Un cas com un cabàs

El passat dijous, 1 de setembre, a l’apuntalat auditori del carrer Major de Cervera, vaig assistir a la presentació de la segona fase del projecte “El cas dels catalans”. Aquesta iniciativa ve encapçalada per la unió transversal de tres entitats de color diferents, però amb l’objectiu comú de defensar el dret a decidir del poble català. Pren el nom d’un opuscle editat l’any 1714 per un seguit de parlamentaris de Westminster en protesta contra la traïció de la corona anglesa al compromís de garantir els drets del nostre Principat signat nou anys abans. La vergonyosa retirada de les tropes angleses, a canvi d’un patracol de transaccions mercantils, va franquejar la porta als exèrcits borbònics que, com sabem, van ocupar els territoris catalans i van anorrear tots els seus drets i privilegis amb la piconadora de la Nova Planta…

Tres segles després, catorze diputats del parlament britànic, impressionats per la manifestació pel dret d’autodeterminació del poble català del 10 de juliol de 2010 i en expiació testimonial del greuge, confegiren una moció de suport al dret de decidir dels catalans. Arran d’això i en agraïment, l’Associació Castellví, el Memorial 1714 i el Moviment civil 11 de setembre es van unir sota el nom “El cas dels catalans”. Avui, després d’haver recollit 12.000 signatures d’adhesió al reconeixement i d’haver-les lliurat en mà -i embolcallats per una gran estelada- a Westminster, el moviment ha decidit seguir endavant amb la internacionalització del cas.

La via que es proposa per a donar a conèixer arreu les agressions que han relegat a Catalunya a un paper secundari i oprimit, tot cercant suport exterior en el camí de la determinació democràtica del futur de la nació, parteix d’una profunda revisió històrica. Com és sabut, la història l’escriuen els vencedors, aquells que tenen el poder de desfigurar-la segons els seus propòsits, condemnant als vençuts a caure en l’oblit, esborrant-ne o falsejant-ne la memòria; ho feren els egipcis amb el faraó Akhenaton i la reina Hatshepsut, els romans amb els emperadors Cal·lígula, Neró o Dioclecià i, des de 1714, la historiografia oficial del Reino de España també ha maldat per a fer desaparèixer la catalanitat de molts episodis històrics transcendentals. Així, s’enalteixen personatges llegendaris com el rei asturià Don Pelayo i s’oblida al cabdill Otger Cataló, “Pare de la pàtria”, o el mercenari castellà Rodrigo Díaz de Vivar “el Cid” i s’oculta al guerrer Arnau Mir de Tost, es presumeix del suport miraculós del cavaller Santiago a la batalla de las Navas de Tolosa i s’amaga la tradició per la qual Sant Benet va lluitar entre les files catalanes a la batalla de Torà, l’artillera Agustina Saragossa i Domènech passa a la història com Agustina “de Aragón”, quan era filla de Barcelona i esposa d’un militar català, o, en un greu exercici d’amnèsia, es pretén remuntar la “indisoluble unidad de España” a Ferran i Isabel, quan, de fet, la vinculació de la corona castellana amb la catalanoaragonesa iniciada a finals del segle XV va mantenir fins al segle XVIII les dues entitats independents, amb el rei com a única institució comuna (una mena de Commonwealth, com digué el historiador Agustí Soler)…

En el fons, tant d’engany, acaba teixint una teoria de la conspiració, on els buscadors de paranys històrics, empesos pels vents que bufen des d’un fort sentiment nacional i des de la recerca de la veritat, naveguen a la recerca de revelacions ocultes. Un camp ben abonat ha estat el de la catalanitat de Colom, la qual, tot i que ja sembla comunament acceptada (i ratificada per historiadors “imparcials”), ha obert una nova caixa dels trons entre els partidaris dels diferents llocs de naixement (Barcelona? Tortosa? Mallorca? Tarroja…?). Darrere del “Colomgate”, nous esclaridors d’intrigues (encapçalats per l’intrèpid historiador Jordi Bilbeny) asseguren que Hug de Payns, fundador de l’orde del Temple, era en realitat el cavaller berguedà Hug de Pinós, que l’escriptor Miguel de Cervantes es deia Miquel Servent, fill de Puigcerdà, que el navegant Juan Sebastian Elkano era en realitat Johanes Sebastian d’El Canós, segarrenc per tant, que el conqueridor Ponce de León era Joan Pons d’Agramunt o que el gran Leonardo da Vinci provenia de la família catalana Vinçà  (i, per reblar el clau, que el somriure de la Gioconda estava inspirat en el de la Moreneta)…

No sé pas si amb tant d’afany per a descobrir les quatre barres amagades darrera tants episodis i personatges rellevants ens ajudaran en el camí perquè Catalunya torni a ser un poble lliure. El què sí que és cert és que cal buscar suports més enllà de les fronteres de l’Estat espanyol, ja que ha quedat clar que, mani qui hi mani a les Espanyes, no en podem esperar més que humiliacions als drets nacionals i imposicions emprant la Constitució, amb o sense esmenes, com a corró arrasador. També és cert que a Europa no serà pas fàcil, amb els conservadors torys (hereus d’aquells que van negar ajut als catalans) manant a la Gran Bretanya i la Sra. Merkel i el Sr. Sarkozy estimulant i aplaudint la reforma constitucional que limita l’autonomia financera catalana. No obstant, l’esforç perquè el món conegui de boca dels propis catalans com som i quins són els nostres anhels, superant el filtre dels mitjans espanyols, és imprescindible per internacionalitzar el cas dels catalans.

Els promotors del Cas dels catalans van triar Cervera com a escenari del començament de la campanya per netejar l’estigma històric (i que encara recull l’Enciclopèdia Catalana) que acusa de botiflerisme a la vila, testimoni que l’amic Armand Forcat va recollir per a demanar que Cervera, com a lloc històric d’infantament de la Generalitat, tingui el seu protagonisme en el projecte. Tant de bo així sigui i que la insigne i fidelíssima Cervera, i els territoris històrics de Segarra per extensió -siguin o no bressol de navegants, conqueridors i descobridors-, donin la raó als impulsors i  s’hi impliquin amb compromís i energia.

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 5 Setembre 2011, in Política and tagged , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: