Confia els estalvis al caixabanc

S’ha consumat l’ensulsiada d’un altre dels fets diferencials de Catalunya: el sistema català de caixes d’estalvi… Tradicionalment, a l’hora d’endreçar els nostres dinerets, els catalans hem tingut sempre preferència per les caixes d’estalvi: una de cada quatre caixes de l’Estat espanyol tenia seu al nostre país i presumíem amb orgull de la catalanitat de la primera caixa d’estalvis d’Europa en volum de negoci. Potser conscients que, a diferència dels bancs, les caixes no tenen ànim de lucre i estan obligades a reinvertir els seus beneficis financers en la societat, o tal vegada satisfets amb el seu arrelament local, que les fa vinculades al territori i la seva gent, els catalans hem donat majoritàriament la nostra confiança a les caixes d’estalvi del país. No obstant, tot això se n’ha anat a norris!

Finalment, aquell poderosíssim banquer càntabre, que portava molts anys protestant pel fet que “una caixa podia comprar un banc, però un banc no podia comprar una caixa”, s’ha arrencat l’espina i, arrenglerat al costat dels sectors més centralistes i reaccionaris de les finances espanyoles, ha celebrat amb champagne francès i anxoves de Santoña la fi del sistema de caixes d’estalvi. El pretext ha estat la crisi financera i l’eina, de mans del govern socialista, el pla financer de reestructuració ordenada de la banca (el FROB), estratagema traçada des del Banco de España pel qual, incrementant dos punts el percentatge obligatori de “core capital” (és a dir, percentatge de capital bàsic del què ha de disposar una entitat per considerar-se solvent), ha deixat en insolvència i d’un patac la pràctica totalitat de les caixes d’estalvi catalanes. Amb això, aquelles entitats que no assolien en un període de temps ridícul un percentatge de capital bàsic inabastable haurien de rebre la participació de capital de l’Estat, en un préstec a un interès no precisament baix i amb l’obligació de tornar-lo abans de cinc anys, a menys que volguessin acabar essent intervingudes i subhastades (i caure en mans xineses, russes o qatarianes).

Tot això s’ha vsit agreujat amb una deriva arrossegada des dels darrers anys a les juntes de les caixes catalanes, que han passat de negar l’evidència, no reconeixent cap situació de dificultat fa menys d’un any, assegurant la no afectació dels seus capitals immobiliaris i justificant alhora sous indecents pels seus equips directius, a culminar un procés agònic de fusió entre entitats, de sortida a borsa, d’indemnitzacions escandaloses pels culpables de l’ensorrament i d’acomiadament massiu d’empleats en expedients de regulació d’ocupació multitudinaris i indiscriminats.  Resultat: cap de les caixes ha assolit el nivell de capital requerit pel Banco de España i totes han acabat transformades en bancs. Unes s’han dissolt dins de conglomerats amb noms marins, ja sigui el Mare Nostrum que ha engolit Penedès, o el Bankia, mol·lusc bivalve madrileny que ha fagocitat Laietana; d’altres s’han transformat en bancs i han estat intervingudes per l’Estat espanyol, en un 100% al cas d’Unnim (Sabadell, Terrassa i Manlleu) i en un 90% al de CatalunyaCaixa (Catalunya, Tarragona i Manresa); una altra, la totpoderosa Caixa d’estalvis i pensions de Barcelona, després de menjar-se la Caixa de Girona i abandonar el “parlem”, ha mutat també en banc a partir de Critèria, la seva filial borsària i especulativa que passa a assumir-ne el control amb el nom de Caixabank. Només en mig de tot el temporal, tot fent la viu-viu, la Caixa de Guissona s’ha desmarcat i, amb un impressionant capital de suficiència del 25%, treu pit amb uns beneficis rècord durant l’exercici 2010, l’augment de l’activitat creditícia i unes xifres insignificants de morositat…

Per tant, adéu-siau!, a les fundacions que dirigien les caixes i a les seves obligacions legals de retorn dels beneficis a la societat i hola!, a les juntes d’accionistes propietaris dels bancs i els seus projectes lucratius. Adéu-siau!, obra social destinada a la integració dels desafavorits, a la protecció del medi natural, a la potenciació de la cultura i a la conservació i desenvolupament del patrimoni i hola!, a les operacions especulatives, raonaments economicistes i persecució del màxim dividend com a bé suprem. Adéu-siau!, entitats arrelades al territori, vinculades a la Generalitat i als governs locals i amb sensibilitat pel país i hola! a la banca globalitzada, d’obediència espanyola i clemència nul·la… Un pas més cap al precipici i la desmembració  de tota capacitat de decisió des de Catalunya: després dels atacs a l’Estatut, l’autogovern, l’esport, la llengua i la cultura, ha tocat el rebre al sistema financer. Quin serà el següent pas? Ben aviat ho sabrem.

Per part nostre, cal replantejar què fem –si és que encara en tenim- amb els nostres estalvis. Els deixem en mans dels financers espanyols? Els dipositem a Guissona, Ontinyent o Pollença, darreres supervivents rurals de la bancarització forçosa? Ens els gastem en vi i roses? O, com feien els nostres avís, els recollim, en fem un farcellet i els amaguem dessota una rajola o en un racó amagat d’aquell seient situat a l’escalfor del foc a terra o a l’alcova de l’habitació, format per una caixa amb tapa dotada habitualment de respatller alt, altrament dit “caixabanc”…?

És patent que el caixabanc és un moble no contemplat encara pel senyor IKEA, ja que els seus models “norden”, “skär” o “sygur” no ofereixen garanties de privacitat ni discreció per a desar-hi els diners; en conseqüència, caldrà fer dels ebenistes i els brocanters els nostres nous assessors financers de confiança.

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 4 Octubre 2011, in Política and tagged , , , . Bookmark the permalink. 3 comentaris.

  1. Tens raó, però també ha hagut molt mala gestió per part de les caixes i s’havia de fer front a la situació. El que és menester és que entre tots tirem endavant i reconduïm la situació. Sobre què fer amb els nostres estalvis, segurament ahí és on està el tema i la meua opció serà invertir intel·ligentment, que els diners, en lloc d’estar parats, treballen per a mi.

  2. M’interessa això de la Caixa de Guissona!

  1. Retroenllaç: El porquet unsubmís | Giliet de Florejacs

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: