Una tarda qualsevol

Les prediccions de l’onada de fred siberià ens van deixar a tots ben esverats i espaordits. L’omnipresent veu de l’Honorable conseller d’interior ens manava prudència, insistint en que “sempre és millor prevenir que haver de reparar”. Temorencs de quedar atrapats en la neu i acabar com els viatgers del vol 571 de les forces aèries uruguaianes o com la família Torrance a l’Hotel Overlook vam córrer a prendre mesures. Prenent com a base aquelles peces de roba interior termolactil que abans compràvem mitjançant la venda per catàleg (“¿Frío yo? ¡Nunca!”) i que ara adquirim a baix preu en grans superfícies d’equipament esportiu, ens abrigàrem emulant la morfologia d’una ceba. Acte seguit, vam revisar que la caldera del gasoil de calefacció estigués ben abastida i que a la llenyera no hi faltés un parell de tions i mitja dotzena de soques per arraulir-nos al voltant del foc a terra, no fos cas que fallés el cremador… Per ràdios i televisions, els homes del temps exprimien el seu moment de glòria i treien pit  profetizant que la fredorada seria històrica amb l’exhibició d’uns mapes puntillistes que a mi només m’evocaven els tests de daltonisme que de nen em plantava davant del nas l’oftalmòleg. “El fred serà tan intens que tots viurem a la muntanya”, deien, en una metàfora homogeneïtzant que superava la maniquea distinció metropolitana que divideix tot el territori català entre costa i muntanya…

Dos dies després, quan la nevada no havia passat d’enfarinada i la baixada de temperatures no anava gaire més enllà del que correspon a unes dates plenament hivernals, el conseller Puig feia mans i mànigues per justificar les alarmes creades i demanar disculpes pels possibles perjudicis. Pobre conseller! Ell, que veia en els plans neuCAT, inunCAT i ventCAT, una eina providencial per a netejar una imatge tan injustament maltractada i parodiada i marcar diferències respecte la nefasta gestió del tripartit en el col•lapse de dos anys enrere, va trobar-se amb un equivoCAT. Passat l’astorament, amb un deix de cinisme hilarant, defugia el rubor llençant les culpes als meteoròlegs que, si bé s’equivoquen, “ho fan menys que els economistes”…

No obstant, el dany ja estava fet… El transport escolar de la Segarra s’havia interromput, però no les classes, de manera que es traslladaren els riscos de portar els nens a estudi a les pobres famílies que tenim la desgràcia de viure a diversos quilòmetres de l’escola. Es varen suspendre totes les activitats culturals –prescindibles, per tant-, els polítics lleidatans que havien de tallar la cinta del nou equipament de jovent de Guissona s’havien estimat més quedar-se al caliu de llurs casetes i les activitats esportives infantils estaven ajornades sine die. Mig país s’havia quedat arraulit per temor a la gelor, corroborant la tendència a l’aburgesament meteorològic -hiperrealista expressió que dimecres encunyava des del sofà del Cuní el climatòleg Javier Martín-Vide-.

Nogensmenys, jo tenia reservades per la tarda de dissabte entrades a la Sala-Teatre de Ca l’Eril i, per res del món, pensava renunciar-hi. Per tant, amb una roba interior tant càlida com poc suggeridora i una bufanda digna de la primera etapa del Dr. Who, vaig enfrontar-me coratjosament a l’ambient glacial per anar-me’n a Guissona.

A recer de la sala i sota les mirades inquietantment serenes dels quadres penjats a les parets vaig poder constatar com el meu encisament per l’espai i el seu vigor culturalitzant és ja compartit per molts segarretes i que no sóc l’únic que, talment una arna prop d’una bombeta, em sento atret per la llum que irradia… El reclam era el gran Quico Pi de la Serra, que s’hi aturava dins la gira “QuicoLabora”, però he de reconèixer que si un dia programen Sònia i Selena, King África o, en el pitjor dels casos, David Bisbal, també m’hi podran reservar un lloc.

Una galàxia de taules s’escampaven pel parquet de la platea, enjoiades cadascuna amb dues aromàtiques llimones, una safata de cacauets i uns petits punts de llum acolorida. A mode de satèl•lits, les cadires envoltaven cada taula, equipada una de cada quatre amb mantetes que embolcallarien amorosament als més fredolics. “Déu està en els detalls”,  digué Mies van der Rohe, i la Montse i en Joan fan ben patent la presència divina.

Dins el marge acadèmic del quart d’hora, les cadires varen anar recollint natges arribades de Cervera (orfes de Joan Pera i Amparo Moreno), Tarroja, Sant Guim, Mont-roig… amén de multitud de guissoneses, de les florejaquines d’un servidor i de moltes d’altres que no reconeguí, fins a transformar la sala en un encomiable  –i poc sovintejat- cafarnaüm segarrenc.

Damunt l’escenari, en Pi de la Serra, entre ruflets i sonades, ens va oferir a ritme de blues un recital d’allò que als vuitanta en dèiem “Greatest Hits” i que ve a ser un recull de les peces més celebrades de cada intèrpret. Si no fos perquè anomenava als policies “grisos” o perquè recità que “tinc quatre pessetes que és el que val un cafè”, ningú podria haver negat que eren escrites el dia abans. La violència policial, l’especulació amb els productes bàsics, el blanqueig de diners, el menyspreu per la cultura, la degradació del medi ambient, la persecució de la llengua catalana i la corrupció dels polítics emplenen unes lletres que, tot i algunes rimes violentades (“Garzón” amb “cara al sol” o “aneu, aneu” amb “Em cago en Deu!”) són d’una actualitat innegable i pertorbadora. Tot això, servit en l’atmosfera embolcallant de Ca l’Eril i revestit d’uns músics virtuosos, va fer que aquella tarda de dissabte comencés gèlida i desencoratjadora i acabés càlida i memorable.

En sortir, ben distret taral•lejant la cançó de la Fernanda, sobtat per la foscor del cel vaig témer que s’hagués complert l’amenaça i que als fills de puta els haguessin crescut ales. De seguida, però, vaig caure en que la obscuritat era deguda a que el sol ja s’havia amagat i que la flassada de la nit havia posat punt i final a una tarda qualsevol.

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 7 febrer 2012, in Esdeveniments and tagged , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: