El retorn de la boina roja

Els carlins tornen a donar tema de conversa per les nostres contrades. No és pas que entre les obagues del Llobregós s’escolti el sinistre xiulet de mossèn Benet, ni tampoc que a la serra de Pinós ressoni novament el crit de “carlins a la muntanya!”, però és evident que el carlisme i la seva realitat històrica i ideològica han tornat a ocupar portades de publicacions i a inspirar projectes que, tot i que pacífics i innovadors, tenen la seva esfera revolucionària…

Com en tantes altres ocasions, aquí se’ns fa de nou present allò tan sabut que la història l’escriuen els vencedors: els carlins, derrotats repetidament al llarg del segle XIX en tots i cadascun dels seus alçaments, han estat molt maltractats als llibres. L’imaginari col·lectiu ens evoca els lluitadors carlins com poc més que una colla de camperols salvatges, missaires, borratxons, reaccionaris i sanguinaris. El mal nom de “forat negre” que reben tradicionalment els encontorns de Llanera i Ardèvol, bressol de lluitadors i escenari de molts episodis de les carlinades, n’és una bona mostra, com també la llegenda negra que acompanya a personatges com el general Cabrera o el mossèn Tristany (eludint que els lliberals no es quedaven enrere en execucions sumaríssimes i càstigs indiscriminats).

Per bé i per mal, el carlisme fou un fenomen de gran incidència en la nostra comarca, tan pel protagonisme de personatges com els Tristany (nissaga amb profundes arrels a Ivorra), en Carles Xuriguera i en Ramon Pinyol (guerrillers de Biosca), en Pere Sorribes (dit “el guerxo de Ratera”) o en Valeri Roca (militar de l’Aranyó), per la rellevància de fets d’armes com les ocupacions de Cervera, Guissona o Vicfred i les batalles de Sanaüja i Gra i per haver obert una rasa entre comunitats, veïns i famílies que, aprofundida i reforçada a la guerra (i postguerra) civil del segle XX, encara ara, invisible però perceptible, enrareix l’aire dels entorns rurals.

És precisament aquest carlisme, element del patrimoni intangible profundament forjador d’una identitat i evocador d’uns lluitadors d’aurèola llegendària i romàntica, el que ara està essent optimitzat com a eina de dinamització territorial. Convertit en l’eix temàtic d’un projecte de desenvolupament turístic i de foment econòmic i social d’un país on s’escampa la boira segarrenca, que s’estén a cavall entre el Llobregós i la serra de Pinós, tradicionalment pertanyent a la Segarra històrica i que ara, administrativament dins el sud del Solsonès, es rebateja com “Territori de Masies”. Els enclavaments d’Ardèvol, Peracamps, Su, el Miracle, la Molsosa, Sant Climenç o el mateix santuari de Pinós es posicionen com a pols d’atracció del turisme cultural que, en la recerca del passat, esperona el futur. És aquest un bon referent on emmirallar-nos i, des de la Segarra central, a més d’apostar per les rutes medievals, també és hora de posar en valor els escenaris per on els vells reialistes de la boina roja forjaren la història; l’Armand Forcat així ho fa a Cervera, ara cal exportar-ho camins enllà…

A més, si rellegim la història de les guerres carlines, podrem veure com, combatents bascs i navarresos a banda, l’epopeia carlista lluità per uns valors encara ben vigents en l’esperit català actual: la defensa dels furs i les constitucions catalanes i la restauració de les Corts de Catalunya, exigint el retorn de la situació anterior als decrets de Nova Planta de Felip V de Borbó, el rebuig d’un govern centralista i anticatalà, l’exigència de la reforma d’un sistema fiscal abusiu i empobridor de les economies familiars i la reivindicació de poder pels governs municipals, a través d’un model d’autogestió i responsabilitat local. Des dels anys 70 del segle XX (sentenciat pels fets de Montejurra de l’any 1976), trobem el carlisme dividit en dues tendències oposades: una  profundament reaccionària, franquista i arrelada en consignes ultracatòliques, agrupada en la Comunió Tradicionalista Carlina, però una altra actualitzada i progressista, encarnada pel Partit Carlí de Catalunya, que defensa dins el seu ideari l’actualització de l’Estat dels Furs a través d’un Estat Confederal format per entitats independents i sobiranes (el que vindria a ser la restauració de la Corona catalanoaragonesa de Jaume I). És aquest segon carlisme, profundament progressista i català, el que propugna la llibertat dels pobles, el dret a l’autodeterminació i les llibertats dels individus com a base de la justícia i la pau, i defensa com a valor cabdal el respecte dels fonaments ecològics de la natura i la preservació del medi ambient.

Tanmateix, no cal pujar a les esgorfes per a despenjar i greixar el trabuc del padrí i sortir al camp cridant allò de “Déu-Pàtria-Furs-Rei!”, però sí reconèixer al carlisme les seves aportacions al pensament progressista, republicà i sobiranista moderns. En un context on tots som víctimes del liberalisme més descarnat, despietat i voraç, d’un centralisme anorreador de la diferència i espoliador de les regions, i d’un moviment globalitzador que precaritza el món laboral i regeix l’explotació dels recursos i el flux de capital per sobre de governs i legalitats, els principis d’aquest carlisme democràtic son vàlids. No debades, aquest Partit Carlí, al costat de forces nacionalistes, independentistes, socialistes i comunistes i demés col·lectius de ciutadans, sindicats i associacions compromesos en la lluita antifranquista, va integrar l’Assemblea de Catalunya l’any 1971.

Com bé sap Cervera, la segona Guerra Carlina (1846 – 1849) va tenir lloc en escenaris eminentment catalans, instigada pels sectors rurals en rebuig pel reforçament de la propietat burgesa al camp, per la recentralització administrativa imposada des del govern de Madrid i per una forta fiscalitat que gravava la producció d’aliments i empobria les classes populars. Els combatents carlins s’organitzaven en guerrilles que actuaven abans de la sortida del sol, aprofitant que l’exèrcit regular encara descansava, per la qual cosa se’ls anomenava popularment “matiners”. Podem dir, doncs, que aquells combatents foren uns predecessors de l’actual consigna d’aixecar-se ben d’hora, “però ben d’hora, ben d’hora”, i posar-se a pencar per demostrar que el nostre  és un país que pot esdevenir imparable…

Advertisement