Crítica taurina

La sang de les orelles de Dudalegre començava ja a encrostrar-se quan els últims toreros de la Monumental sortien a coll per la porta gran de la plaça. El brau desorellat, una bèstia negra, de quatre anys i més de mitja tona de pes, ha estat  (per molt que els pesi a alguns pròcers del PP, Ciudadanos i Unió Democràtica de Catalunya) la última víctima caiguda a l’arena de les places de toros de Catalunya. Al menys, per ara…

El punt i final a les tardes taurines és resultat immediat de la modificació de la Llei catalana de protecció dels animals que estableix la prohibició de “les corrides de toros i els espectacles amb toros que incloguin la mort de l’animal i l’aplicació de les sorts de la pica, de les banderilles i de l’estoc, i també els espectacles taurins de qualsevol modalitat que tinguin lloc dins o fora de les places de toros, llevat de les festes amb toros o bous”. No obstant, aquesta Llei, que ha foragitat la tauromàquia del Principat, només ha accelerat una mort que per inanició no hagués trigat en arribar i que ara es vesteix d’immolació. “La Monumental hubiera muerto sola, pero nos han hecho mártires”, va dir amb el cor a la mà en Santi, un aficionat als toros, mentre una gernació de protaurins prenien la Gran Via rere pancartes en defensa de la seva “fiesta” i càntics de  “Yo soy español, español, español” o “Viva España: oé, oé”.

Posant-me a l’alçada del tal Santi, també vull sincerar-me i exclamar que me n’alegro de la prohibició i del fet que la “Fiesta Nacional” espanyola no es pugui perpetrar al nostre país. També amb la víscera cardíaca a la mà, confesso que el meu goig no ho és tant pel fet que s’aturi la pràctica de tortura pública, humiliant i sangonosa del brau, sinó per l’extirpació del nostre territori d’un dels fets identitaris de l’espanyolitat. Allò que em congratula és el desterrament del meu país d’una representació masclista, anacrònica i, sobretot, amalgamadora de l’espanyolisme. De la mateixa manera que no puc evitar el desgrat quan veig la silueta del toro d’Osborne enganxat a la part posterior de certs cotxes, que somric quan passo pels Brucs i endevino el brau acotat, fent com si pasturés, i que identifico el toro sobre les banderes rojigualdes com un succedani canyí de l’escut amb l’àliga imperial preconstitucional, ara em fa content saber que el meu Parlament ha abolit un esdeveniment que, per no tenir, no té ni una traducció vàlida al català que no estigui carregada de barbarismes: la “corrida de toros”; i no accepto ni “cursa de braus”, que em transmet la imatge d’una estampida en un hipòdrom, ni “corregudes de toros”, que m’evoca el famós Sultan i els demés sementals de ramaderia càntabra en plena labor.

Amb raó, hi haurà qui argumenti que el toro és un animal totèmic de tot l’arc mediterrani i no només icona de l’Espanya rància i casposa. Asseguraran que molt abans de la nostra era els pobles primitius renovaven la força del seu rei -i, per tant, la legitimitat- enfrontant-lo a la caça i mort del toro, però no per això exigim ara als monarques que surtin a caçar cap brau (val a dir que el nostre és més aficionat als óssos ebris de vodka), i adduiran que el tolosà Sant Sadurní fou lligat i arrossegat fins la mort per un brau, però no per això ara s’executa als inconformistes amb aital acarnissament (l’execució es limita a afectar la seva hipoteca i l’arrossegament consisteix en la conducció fins fora de la llar). També se’ns dirà que la corrida de toros ha estat inspiració de grans artistes, pintors com Goya, Fortuny, Sorolla i Picasso, poetes com Lorca o Alberti, directors de cine com Almodóvar, Mamoulian, Bigas Luna i Berlanga, i, fins i tot, músics de la talla del Fari o Chayanne, però també els mateixos artistes han estat inspirats per afusellaments, bombardejos, harems de concubines, pernils i venedors de porters automàtics, i d’això no se’n fa cap espectacle ni festa nacional…

A banda de l’espanyolitat, no podem oblidar –sembla que és l’esperit de la llei-, que l’ampliació del reconeixement dels drets dels animals havia de portar necessàriament a l’abolició del patiment, la tortura i la mort del toro. No obstant, copso aquesta motivació de forma ben secundària o, al menys, a la mateixa alçada d’altres pràctiques situades al mateix de nivell de sadisme amb els animals i acceptades, quan no celebrades, socialment. Com sinó hem d’entendre la caça, activitat en la que es persegueix fins l’extenuació als animals, i se’ls fereix amb gossos i trets fins la mort, en una acció que, a més de considerar-se un esport, reporta bons beneficis econòmics als propietaris dels vedats? O, també, l’avicultura extensiva, l’experimentació amb animals  o la confecció d’abrics amb pells? Reconec que no renuncio a fruir d’un bon civet de senglar o una llonganissa de cérvol, que quan suco pa a uns ous ferrats no penso si són de gallines engabiades, estressades i amb el bec amputat, que quan em poso colònia no qüestiono si abans s’ha testat sobre la pell de micos de laboratori o que quan tinc fred vesteixo amb plaer una jaqueta de pècari amb coll de guineu. Per la mateixa raó, la Llei de protecció als animals contempla que “resten excloses d’aquestes prohibicions les festes amb toros o bous sense mort de l’animal (correbous) en les dates i les localitats on tradicionalment se celebren”; és a dir, tot i reconèixer tàcitament el patiment de l’animal (innegable si contemplem els bous embolats, ensogats o llançats a l’aigua, tan populars a les Terres de l’Ebre), s’exclouen de la prohibició per motius de tradició arrelada al país i diferenciada de l’espanyolisme de la tauromàquia.

No dubto que bona part dels promotors de la lluita antitaurina estan motivats en el rebuig de la tortura als animals, però també estic convençut que si aquesta ha assolit èxit majoritari i reconeixement legislatiu és perquè hi ha quelcom més… Negar l’evidència és fer com aquell islamòfob cerverí que, copiant la idea de l’extrema dreta holandesa i en una obsessió malaltissa per prohibir la religió musulmana, s’erigeix en adalil de vedells, xais i pollastres i advoca per la prohibició del sacrifici d’animals pel ritus halal.

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 27 Setembre 2011, in Esdeveniments and tagged , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. Totalment d’acord. Comparteixo plenament la teva satisfacció pel rerefons identitari que comporta, per bé que per a mi també s’haurien d’abolir els correbous, els embolats i d’altres mostres de salvatgisme cavernícola (i no em serveix ni la tradició que es remunta a l’època moderna o fins i tot abans -a mi, el que fessin els habitants de Creta se me’n fum tres pepinos). També era tradició penjar la gent a la forca i bé que ara no es fa pas, almenys per aquí… . Jo no sóc ni vegana -ni tan sols vegetariana- i prou que gaudeixo amb un bon filet i amb un bon foie (i confesso que cada cop m’ataca un cert remordiment pel patiment de les oques, però no dura ni un segon…). Però convertir la tortura en objecte de diversió (o abandonar animals domèstics alegrement) no és propi de països avançats (tècnica i “moralment” en el sentit més kantià del terme). I per a mi Catalunya serà més civilitzada el dia que aboleixi també les “seves” tradicions d’aquest tipus. Sempre explico que les primeres reaccions al “Vindication of the rights of women” fou la ridiculització i la sàtira emesa sota la forma d’un pamflet que es deia “Vindication of the rights of animals”, donant a entendre que era tan absurd que les dones reivindiquessin drets que ja només faltaria que ho fessin els animals. Dos-cents anys no és massa temps: a les dones ens ha anat més o menys bé, segons com se miri; jo confio que no passarà massa temps fins que algú que maltracti gratuïtament un animal, vagi de pet a la presó o alguna altra cosa. Una qüestió de civilització que és prou manifesta en països més avançats que el nostre (com diria el Rudy Ventura…).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: