Divagacions en la boira segarrenca

Dia de boira tancada. A l’altra banda dels finestrals, difuminades per un tel blanquinós i mat, només s’entrelluquen les siluetes de les velles acàcies del pati. El termòmetre marca tres graus positius i l’espessor del núvol pronostica que no remuntarà gaire. Per tant, no hi ha cap motiu que convidi a enfrontar-me al gèlid no-res exterior que promet tallar-me la pell de la cara, endinsar-se entre plecs de roba fins a glaçar-me l’espinada i entumir-me els dits dels peus a través de les soles del calçat. No obstant, jo, que sempre tinc a punt un discurs idealitzat per replicar a aquells que troben en la boira un motiu per desmerèixer el lloc on visc, surto a passejar, tot rastrejant aquell paisatge sonor que només aquests dies es pot copsar…

M’encamino cap a llevant, prenent el camí que mena a les Sitges. No veig un ruc a quatre passes i l’intens fred fa molt feixuc avançar. En tossuderia arrauxada no em guanya ningú i, sovintejant ruflets nassals i expel·lint vapor per la boca, apresso el caminar vers l’erm presidit pel meu castell quotidià. En girar el darrer colze del camí,  una inesperada visió em fa aturar sobtadament. Tot i la boira, veig que la mola guerrera i escairada de la fortalesa s’ha transformat en un campament envoltat de palissades d’estaques punxegudes al voltant d’un bastió cilíndric de murs de tàpia, coronat per una corsera de fusta. De sobte, de l’única obertura visible del fortí, emergeixen en formació militar centenars de combatents armats amb llances i espases de bronze i abillats amb cascs i cuirasses. L’exèrcit es posa en marxa cap al sud-est, avançant al ritme d’una cadència marcada per cent flautes dobles de canya. Al seu capdavant, el general Hannó, lloctinent d’Anníbal, cavalca enfundat en una armadura de bronze, amb un elm guarnit de plomes d’estruç, una espasa grega lligada a la cintura i brandant una llarga arma llancívola. Aterrit, em desvio cap al nord, vers la conca del Llobregós.

Poc he avançat quan un profund so de corn i la remor de centenars de passes em porta a enconillar-me entre el boscam. Ben aviat, per davant meu, un altre exèrcit, aquest format per homes armats amb arcs, falcates, fones i escuts, es mouen amb lleugeresa. Els irreductibles ilergets dels cabdills Indíbil i Lleoner deixen enrere les muralles infranquejables d’Athanàgia per unir-se a les tropes cartagineses que maniobren vers Cissa, on lliuraran la cruenta batalla contra els romans de Gneu Escipió…

Camuflat en l’espessa boira,  corrent sense aturador pel curs del Llobregós, fujo del desenllaç d’aquell carnatge. Però és debades… A l’aiguabarreig del Llobregós i el Llanera, un esclat de xoc de metalls torna a espaordir-me. Al centre d’un núvol de pols que es barrejava amb la boira, simitarres i espases, alfanges i coltells s’alcen i cauen amb violència. Crits de guerra i esgarips dels ferits m’ensordeixen les orelles. Les hosts de Ramon Borrell, Bernat Tallaferro i Ermengol d’Urgell lluiten amb les sarraïnes d’Abd-al-Malik, terror de la bona gent de la marca, i del seu titella el califa Hixam al-Muàyyad. Les forces cordoveses porten les de guanyar fins que, de sobte, Sant Benet, a lloms d’un cavall blanc i enarborant amb les dues mans una gran espasa, apareix en mig de la batalla i d’un destre gest colpeix al califa, tot separant-li el cap del tronc.

Abans que la testa de l’infidel rodoli per terra, de nou els meus passos volen camps enllà, ocult entre boirines i boscam. Pel camí, m’avança una carrossa escortada per un grup de cavallers que troten apressadament en direcció Ivorra, des d’on arriba un incessant repic de campanes, talment hagués esdevingut un miracle. L’escut escacat, d’or i sable, acoblat d’un bàcul, identifica la comitiva del bisbe Ermengol, tot i que en tinc algun dubte.

No m’entretindré en esclarir-ho. Segueixo el camí fins topar amb una comitiva formada per una munió de clergues i vilatans. Entre salms i avemaries, avancen lentament seguint una mula cega que carrega a lloms el cos d’un difunt venerable. Contemplo com el pobre animal, després de donar tres tombs al voltant d’una capella dedicada a Sant Nicolau, cau defallit. De la munió de gent, esclaten al·leluies, lloances al cel i gojos a Sant Ramon gloriós, però jo no m’hi aturo més i continuo el meu vagareig, ribera del Sió avall.

Creuaré el riu a l’alçada de Tarroja, on les meves passes s’afegiran a les d’un jove que, acabat de sortir del portal adovellat de la vila, carrega un patracol de pergamins. El noi es diu Cristòfol, fill d’Antoni Colom, ferrer de Terra Rubra, i marxa cap al castell de Pavia, emplaçat a la riba del torrent d’Ondara, on el rector li ensenya gramàtica i àlgebra. Vaig escoltant la xerrameca del xicot, que està més emboirat que el dia, i segueixo els seus somnis de navegacions per mars desconeguts, rutes cap a les Índies i descobriments de terres i riqueses, fins que un soroll de trets em fa prémer a córrer novament i deixar enrere el cadell d’almirall… Un escamot de més de cent homes, al capdavant dels quals hi ha el bandoler Barbeta, s’escapoleixen amb l’immens botí robat al comboi de moneda del rei Felip; els soldats del monarca disparen inútilment cap a la boira on els assaltants s’han fet fonedissos.

No en vull saber pas res i continuo el meu caminar, ara ja en direcció a casa. Esquivo l’enèsima brigada d’homes armats, aquests amb trabucs i pistoles. Van coberts de boines vermelles polsoses i vesteixen uniformes fets parracs, mentre traginen dos feixucs canons camí de Calaf, rere el seu rodanxó cap –mossèn Benet Tristany, suposo- que va xiulant malèvolament. Més enllà, al bell mig d’un poble de la riba del Sió, escolto com Bonaventura Durruti arenga al poble reunit a la plaça; camuflat entre els milicians, m’aturo un moment i atenc les virtuts del comunisme llibertari, escalfant-me el cor i el cap per l’entusiasme del lluitador o, potser, per les flames del registre de la propietat que acaben d’incendiar…

Hores més tard, arribo a casa, on al caliu d’un foc a terra caic rendit. En despertar, la boira s’ha esvaït i el sol il·lumina els camps que m’envolten la llar. Miro l’horitzó, on la crispació guerrera del castell de les Sitges s’emmarca entre cims llunyans, i rememoro les visions viscudes entre boires. No sé destriar què hi ha de cert ni què són fantasies, però una cosa està clara: la Segarra emboirada convida a divagar…

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 13 Desembre 2011, in Paisatge and tagged , , , . Bookmark the permalink. 6 comentaris.

  1. Ai, Giliet!
    Algú t’hauria d’haver previngut que fumar-te les pàgines d'”Athanagia” tindria aquests efectes perniciosos…

    • Marieta, veig que has entès l’al•legoria de la boira… No obstant, l’experiència viscuda és la prova que, contradient als doctes trompetistes que ens refilen a cau d’orella, el llibre de l’il•luminat athanagrès no és pas infumable, ans al contrari!, i catalitza un intens sentiment patriòtic i ens fa molt més receptius a les tel•lúries llòbregues i guixenques. El dubte (gens sant) que m’envaeix rau en identificar què s’amaga al subsòl d’Athanàgia que genera ments tan heterogènies, clarividents i, no es pot negar, barroques?! …Potser trobaré aquí també la resposta en Lovecraft?

  2. Jaume, he viscut, entre la boira i seguint-te les passes, aquests passatges de la nostra història. Mil anys? Quantes coses han vist i silenciat les terres que descrius!
    M’ha agradat el relat, de debó. Continua deixant que parli l’interior i l’exterior, que paga la pena. Ja veus que et llegeixo.

  3. Home, quina sorpresa descobrir un escriptor de Florejacs. Sóc l’autor d’Athanàgia i t’agraeixo la resposta, gens àgria, que fas a la Marieta de la Font. No sé què vols dir amb barroques, però és igual. Ets un volcà de paraules i segur que t’explicaves molt bé en els judicis. Algun dia s’excavarà Athanàgia i es veurà qui tenia raó. Si demà em toca la Grossa, me’n gasto la meitat en fer una radiografia del solar d’Athanàgia per l’empresa Arqueociència d’Artès.

    • Tot un privilegi acollir-te al meu blog, amic Clavé! T’he de dir que “Athanàgia” és el meu llibre de capçalera les darreres setmanes i confirma sense cap mena de dubte que, més enllà de les sorprenents i engrescadores revelacions que fa, Sanaüja té unes tel·lúries especials que inspiren l’enginy i la ploma dels seus fills. El comentari fet a la Marieta, una altra filla il·lustre de Sanaüja, és una picada d’ullet a l’entrada del seu sempre recomanable blog de la Font de Biscarri (sí, evidentment, la Biscarri sanaüjenca):

      http://lafontdebiscarri.wordpress.com/2011/12/07/una-epoca-molt-barroca-i/

      Per altra banda, sento decebre’t en dir-te que el meu paper als judicis era més aviat de convidat de pedra i potser és per això (el quedar-me tantes paraules al pap) ara ho sublimo amuntegant mots en els meus articles sempre arrauxats i divagants.

      Per cert, el dia que tornis per Athanàgia -amb georadar o sense- serà un immens plaer compartir un cafè amb tu -i tal vegada algun amic comú- i xerrar.

  4. m’ha transportat el teu fantàstic relat, ha estat una agradable lectura!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: