Sobirania alimentària

D’un temps ençà, veig amb entusiasme que a la Segarra s’estan potenciant les petites empreses i els elaboradors locals que es dediquen a la producció o transformació de productes agroalimentaris i de qualitat.

L’experiència dels “Dissabtes a l’era” promoguda des del Consell Comarcal de la Segarra la passada primavera va servir per donar visibilitat a un seguit d’iniciatives de producció agroalimentària, sostenibles i ecològiques i, alhora, rendibles i competitives, que fan goig de veure. Carn ecològica i embotits artesanals, olis, vins i licors, fruites, llegums i hortalisses i molts d’altres productes per abastir el nostre rebost, farcir els plats dels restaurants i generar riquesa i futur pels petits pobles que encara mantenen la identitat de la Segarra.

A més, a poc a poc van agafant protagonisme aquestes iniciatives  locals en les fires de la comarca, on cada vegada prenen més rellevància els espais destinats a la comercialització i difusió dels productes locals. Molt especialment tenen forta presència a les noves convocatòries firals, com la Fira de la Carabassa i els Productes de la terra de Sedó del passat novembre o la Fira de Nadal que va tenir lloc aquest darrer cap de setmana a Sanaüja i que, segons el gospinenc polifacètic que la promou, neix amb voluntat itinerant. Veure afilerades una al costat de l’altre parades amb licors de la Segarra, vi de l’Ametlla, fruites i verdures de Tarroja, melmelades i conserves d’Hostafrancs, codony i mel de Gospí, sabó de Comabella, bolets de Sedó…  i descobrir actuacions de producció i distribució de fruites, hortalisses, llegums, carns i molts d’altres productes locals com les de la Garbiana de Tarroja, Cal Martí de Gàver, Cal Pou d’Hostafrancs, la Masquita de Biosca o Cal Llobet de Cervera, posen de manifest que encara hi ha esperança. Més enllà dels “professionals deslocalitzats” (com una vegada un amic i insigne economista va referir a aquells que vivim als pobles i treballem teclejant perpètuament connectats a internet), aquest moviment és una mostra que als nuclis rurals hi ha esdevenidor pels petits emprenedors. A més, és aquest consum de proximitat o “de Km.0” el que redueix les emissions de CO2, derivades del transport del producte, i el que aproxima al consumidor al productor, afavorint la comunicació d’inquietuds, preferències i experiències i la col·laboració i coresponsabilitat en el servei i la qualitat.

Així avancem cap a l’ideal de “sobirania alimentària”, concepte -nascut dins el moviment de la Via Campesina– que pretén donar resposta als greus problemes de la crisi alimentària mundial, l’accés als recursos i el canvi climàtic. Com a tal  es defineix “el dret dels pobles a aliments sans i culturalment adequats, produïts mitjançant mètodes sostenibles, així com el seu dret a definir els seus propis sistemes agrícoles i alimentaris”. Aspira a deslligar la producció, distribució i consum d’aliments de les demandes dels mercats globals i les grans corporacions mercantils, prioritzant el consum local, barato, racional i vinculat a les arrels, tradicions i conceptes de cada poble i no pas a polítiques macroempresarials.

Tot això tinc al cap quan, deixant el meu ordinador en posició “descans”, amb unes velles botes de trekking, uns texans foradats (per ús i no per estilisme), un jersei esfilagarsat, un xapo a l’esquena i unes tisores de podar a la butxaca surto al meu humil tros de camp… Reconec que fins fa poc jo no tenia cap experiència hortícola, més enllà de fer germinar durant primer curs d’educació bàsica una mongeta seca dins un got de vidre farcit amb cotó i paper secant, i que veure emergir els fruits entre mig dels terrossos em semblava poc menys que cosa de fetilleria i alquímia. Però ara, des de que visc al poble, gaudeixo fangant entre solcs i enfonsant llavors i esqueixos a la terra, tot ennegrint-me les ungles i enllotant-me els genolls. M’alegren els dies de pluja perquè fertilitzen el camp i m’emplenen la cisterna d’aigua de reg i friso perquè el planter enfonsi les seves arrels en agraïment a la barreja de fems i palla que he escampat. Potser és perquè he copsat que -com diu un dels protagonistes de “Primavera, estiu, etcètera”-  “d’entre totes les feines, aquesta té fil directe amb els orígens. Els aliments, la terra, tot allò que és bàsic i primer (…). Anar al tros és la feia més natural que hi ha, i la més civilitzada”.

Per tant, surto alegre i ben equipat cap al meu tros. Primer recullo les darreres carbasses que –gentilesa del pare carbasser de Sedó- han crescut al meu hortet i, a continuació, omplo un cabàs amb tomàquets tardans que han sobreviscut als freds de la darrera setmana. Encabat, em dirigeixo a buidar les dues oliveres que –pensant més en jardineria que en horticultura-, vaig plantar fa un parell d’anys i que avui inclinen ostentosament les seves branques pel pes de les arbequines.

Mentre vaig omplint les galledes d’olives -i recitant versos de Fray Luis de León, Horaci i El Último de la Fila-, una forta remor em fa girar l’esguard vers la feixa inferior. Allí, sis o set metres dessota els meus peus, un tractor blau recorre traçant llarguíssimes esses una extensa peça de terra cerealística, mentre ensulfata el camp. Entreveig dins la cabina climatitzada el tractorista que controla les passades a través d’una Tablet PC equipada amb GPS que li garanteix amb precisió no passar dos cops pel mateix lloc, amb el consegüent estalvi de sulfats i sofre. Tot just tinc temps de recollir les galledes del terra i penjar-me de nou l’aixada a l’espatlla abans que un núvol blanc arribi a la meva alçada i em convenci perquè, amb llàgrimes als ulls, desisteixi del meu esforç recol·lector i ho deixi per un altre dia.

Jo sóc un sobiranista (també alimentari) convençut, militant i apressat, però sé reconèixer la meva derrota front la mecanització agrària, davant la qual em sento ben ridícul brandant un xapo i una podadora de mà… Per tant, retorno al teclat del meu ordinador i espero temps millors per empunyar l’eina i llençar-me de nou al camp.

 

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 5 Desembre 2011, in Paisatge and tagged , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. Ho subscric pràcticament tot.
    Ens hi hem d’esforçar molt, però la linia és clara, i el camí.

    Salut

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: