Besamans i genuflexions

Un any més, els nostres pobles i ciutats s’han engalanat per a donar la benvinguda a Ses Majestats els Reis d’Orient. La comarca ha acollit a Melcior, Gaspar i Baltasar amb entusiasme i fervor i els ha lliurat les claus de les seves llars, delerosa de mostrar-los una fidelitat i una estima de pedra picada i guanyar-ne el favor perquè deixin molts presents. És sabut que la tradició d’adular als reis no ve pas de nou, ni és un fet diferencial de la Segarra, però una ullada a diversos episodis històrics ens mostra com la comarca ha acollit amb especial servilisme múltiples monarques, tot cercant de congratular-s’hi per guanyar-ne favors i prebendes.

Des de sempre, la vila de Cervera ha destacat per la seva entrega fidel i complaent a la voluntat reial. Ja als llunyans temps de conquesta la població va emergir i créixer vinculada a la casa comtal de Barcelona, germen de la Corona catalanoaragonesa, i va esdevenir objecte de continus privilegis i gràcies reials que amb el temps en van fer la capital administrativa i econòmica que és avui. Així, veiem com l’any 1202, la vila acull al rei Pere I, “el Catòlic”, a l’assemblea de les Corts catalanes en la qual s’instituí el dret dels senyors a maltractar, desposseir i empresonar llurs vassalls. Més coneguts -i recordats al carrer Major en les respectives plaques commemoratives- són uns altres dos episodis d’aquest lligam reial:  l’any 1359, un altre rei Pere, dit “el Cerimoniós”, va triar la vila de Cervera per a instituir la Cort General de Catalunya, és a dir, la Generalitat, a canvi de poder rebre finançament per les seves guerres amb Castella, i l’any 1469, un altre rei dit “el Catòlic”, en Ferran II, va signar-hi les capitulacions matrimonials del seu futur enllaç amb Isabel I de Castella (aprofitant, de passada, la seva visita per gaudir de la companyia de la seva amistançada, la dama Aldonça Roig i d’Ivorra, mare del bastard Alfons d’Aragó).

També són cèlebres les preferències vers Cervera del primer dels Borbons espanyols, Felip V, que després de suprimir-ne les sis preexistents, la va triar per instal·lar-hi la única seu universitària de Catalunya. Val a dir que alguns insidiosos descriuen aquest episodi com una recompensa pel suport de Cervera als exèrcits borbònics durant la Guerra de Successió, tot i que és políticament més correcte dir (al menys, així ho fa el web de la Paeria) que la vila fou triada “per estar equidistant de les principals ciutats i en una població sense guarnició, per no tenir problemes de revoltes”… Sigui per un motiu o l’altre, l’estima al rei que va fulminar les llibertats i les institucions catalanes encara és present –o, al menys, estrident- a Cervera, com a mínim si considerem la voluntat d’alguns de dedicar un carrer o una plaça en reconeixement “a aquell que tant va fer per la vila”.

Però no cal remuntar-nos tan lluny, ja que aquesta adulació cerverina a la Corona es va reproduir l’any 1990 quan aquell que està cridat a ser el rei Felip VI d’Espanya va ser rebut a trets (de trabucaires i al cel, però) i aplaudit en un sentit homenatge durant  l’acte d’assumpció del títol de Comte de Cervera… Cap rèdit constatable sembla haver donat aquesta condecoració restaurada a l’hereu de la Corona, més enllà d’uns seients a la fila 20 de la zona D de la catedral de l’Almudena on van poden asseure’s catorze anys després el Paer en Cap –i senyora- com a convidats a la cerimònia d’enllaç matrimonial de Sa Altesa el Príncep Hereu amb una plebea divorciada.

Per a ser justos, cal dir que, si bé la bona predisposició vers els reis no és patrimoni solament de Cervera, sí que ho és la seva punteria en l’elecció del monarca ensabonat. En contrast, considerem les històriques estades a Vicfred del pretendent Carles V de Borbó, justament abans de la seva gran derrota a mans dels isabelins a la batalla de Gra l’any 1837, i de l’exigu rei Amadeu I, pernoctant-hi de retorn a Saboya l’any 1873, o l’aturada a Torà l’any 1907 d’Alfons XIII, únic monarca exiliat per la força de les urnes, que de camí cap a Lleida hi va deixar només una placa de marbre reciclada que encara llueix a la plaça de la Font…

En conseqüència, és innegable que des de la Segarra, amb major o menor fortuna, sempre s’ha mirat de fer bona cara i guanyar-se els favors de la Casa Reial.

Ara bé, gràcies a Iñaki Urdangarín, avui l’escenari ha canviat. Com molt bé ha dit el Rei d’Espanya, “la Justicia es igual para todos” (llevat d’ell, que constitucionalment és inviolable i irresponsable). Per tant, fer la gara-gara a la reialesa ja no és el camí per a obtenir prebendes ni privilegis. Tot i que l’exhandbolista passat a empresari no és el primer home pròxim al monarca que posarà el cul a les banquetes judicials (recordem els casos de Colón de Carvajal, Javier de la Rosa o Mario Conde), sí n’és el primer membre de la Casa. Ser el gendre ideal, esportista, atractiu i emprenedor, i el cunyat de confiança, que va portar de Barcelona a Felip l’anell de compromís de Letizia, no l’ha blindat de veure’s imputat per estafa a l’Administració, apropiació de fons públics, falsedat documental, frau fiscal i evasió de capitals. No ens haurà d’estranyar que l’estàtua que el Duc de Palma té al Museu de Cera de Madrid segueixi la del repudiat Marichalar i acabi convertint-se en espelmes d’aniversari o, fins i tot, que el xicot acabi substituint les verticals franges blaugranes de la seva antiga samarreta -que encara penja al Palau d’esports del Barça- per unes horitzontals en blanc i negre d’un vestit de cos sencer.

Per tant, podem posar punt final a les genuflexions i els besamans a reis, com a mínim als d’occident, a prínceps, siguin de Viana, d’Astúries o de Girona, a ducs, siguin de Montblanc, de Palma o de Lugo, i a comtes, siguin de Cervera o Balaguer, per cercar-ne avantatges i privilegis i retre homenatges a qui s’ho mereixi per mèrits propis. Ara bé, si volem mantenir la bonica tradició d’escriure cartes als reis amb les nostres demandes, ho podrem fer per la Pasqua militar, o sigui, el 6 de gener… Ja posat, suggereixo una petició: que abdiquin.

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 10 gener 2012, in Política and tagged , , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. Ep! Que l’anada del Felipe a Cervera l’any 1990 va comptar també amb la irrupció d’un grup de brètols a la Plaça Major que l’increpaven i el xiulaven amb ganes (i entre ells hi havia l’home amb el que comparteixo des de fa uns anys la meva vida). És clar que els “terroristes” van haver de fugir per cames davant del perill de ser linxats per la massa enfervorida. I val a dir que, tot i que jo no hi era, quan m’ho van explicar també hauria participat en el linxament, que què s’havien pensat aquella colla de gamberros! Amb lo guapo que era el Príncep! Eren altres temps, de núvols de cotó de sucre rosa, de contes de prínceps i princeses i, sobretot, d’escàs fervor patriòtic i republicà per part meva…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: