La mesura de totes les coses

Pels filòsofs antropocèntrics, l’home és la mesura de totes les coses. Així ho formula al segle VaC el sofista Protàgores, partint de la base que totes les coses poden ser mesurades en funció del punt de vista de l’ésser humà. Això suposa la negació de l’existència d’un saber objectiu i universalment vàlid i condiciona el conèixer a l’experiència personal -i per tant subjectiva- de l’individu. Aquesta tesi és recuperada per l’Humanisme, amb figures com Montaigne, que partirà d’aquest humanisme i prendrà l’home (un home: ell mateix) en la seva nuesa per a mesurar tot allò que l’envolta (amb un escepticisme recollit pel posteriors assagistes, amb Joan Fuster al capdavant al nostre país) o el mateix Leonardo Da Vinci, que desenvoluparà el seu art partint de la concepció de l’home com a patró de totes les coses.

Front aquest antropocentrisme, també des de l’antiga Grècia, Plató formula que “Déu és la mesura de totes les coses”; és a dir, el patró per valorar les magnituds no pot ser pas allò que ha estat engendrat, sinó que cal cercar-ho en allò que “veritablement és”: la Idea, concepte immaterial, etern i immutable. Es pretén justificar racionalment allò que és diví i situar-ho en el centre de l’Univers. La filosofia cristiana adaptarà aquest pensament i, rebutjant el relativisme, encarnarà en Déu la veritat absoluta, assegurant que aquesta veritat és troba ja dins de la persona molt abans que aquesta la cerqui a través de la seva racionalitat. És precisament Déu qui revela a l’home la vara de mesurar totes les coses.

Finalment, la Il·lustració supera les discussions entre uns i altres per definir una mesura universal. Així, dos astrònoms francesos, Delambre i Méchain, en plena Revolució francesa i des de l’Acadèmia de les Ciències i les Arts, portaran a terme la medició del meridià 0 per a unificar el caos de mesures i concedir al món un patró universal i rigorós. És el naixement del Sistema Mètric Decimal, que consagra el metre, gran conquesta del principi d’igualtat i un gran llegat per les generacions posteriors, com el resultat de dividir entre deu milions un quadrant del meridià de la Terra. El metre serà la magnitud per la qual es mesuraran les longituds, superfícies i volums dels cossos i serà fossilitzat l’any 1793 en una barra de platí i indi, elements que eviten qualsevol alteració.

No obstant, s’ha descobert que els il·lustres francesos van errar en el seu càlcul, passant per alt l’aplatament dels pols de la Terra, per la qual cosa el metre és 0’2 mm més curt que el càlcul. En conseqüència, han calgut noves redefinicions per augmentar-ne la precisió: la Conferència General de Pesos i Mesures, l’any 1960, redefineix el metre com la longitud d’ona de la llum emesa per l’isòtop 86 del criptó i l’any  1983 ho replanteja com la fracció 1/299292458 de la distància que recorre la llum al buit en un segon.

Val a dir que l’error acreditat, la dificultat dels nous càlculs de la CGPM i la resistència a desaparèixer per part d’altres sistemes mètrics, com les milles, braces, peus i polzades angleses (tan arrelades als sistemes industrial i tècnic), o les unces, les faneques, els jornals i les porques (encara vives en les activitats agràries) o els quintals, les arroves, les lliures i els petricons (presents a dia d’avui en el comerç) exigeixen un replantejament del sistema de mesures.

Afortunadament, un filòsof alemany contemporani, en  Franz Anton Beckenbauer, conegut amb el sobrenom de Der Kaiser (“l’Emperador”), ha pres la paraula per una aposta valenta i decidida per afirmar allò que alguns abans d’ell defensaven amb la boca petita: “El Barça és la mesura de totes les coses”. De fet, el camp de futbol fa dècades que és comunament emprat pels mitjans de comunicació per a definir superfícies de grans dimensions: per exemple, Jordi Hereu, l’exalcalde de Barcelona, digué que “el Pla Sagrera suposava la transformació d’una superfície equivalent a 164 camps de futbol” o Greenpeace assegurà que “en els darrers 20 anys s’ha destruït a l’Estat espanyol la superfície equivalent a vuit camps de futbol al dia”. No obstant, el pas endavant que fa Beckenbauer dóna molt més rigor a aquest sistema, ja que supera el fet que alguns camps de futbol, per indicacions dels respectius tècnics, són més estrets que d’altres i adopta no un club qualsevol, sinó el Barça (que, com tothom sap, és el millor del món).

Per tant, el Sistema Culé de Medició Universal o SCMU, és vàlid no només per mesurar superfícies (“l’incendi de Solsona era com 27000camps del Barça”, rememorava un capità de bombers, o “la central de Zongha tindrà una superfície equivalent a més de quatre estadis del Barça”, explicava Josep Martinoy), sinó també capacitat (“en aquest país de sequeres cròniques, les depuradores aboquen més de 2500 camps del Barça plens d’aigua a vessar”, exposà l’ecòleg Ramon Folch) i, si s’escau, de reunió de persones (“no es tracta, doncs, de discutir si hi havia 100000 manifestants més o menys, que cal recordar que equivalen a un Nou Camp ple de gom a gom”, puntualitzaven des del col·lectiu Contrastant). A més, superant les magnituds físiques, el SCMU també pot mesurar la perícia (“nosaltres som el Leo Messi de la política catalana”, galleja l’Alfred Bosch, o “Eduardo Mendoza es, sin duda, el Messi de la literatura española contemporánea”, escrivia un crític literari), capacitat de lideratge (“Portabella és el Guardiola de l’Ajuntament de Barcelona”, assegurava també en campanya Jan Laporta, o “Steve Jobs és el Guardiola de la tecnologia”, emfatitzava un blogaire a la xarxa), esforç (“¿Quién es el Puyol de los políticos de Calvià?”, preguntava en una enquesta el Diario  de Mallorca) o traïdoria (“Ricky Rubio és el Figo de Badalona”, digueren mesos enrere uns diaris esportius).

Per tot això, abandonem el sistema mètric i adoptem amb alegria el SMCU, que podrà ser aplicable a tots els aspectes de la nostra quotidianitat que calgui mesurar, excepte al salari mitjà d’un treballador català… Tot i que tal vegada també aquí és aplicable si prenem com a referent el sou de qui ocupa la porteria, si bé no de l’equip de futbol, sí de la casa del President Núñez, senyora que recordem va saltar a la fama l’últim any de l’era Cruyff pel seu profund coneixement en salaris de futbolistes.

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 8 Novembre 2011, in paisanatge and tagged , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: