Bon vent i barca nova

No descobreixo res si afirmo que el món de la Justícia és encara una de les assignatures pendents en el procés de democratització del país. L’organització del sistema judicial és fidel a unes estructures centralistes, retrògrades i uniformadores hereves del franquisme. És paradoxal copsar que allò que la democràcia va aconseguir dins l’estament militar, no ho ha assolit en el judicial, on poc o res ha canviat des de la mort del dictador.

Avui, tots els ciutadans en patim les conseqüències. Casos de plena actualitat com el del jutge Garzón, qui després de perseguir amb més pena que glòria narcotraficants, dictadors sud-americans i corruptes, s’ha vist escarnit pels seus companys de professió per gosar furgar en el franquisme, o el del patètic procés dels vestits contra Francisco Camps i el veredicte de “no culpable” emès pel jurat popular, o els de les reiterades sentències contra els drets històrics i lingüístics dels catalans o el de la  paret amb que topen contínuament aquells que pledegen per la nul•litat del procés contra el President Companys, en són només la punta de l’iceberg. Qualsevol d’aquests referents, i tantíssims d’altres, ens porten a comprendre a aquell alcalde andalusista que, vint-i-cinc anys enrere, es va fer famós -i fou condemnat per desacatament- per afirmar que “la Justícia es un cachondeo”.

A la percepció del ciutadà del carrer, aquells que hem passat anys greixant les juntes de la maquinària judicial podem afegir-hi la confirmació empírica. A una estructura d’inèrcies paquidèrmiques, s’hi afegeix una manca absoluta de voluntats per a superar la situació, resultant-ne, a banda d’un desprestigi clamorós, una situació de col•lapse gairebé generalitzada. Front la diagnosi unànime d’una Justícia malalta, els seus responsables polítics i orgànics s’entesten en negar que el remei  passi per una injecció pressupostària, rigorosa i responsable, i per la reforma dels processos de selecció i formació del persona, i s’obstinen en anar apedaçant unes lleis processals –moltes d’elles redactades al segle XIX- cada cop més inintel•ligibles i burocràtiques.

Com a reacció, s’accentua de forma alarmant la tendència a pal•liar la saturació de jutjats i tribunals barrant-ne l’accés pel gruix de la població. L’abús fatigant de les formalitats, la multiplicació extenuant de finestretes, la reducció i desmotivació del personal, la interpretació intolerant i discriminatòria de les normes processals, l’exigència de pòlisses i impostos que graven l’accés als recursos, la restricció arbitrària d’horaris d’atenció, el menyspreu autista a les noves tecnologies d’informació i comunicació i la negació contínua a respectar la llengua pròpia de cada ciutadà, imposant sempre l’idioma de l’Estat, fan de l’accés a la fortalesa judicial una autèntica carrera de resistència extrema entre esculls i barrancs, a banda d’un camp de mines pels professionals. A més, la imposició de noves taxes astronòmiques i abusives per pledejar -altrament dit “copagament judicial”-, que traient pit ha presentat la que havia de ser cara amable del PP al govern espanyol, el Ministre Ruiz Gallardón, i que serà agreujada més des del Govern de Catalunya, acaben per transformar els Jutjats i Tribunals en un vedat de caça major reservat a les grans corporacions (bancs i financeres, companyies de serveis energètics i telefonia, asseguradores i multinacionals) on el ciutadà i les pimes assumeixen el rol d’ase dels cops.

Si això fos poc, afegim-hi uns processos de formació de Jutges deslligats de la realitat, la interpretació de la independència judicial com un parapet de la ineptitud o la vagància, la manca d’instrucció dels operadors jurídics i la preferència dels valors d’amiguisme i afinitat, en lloc de l’eficàcia i el mèrit, i tot un reguitzell de circumstàncies que fan inevitable que la Justícia sigui el pilar de l’Estat menys valorat pels ciutadans. Davant aquest panorama, no em sorprèn que un advocat i exdiputat del PP (i no pas un llibertari ni un comunista ni un indignat) escrivís fa un parell de setmanes que “Si no fuera porque no tengo otro medio de vida que mi profesión (…), mañana mismo colgaba la toga”.

Personalment, totes aquestes circumstàncies m’han portat a abandonar el vaixell judicial abans que s’enfonsi del tot i m’arrossegui amb ell. No obstant, diu el tòpic que les rates (i ara també el capità Schettino), són les primeres en saltar d’una embarcació quan aquesta naufraga, per la qual cosa certa mala consciència no em deixava descansar. Finalment, en una petita ermita de la plana guissonenca, vaig tenir una revelació…

Durant una de les meves correries d’historiador aficionat,  vaig accedir a una calmosa i bonica esglesiola romànica, on em va sorprendre que a les parets hi lluís el retrat d’un sant de poca veneració a la Segarra: Sant Ramon de Penyafort. El copatró de Barcelona ha estat tradicionalment bandejat pels missaires de la Segarra, molt més devots al seu alter ego, en Ramon Nonat, figura creada per la imaginació (i la manipulació) dels frares mercedaris a imatge del seu homònim de Penyafort per a legitimar l’ocupació d’un antic lloc de culte popular… En aquella taula, Sant Raimon  apareix segons la iconografia habitual, en la travessia des de Sóller fins a Barcelona navegant sobre la seva capa de llana negra convertida miraculosament en una embarcació ràpida. L’episodi descriu el moment quan el dominic, ofuscat per la conducta escandalosa del rei Jaume I, que oblidà els seus deures de bon cristià i es rendí a les arts amatòries d’una amistançada molt més madura que ell, i fart de copsar com el jove monarca sucumbeix irremissiblement en el vici i la degradació, decideix fugir de l’illa de Mallorca convertint el mantell en el “llaüt d’estamenya” que segles més tard cantaria mossèn Cinto.

Amb la seva acció, Raimon de Penyafort, jurista prestigiós i elevat als altars com a patró dels advocats, deixà enrere una Cort degradada per la disbauxa, la perversió i la decadència per cercar una altra riba plàcida i serena. I per fer-ho, emprà la capa, signe distintiu de la condició d’home d’església, talment ho fa la toga que identifica als juristes, per a construir-se una barca i una vela i fer-se a la mar lluny de la xusma pecadora. Amb la seva estampa, Sant Raimon m’indica quin camí he de seguir per deixar enrere el vaixell de la Justícia… Mentre aquell lentament però segura es va escorant cap a estribord fins a l’inevitable sotsobra, ara ja em congratulo d’haver estripat la toga i, amb bon vent, prendre una barca nova.

 

taula sobre fosta de l'ermita de Sant Pere dels Pastors, Guissona

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 30 gener 2012, in Sin categoría and tagged , , , , . Bookmark the permalink. 4 comentaris.

  1. Tela, em pensava que anaves a explicar interioritats i altres xafarderies que ens alegréssin el matí…em recordes el “pecident nuñez i el seu centralismo opresor…”

    Salut,

  2. Ai jaume jaume… que els anys passen, tens reflexions propies de un iaio ,encara que moltes les comparteixo. Potser sóc tan iaia com tú??

  3. Giliet,
    Em venia molt de gust comentar aquesta entrada, primer per l’adopció del sant “windsurfista” com a nou patró que inspira el teu gest. Després, perquè és un sant que em cau simpàtic per altres raons de caire purament sentimental: vaig viure quatre anys de la meva vida al Col·legi Major Nostra Senyora de Montserrat, que feia “pendant” amb el de “Sant Raimon de Penyafort”, per bé que el patronímic masculí va acabar imposant-se (també per remarcar que l’antiga separació per sexes ja era història, i el col·legi major ja era mixte) i va esdevenir, senzillament, el “Penyafort” (o el “Penya”). I finalment, perquè els sants m’agraden, barroca com sóc i fa poc he acabat un estudi sobre les beatificacions i canonitzacions primerenques a l’època moderna, la primera de les quals a Catalunya és la de Raimon de Penyafort.
    En realitat la seva beatificació és conseqüència d’una campanya orquestrada en part per la monarquia hispànica, amb l’afany de resoldre una “injustícia” històrica, com era l’escassetat de sants hispànics durant l’època medieval –només Domènec de Guzmán i Sant Bernat Calvó havien estat canonitzats durant l’Edat Mitjana-, quan en canvi proliferaven les canonitzacions de sants italians, anglesos, francesos i fins i tot escandinaus. Felip II d’Espanya, conscient del fet que la manca de sants hispànics representava una mena de “fracàs” internacional de la pròpia monarquia i església espanyoles, esdevindrà el gran promotor de la causa dels sants espanyols i aconseguirà, després d’un procés de més de vint anys, que l’any 1588 Diego de Alcalá sigui elevat als altars . Aquest constituirà el precedent de l’onada de beatificacions i canonitzacions de sants hispànics que caracteritzarà el segle XVII i que començarà amb la canonització del dominic català Raimon de Penyafort l’any 1601 i la beatificació del també dominic, valencià en aquest cas, Lluís Beltrán (seguiran Teresa d’Àvila, Sant Isidre, Ignasi de Loiola, etc.).
    De fet, la de Sant Raimon de Penyafort fou primera gran festa “barroca” d’aquesta índole a Barcelona, on les celebracions foren d’allò més lluïdes, ja que hi acompanyava el fet de ser la ciutat natal del sant i de comptar amb el seu cos incorrupte, que fou acompanyat per una processó de nenes des de la parròquia de Santa Maria fins al convent de Santa Caterina, on tindria la seva capella -a Roma s’havia passejat l’estendard amb l’efígie pintada del sant per la ciutat, des de la basílica de Sant Pere, passant per Santa Maria Sopra Minerva i per l’església “catalana” de Santa Maria di Montserrato, finalitzant la processó a la Piazza Navona . La seva repercussió en d’altres ciutats catalanes és ben palesa a Vilafranca del Penedès, on el Llibre Verd de Vilafranca explica com s’organitzà la processó, que era l’acte central de la festa, acordant que havia de ser, precisament, “una solemne professó com la del dia de Corpus”.
    L’any 1626 tindrien lloc també a Barcelona les solemnes festes de la translació del cos de Sant Raimon de Penyafort a la seva nova capella –al mateix convent de Santa Caterina. El fullet commemoratiu explica com a les festes acudiren un veí de Mataró, de nom Pere Font, juntament amb la seva filla Maria, una nena coixa de cinc anys i que havia de caminar amb crosses, però que invocant al sant fou guarida i deixà les crosses penjades com a ex-vot al retaule del sant. Un altre miracle es va produir durant les mateixes festes en la persona de Marquesà Faxà, vídua d’un traginer de Perpinyà i que a causa d’una malaltia havia quedat “baldada”, per la qual cosa va acudir al convent de Santa Caterina, on hi havia les despulles del sant fins que aquestes foren traslladades a la seva nova capella, i resant a Sant Raimon recobrà la salut.
    Avui se li ha d’anar a resar a la Catedral, que el convent de Santa Caterina sucumbí a la febre desamortitzadora i es convertí en mercat -el de les formes pretesament orgàniques de la Benedetta Tagliabue, vídua de l’Enric Miralles.

  4. Gràcies, Marieta! M’agrada veure que compartim passió per les hagiografies, sempre inspiradores i exemplaritzants… Aquesta afinitat és deguda a la influència del meu estimat avi advocat (propietari d’una extensíssima col•lecció de gojos que algun dia confio heretar i d’una biblioteca on destacava un exemplar de la Llegenda àuria que per manca d’habilitat va escapolir-se’m en el repartiment de la massa hereditària), tot i que alguna cosa hi tenen a veure aquella secció del TN de l’Alsius que va aficionar-me a seguir l’actualitat informativa i, també amb força, un dels discos fetitxe de la meva adolescència: http://www.youtube.com/watch?v=mo6Rqe8xitI.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: