Ser o no ser

El passat divendres 16 vaig assistir al Gran Teatre de la Passió de Cervera amb motiu de la celebració de la tercera edició de la “Nit del Teatre Viu”.  L’acte s’anunciava com una trobada dels actors “de Cervera i la Segarra” que, un any mes, es reunien per mostrar la seva afició a tot aquell que li vagués aproximar-s’hi a través d’un seguit d’esquetxos, monòlegs i entremesos diversos.

Tot just una setmana després de la Fira del Teatre al Carrer, ressuscitava quasi miraculosament la vigència de la dita popular que assegura que “a Cervera comediants i a Tàrrega comerciants”. Certament, a Cervera la comèdia –i la dramatúrgia, per extensió- és ben viva i, més certament encara, no saben (o no volen) comercialitzar-la com ho han fet a Tàrrega, preservant aquest art del vil i embrutidor diner. No puc evitar pensar que a Cervera, com a d’altres llocs de la comarca, els espectacles i les festes diverses, tot i ser perfectament exportables i projectables a l’exterior, segueixen dissenyant-se en clau centrípeta. Tal vegada, el dia que algú giri l’esguard a l’exterior i alci la veu als quatre vents, esdeveniments com l’Aquelarre o la Passió de Cervera, la Fira Romana de Iesso de Guissona, el Brut i la Bruta de Torà o el castell de focs de la festa major de Sanaüja, per citar-ne alguns, tindran una força atractiva i dinamitzadora a l’alçada de les fires i festes que tenen lloc a Tàrrega, Vic, Montblanc, Berga o Solsona…

Demostrant aquest fervor pel teatre, pel gran escenari van desfilar més d’una cinquantena de farandulàires que ens van emocionar recreant l’absurditat del quotidià, reflexionant al voltant de l’estupidesa d’uns i la idiotesa d’altres, rapsodiant les excel·lències del treball assumit amb mesura i vocació o picant l’ullet en un menage-a-trois universitari i ambigu. Tot regat amb generosos esquitxos de sang i fetge vessats a trets, ganivetades i cops de martell per coristes homicides vestides amb suggeridora llenceria o per tendres impúberes en pijama de tergal…

No obstant, d’entre tot el programa, la meva inspiració fou estimulada per l’aparició, en la representació d’un Hamlet en versió de teatre buffo, d’un personatge altiu, malcarat, brusc i sobreactuat en el paper protagonista. En la seva interpretació, volent imitar Sir Laurence Olivier emprava una gestualitat més pròpia de Raphael, intentant semblar-se a Kenneth Brannagh apareixia com una caricatura de Freddie Mercury o esforçant-se per recitar com Enric Majó engolava la veu com un Manelic anunciant la mort del llop… No obstant, allò que motivà la meva reflexió, no fou el paper d’aquest còmic improvisat, sinó el rerefons de l’immortal monòleg existencial que, en crim de lesa teatralitat, aquell va gosar esventrar en públic.

Com sabem, Shakespeare posa en boca del deprimit príncep de Dinamarca una profunda reflexió entre el ser i el no ser. Davant les tribulacions que l’envolten, Hamlet es planteja sobre la conveniència de seguir o no en aquest món… La vigència del soliloqui i les seves múltiples aplicacions són inqüestionables. Des del punt de vista de la nostra comarca, per exemple, el ser o no ser segarrenc causa maldecaps des dels anys 30 del segle passat: des del moment que Pau Vila trenca el model historicista i lligat als mercats de Cervera, Calaf i Santa Coloma de Queralt i l’esmicola administrativament, passant pels bescanvis de l’any 90 entre Vallfogona i Montornès, els tripijocs suggerits per l’informe Roca, que fa deu anys plantejava la creació de l’Alta Segarra, o el posterior informe Burgueño, que ho trinxava encara més amb la idea de creació de la Ribera del Sió i la Baixa Segarra, així com les recents tendències centrífugues, quan no secessionistes, de Torà, Biosca o Sant Guim de Freixenet…

Per tant, si aquell poca-solta histrió, vestit de dol i calavera en mà, va gosar destrossar verbalment l’immortal monòleg, literàriament adaptat al català per l’enyorat Terenci, jo ara m’atreveixo a fer-ne una adaptació en clau comarcal:

Ser o no ser: aquest és el dilema: si a l’esperit d’aquell que ha nascut entre l’Ametlla i Lloberola o entre Motroig i Ferran, o d’aquella que treballa entre Florejacs i Mas de Bondia o entre Sanaüja i la Móra li és més noble considerar-se segarreta o decidir-se per autodeterminar-me. Marxar, que és com escindir, res més; dir que amb la secessió passarem a millor vida, deixant enrere les mancances i els autoodis que la carn va heretar, és un final per desitjar devotament. Marxar, escindir i potser somniar; aquest és el destorb: perquè el somni que retorna un cop escindit, un cop ja ens hem després d’aquella boira segarreta, ens comporta l’enyorança identitària que avui encara tenen a Calaf, Santa Coloma, Arbeca, Ardèvol o Verdú. Perquè, si no, qui podria resistir les fuetades i les burles d’aquells que, sense haver estat mai segarretes i des de la seva capitalitat comarcal, ens ultratgen per haver deixat enrere les arrels, tracen marques aleatòries per sobre rius, valls i tossals, i ens difuminen en una entitat que no és la nostra. Si cedint als temptadors cants de la sirena de Cetelsis o a les prometences de la frustrada vegueria central caiguéssim en mans dels indignes que neguen el mèrit, el menyspreu, la insolència i el desdeny ens faria cobejadors del cop de gràcia donat per un simple punyal! Qui seguiria segarrenejant, en una trajectòria fatigosa, descapitzalitzada i rondinaire, si no fos per la por d’alguna cosa més enllà del Sió, el Corb i el Llanera, aquest país que no deixa tornar de les seves fronteres a cap dels viatgers i ens fa suportar els mals que ara tenim més que fer-nos volar cap als que ens són desconeguts. Així, doncs, la consciència ens fa covards a tots, i així el color natiu de la resolució queda esblaimat pel pàl·lid deix del pensament; i els projectes més alts i de més importància, per aquesta raó desvien el seu curs i perden fins i tot el nom d’acció”.

[Arribats en aquest punt, la bella i honesta Ofèlia faria entrada en escena baixant d’un camionet de transport refrigerat d’aliments. Obsequiant-lo amb una gorra de visera, consolaria a Hamlet dels seus patiments per la dissolució comarcal fent-li entendre que, en el fons, no hi ha motiu de tristesa: potser l’òrbita dels antics mercats ja no són referent cohesionador, però és segur que un amplíssim (cada cop més) territori s’estructura radialment des de la Segarra integrant-se dins una bona àrea].

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 20 Setembre 2011, in paisanatge and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

  1. La por a la incertesa de l’infinit, a la dissolució de la identitat, és molt “moderna” i per tant molt “shakespeareana”: “Que és l’home dintre de la naturalesa? Gens pel que fa a l’infinit. Tot pel que fa al no-res” (Pascal dixit). Ets, però, un maleït iconoclasta: mira que fer baixar l’Ofèlia d’un camionet de Bonàrea amb una gorra de propaganda! On s’és vist, eh? T’imagines qualsevol d’aquestes divines encarnacions de la bella i honesta (la de Millais serà sempre la meva preferida) sostenint una gorra en el seu llànguid defallir?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: