anys amb l’objectiu que Catalunya gaudís d’una organització territorial diferent de la vetusta estructura provincial que fa pivotar el territori de l’Estat espanyol al voltant de Madrid. No obstant, transcorregut el temps, no han assolit simplificar l’administració, més aviat al contrari (han suposat una nova finestreta i una càrrega addicional de burocràcia) i no han solucionat tampoc l’atomització d’una Catalunya dividida en gairebé mil municipis. A més, no es varen dotar de previsions competencials, financeres o electorals clares, i no es varen revestir de cap dimensió política rellevant, esdevenint meres repartidores dels recursos teledirigits que reben d’altres administracions. L’objectiu de superar el localisme municipal i estimular la cooperació entre ajuntaments no ha estat gaire reeixit i, en canvi, mostren unes ràtios de tres funcionaris per polític i unes impopulars retribucions als consellers per assistència a ple, reunió i trobada, amén d’unes inconfessables despeses en dietes.

Per mirar de pal·liar aquesta situació, l’any 2000 el Govern de Catalunya, va fer-se amb l’Informe Roca. Aquest controvertit document concloïa la bondat d’eliminar administracions (diputacions provincials i governs civils) i la conversió de Catalunya en província única organitzada a partir del municipi, la comarca i la vegueria. El text proposava certes opcions tendents a racionalitzar l’organització territorial, amb agregacions de petits municipis, replantejant la divisió comarcal o cercant l’eficàcia en la prestació de serveis públics a la població. A la Segarra, per exemple, l’informe esdevenia tan polèmic com intrèpid, aconsellant mesures com la unió de Massoteres i Sant Guim de la Plana a Guissona o de Pinell de Solsonès a Sanaüja, la creació del municipi de Ribera Alta de Sió, amb l’afegit de Tarroja i Hostafrancs a Torrefeta i Florejacs o la creació de la nova comarca de l’Alta Segarra, amb la reunió dels municipis de la vall del Llobregós i Estaràs als tradicionalment vinculats a Calaf i Prats de Rei. No obstant, l’informe va quedar dins un calaix, en bona part per la manca de coratge del Govern de CiU, federació molt lligada als municipis petits que no convenia contrariar, i amb l’argument que s’havien de subordinar les reivindicacions municipalistes a les de més autogovern pel país. El fet és que per acabar amb les províncies i substituir-les per vegueries, calia (i cal, com ha recordat la sentència del Constitucional contra l’Estatut) la reforma de dues lleis orgàniques del Parlament espanyol, i amb això (també) els catalans tenim les mans lligades.

No obstant, aquests dies, aturada la mai consumada Llei de Vegueries del Tripartit, es torna a parlar de la reorganització territorial i a qüestionar l’existència dels Consells comarcals. Avui és notori que CiU ja no té aquell lligam ancestral als municipis petits i que ha aconseguit enfortir-se a la conurbació metropolitana, cosa que li permet deixar plantats als que foren els acèrrims aliats durant els anys de la travessa del desert. Ara podem veure com coincideixen els discursos de la vicepresidenta del Govern, la unionista Joana Ortega, i del cap de l’oposició, el socialista Joaquim Nadal, en la conveniència de substituir els consells comarcals per mancomunitats de serveis “com a fórmula d’estalvi en el món local”.

En conseqüència, caminem cap a un escenari on es mantenen les divisions centralistes espanyoles (les províncies i les diputacions de Javier de Burgos de 1833), no es creen les vegueries (ja que l’autonomia catalana no té capacitat per crear delimitacions territorials diferents al marc establert per la Constitución española) i les entitats supramunicipals es redueixen a un “nivell administratiu intermedi”, ja sigui formades per un consell limitat a un seguit de tècnics o unes “agrupacions voluntàries de municipis”.

Per tant, la política s’allunya del ciutadà de província i gira entorn de Madrid i de Barcelona, centres neuràlgics on es prendran les grans decisions d’Estat i de País, mentre que el territori radial es limitarà a ser-ne mer receptor. Catalunya corre el perill de copiar aquell jacobinisme que sempre ha rebutjat dels seus veïns i reproduir-lo a petita escala en una estructura en la qual tot ha de passar pel cap i casal comtal. L’articulació en xarxa que travaria i equilibraria el país queda enrere i, sense cap estructura supramunicipal, les decisions es prenen a la cuina dels Governs autonòmic i central…

Tampoc això és gaire nou. Palès és el cas que els successius governs han fet als consellers segarrencs en les decisions que afecten la comarca, en matèria –per exemple- de planificació energètica, recursos financers i traçat de comunicacions; constatable és que la participació dels representants de la comarca en les taules de decisió d’estructura del territori no distaven gaire d’aquell eslògan berlanguià del “Ponga un pobre en su mesa”… però, al menys, hi ha un referent comarcal que dóna una identitat i una representació comunes.

Des d’aquest mateix rotatiu (La Veu, 10 de febrer) el conseller Aleix Bochaca defensava l’existència del Consell Comarcal per a ajudar als municipis a prestar uns serveis que, d’altra manera, foren inassequibles. Però no n’hi ha prou amb això. Jo vull un Consell que no només sigui un òrgan tècnic o una mancomunitat de serveis (perquè, si és així, ja no m’hi calen els polítics), sinó un instrument de cohesió del territori, de superació del minifundisme municipal, d’estímul de la solidaritat territorial, de projecció a l’exterior de les inquietuds de la població, de promoció de la identitat i el prestigi de la comarca, de generació del coneixement del propi territori i de defensa valenta i compromesa de la veu de la comarca front les imposicions externes.

El President Marquilles, en el seu discurs de presa de possessió del passat juliol, deia que “la Segarra avui ha de recuperar l’autoestima, el creure’s el que és i el que pot ser, i això surt de la seva essència”. Doncs això: autoestima, credibilitat i essència és el que li cal al Consell comarcal.

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 21 febrer 2012, in Política and tagged , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: