Del temple a la taverna

Des de fa setmanes, torno a estar aqueferat en la gratificant tasca de col·laborar en l’elaboració d’inventaris dels béns patrimonials de la Segarra. Certa vocació d’arxiver frustrada es manifesta en uns esforços enciclopedistes que em fan moure amunt i avall, carregat d’una màquina de retratar lligada a la cintura i un bloc de notes, estampa que a voltes és vista amb desconfiança pels paisans, que amb lògic recel observen un tipus llargarut que pren notes i llença fotos pels voltants de casa seva.

La meva activitat es centra en els encontorns de Guissona, per una banda, retratant elements d’interès històrico-artístic pel proper volum d’inventari de la Fundació Cases i Llebot (i ja en seran set) i, per altra, a la recerca del patrimoni altmedieval, col·laborant amb els historiadors i tècnics que elaboren l’Enciclopedia del Románico, de la Fundación Santa Maria la Real, que posarà al dia la ingent tasca de catalogar i donar a conèixer els monuments del romànic català feta als anys vuitanta des d’Enciclopèdia Catalana. Aquesta dedicació permet verificar com ha evolucionat el patrimoni durant les darreres dècades i les conclusions són sovint  decebedores: posa de manifest molts casos on ha avançat de forma preocupant l’estat de degradació que ja es documentava en treballs anteriors, extrem especialment notable en els monuments religiosos.

No és aquí lloc per enumerar esglésies que pedra a pedra s’esllangueixen sense aturador (segur que el lector en té en ment tres o quatre dins el seu municipi), tot i que no me’n puc estar de referir de passada Sant Miquel de Tudela,  condemnada a l’espoli i la degradació per una mescla fatal de demagògia i populisme amb opacitat i especulació…

És indiscutible que alguna mesura s’hauria de fer per aturar la decadència del patrimoni religiós, tan vinculat a la identitat del territori i a les vides de la gent, i més tenint present les darreres pastorals que suggereixen que, en aquelles parròquies “de pagès” on la missa no reuneixi un número de combregants que superi el dels apòstols, sigui suprimida la litúrgia dels diumenges. Considerant el cada cop més reduït i envellit contingent de capellans i les dificultats que els suposa la seva ronda dominical d’església en església, la mesura de concentrar les misses en les “parròquies de referència” és ben raonable, però condemna als edificis a caure en l’oblit, la deixadesa i la ruïna.

En conseqüència, caldria trobar algun ús alternatiu per aquestes venerables edificacions que els assegurin futur i, emprant una terminologia actual, sostenibilitat. Podem ponderar que si per una banda d’esglésies n’hi ha a tots els pobles, el que no trobem amb tanta assiduïtat són locals socials i bars, element que esdevé clau per a les relacions socials tan convenients en els nuclis humans. Una de les blocaires més sinceres i il·lustrades de la comarca escrivia fa setmanes sobre la “impossibilitat de la vida sense bar en una comarca com la Segarra, on molts poblets no superen la població de quaranta o cinquanta persones i on és molt difícil que hi hagi bar” i concloïa  que “tenir un bar hauria de ser un dret, com l’habitatge digne o l’autodeterminació”. No puc estar-hi més d’acord -jo que visc en un poble on el bar només obre els caps de setmana-, per la qual cosa no és descabellat pensar que molts dels temples que ben aviat tancaran les seves portes per manca de parroquians reviscolarien i tornarien a omplir-se si en fossin transformats.

D’exemples d’esglésies desconsagrades i transformades en trobem arreu. No cal remetre’ns als països que varen patir els envits de les hordes atees o d’iconoclastes irredempts, com Hongria o l’estat nordamericà de Missouri, on algunes esglésies s’han transmutat en clubs freqüentats per senyoretes que fumen i et diuen de tu… Al mateix centre de la capital de la catoliquíssima Irlanda, al barri de Temple Bar, és molt comú trobar antics llocs de culte cristians convertits en seus empresarials, oficines de turisme, bars i -fins i tot- teatres i discoteques. També al cor de la no menys catòlica Escòcia, podem prendre una cervesa al pub The Hub, antiga església d’Edimburg dedicada a Sant Joan, a Alemanya -la pàtria de l’actual Sant Pare- l’església de la Santa Creu de Colònia és un populós bar, i a l’oest de França han convertit una antiga església en gran superfície comercial, amb la bona dosi kitsch tan escaient per aquests espais. Però no ho deixem aquí: a Anglaterra podem patinar a l’skatepark instal·lat dins una església abandonada a Surrey i a Holanda, on les autoritats eclesials han permès transformar els temples rònecs en d’altres espais “sempre i no quan no es destinin al culte d’altres religions”, hi trobem llibreries, bars i hotels.

Ja a la península, a Bilbao podem assistir a un concert de rock dins l’antiga església barroca de la Mercè gràcies al Bilborock, a Salamanca podem anar de rebaixes dins un convent del segle XVIII per obra i gràcia de Zara, a Toledo podem fer ballaruques dins l’església medieval de San Vicente perquè ara és un espai d’oci nocturn i “pensamiento libre”… A Barcelona tenim una excel·lent llibreria a la capella de la Misericòrdia del barri del Raval i a Manresa l’església de la Casa de la Caritat ha estat rescatada de l’abandonament per la colla castellera dels Tirallongues, que hi tenen la seva seu… A Cervera, on vaig tenir el privilegi de presentar el meu llibre sobre castells (i restaurants!), l’església medieval de Sant Joan Degollat és una sala d’actes polivalent, i a Guissona tenim en la capella de l’antic hospital un espai cultural de referència, en l’ermita de Sant Pere dels Pastors part d’un habitatge particular i a l’oratori de Santa Mònica un luxós garatge. No és més digne això que la lenta degradació fins a la ruïna absoluta?

Per si nos fos suficient l’argumentació, constatem com a Biosca han traslladat la celebració de la missa al bar del poble. Per tant seria de justa reciprocitat que el Bisbat cedís alguna església perquè els parroquians hi poguessin anar a jugar a la botifarra, a prendre un cigaló o, senzillament, a fer-la petar… De fet, això també fóra ekklesia, és a dir, assemblea del poble.

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 14 febrer 2012, in Patrimoni and tagged , , . Bookmark the permalink. 3 comentaris.

  1. A Torrebesses ( Segrià) fan la festa major a dins de l’esglesia. L’esglesia que va matar el fred… busca-ho al google…

  2. Et passo un enllaç va… ejje.

  3. La meva primera experiència de sopar en una església la vaig tenir a Eivissa, on els meus tiets van convidar-me generosament quan tenia dotze o tretze anys, i el restaurant “Sa capella” (teníem un reservat en una de les capelles laterals) em va produir una impressió profunda. El Zara de Salamanca és fantàstic i m’ha agradat la referència al barri de “Temple Bar”, que em porta agradables records dublinesos. La meva àvia m’explicava com a Sanaüja, durant la guerra, l’església es va convertir en una mena de local polivalent, des de garatge de camions fins improvisada sala de ball. L’àvia recordava, però, i ho explicava amb un cert tò apocal·líptic, com cap de les parelles que ella hi va veure (des de fora) ballar, mai es van poder arribar a casar -fonamentalment degut a circumstàncies tràgiques derivades de la mateixa guerra… (i no entraré en la història d’un conegut que havia miccionat en una església i poc després va agafar leucèmia: una amiga meva ho va considerar un fat inqüestionable). Jo per si de cas m’asseguraria de què la “des-sacralització” sigui efectiva, no fos cas que ens caigués una maledicció xunga.
    Per cert, l’església inacabada de Torrebesses és espectacular.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: