Restes de pedra medieval

Tinc una afició manifesta (potser una mutació del síndrome de Diògenes transmesa genèticament per via materna) a retallar i col·leccionar notícies relacionades amb la història i el patrimoni de l’entorn on visc. Conscients d’això, amics i parents aguditzen aquesta xacra fent-me arribar les publicacions que recullen sobre la Segarra. És així com, el passat diumenge, el meu correu electrònic matinava amb l’escàner d’un reportatge aparegut al Periódico titulat “Vila medieval a la Segarra: la resurrecció d’un poble de només 14 habitants”. La notícia, a quatre columnes i il·lustrada amb una bonica foto, parlava de la història i els encants de la vila de Cabestany; curiosament, no apareixia a la secció “cultura”, ni “coses de la vida”, ni tan sols a “comarques”,  sinó a l’apartat del diari dedicat a la immobiliària. A més, encapçalava un anunci, també acolorit, ample i precedit per una fotografia d’una piscina panoràmica envoltada d’una blanca i elegantíssima balustrada, on s’hi llegia “DESCOBREIX CABESTANY. VIURE AIXÍ ÉS POSSIBLE”. El cos de l’article descriu la intervenció feta per “rehabilitar les ruïnes històriques i per insuflar vida al lloc” i convida a deixar-se seduir pel medi rural, tot recorrent uns carrers on “són reconeixibles moltes restes de pedra medieval”… El cert és que vaig visitar  Cabestany fa poc més d’un any i la meva sensació al lloc fou contradictòria, però aquí no vull analitzar l’”acotada i sostenible ampliació” amb que els promotors publiciten la seva inversió (convido a tothom a visitar el llogarret i treure’n les seves pròpies conclusions), sinó la llastimosa situació del parc immobiliari rural de la nostra comarca.

A propòsit d’aquestes intervencions, l’ecosociòleg Ramon Folch reflexionava sobre els efectes destructors de la construcció, advertint dels perills d’esdevenir “un parc temàtic irrellevant” si aquesta segueix uns conceptes globals i estandarditzats i es desenvolupa en contra d’uns valors (singularitat, tradició, integració, identitat desacomplexada…) que cada cop són més apreciats i valorats. Afortunadament, fenòmens lamentables com els de les urbanitzacions faraòniques, insostenibles i ruïnoses de la costa valenciana i les especulacions immobiliàries a partir de promocions a l’entorn de camps golf difícilment tindran cabuda en el nostre àmbit geogràfic, però sí que, aquells anys immediatament anteriors a l’explosió de la bombolla immobiliària, vam presenciar certa proliferació de projectes urbanitzadors que han desfigurat pobles tot repetint un motlle constructiu d’habitatges afilerats, impersonals i asèptics. En el fons, aquest model, sota l’aparença d’oferir l’ideal de Macià de “la casa i l’hortet” i la vida en una arcàdia rural idealitzada, acaba suposant un creixement desmesurat i insostenible. En un entorn sense serveis ni comerç, els nous residents triaran viure al poble només atrets pel preu de l’habitatge, més assequible que el de l’urbs d’on provenen (i on, generalment, hauran de retornar diàriament per treballar) i reproduiran a petita escala l’arquetipus de ciutat dormitori.

Per altra banda, bona part del parc immobiliari de la comarca es troba en allò que els lliberals del XIX anomenaven “mans mortes”. És ben manifest que el segarreta és molt poc procliu a desprendre’s del seu patrimoni immobiliari, temorós de les murmuracions dels seus veïns, malfiat (sovint amb raó) dels mitgers del mercat de l’habitatge rural i arrapat a un passat que possiblement no vol reviure, però tampoc apartar definitivament; “cal agafar l’esfèric pom amb la mà i cal tibar la portalada cap a fora, a tocar del cor. Així. La clau gira. Ric-rac. Tancat. Tancat i barrat”, escrivia l’any 2009 una segarrenca en un guardonat relat sobre la venda de la casa dels padrins. A més, molts dels habitatges que finalment han canviat de mans, estan ara sota control de mitja dotzena d’especuladors que han lligat la propietat a través de contractes privats i quasifurtius de compravenda amb preu ajornat, escriptures de poders omnímodes d’administració i transmissió i demés lligams legals que, sense sortir a la llum pública, deixen la casa estacada a l’espera d’alces de preus o de l’arribada d’il·lusos cercadors de l’ideal horacià de vida afortunada. Davant d’això, poc o res poden fer els Ajuntaments, recelosos d’emprar les eines jurídiques que permetrien aturar per la via del constrenyiment la degradació dels nuclis perquè electoralment les conseqüències serien desastroses, econòmicament els recursos són més que insuficients i judicialment el recorregut esdevindria etern i ple d’obstacles.

En conseqüència, la situació ens porta al punt de vista de l’optimista informat. La resurrecció “llampec” que ha alterat el perfil de Cabestany és quelcom anecdòtic i sí que, lentament, hi ha pobles que mostren una evolució encoratjadora, ja sigui per la intervenció d’uns pocs que han sabut conjugar la seva condició de potentats amb la preservació de les formes tradicionals i una modernitat respectuosa (penso en Santa Fe, la Morana, Palouet, l’Aranyó…), ja sigui per l’engrescament i la complicitat dels veïns que amb l’esforç i el contagi mutu fan del seu poble un bon lloc per instal·lar-s’hi i sentir-se’n orgullós (penso en Malgrat, Florejacs, l’Ametlla, Granyanella, el Canós, Ferran…) o per l’arribada d’unes ajudes externes que s’han sabut administrar en la recuperació de conjunts històrics de gran vàlua (ho intueixo a Montfalcó, Concabella…). No obstant, molts són els pobles on, com diu la cançó de Castellnou d’Oluges “tot són pedragolims que es fan pedragolams”, ens els quals la lenta despoblació, l’envelliment dels seus habitants i la manca de perspectives albiren un horitzó ben galdós. La recent derogació, pel corró de l’Òmnibus, de la llei promulgada -i mai aplicada- 18/07 del dret a l’habitatge, que contemplava l’expropiació forçosa dels habitatges buits, encara fa més costa amunt aturar la seva progressiva decadència.

En conseqüència, també pel futur dels nostres pobles, cal tenir ben present la dimensió social de la propietat, que no es mai un dret absolut i que obliga a tothom, propietaris i administracions, a exercir en harmonia drets i deures en favor del bé comú. No és debades que tots, en un moment o altre, hem cantat allò d’“Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum. A casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú”.