Perversions orals (i escrites)

Des de ben antic, el llenguatge s’ha emprat com una eina de camuflatge del poder i d’alteració per la percepció dels conceptes. Manipulant el llenguatge s’aconsegueix l’objectiu de presentar allò que seria rebutjable com a quelcom admissible, allò que és delictiu com a respectable i allò que s’intueix incòmode pot esdevenir fins i tot desitjable.

Possiblement, els pares de l’actual perversió del llenguatge els podem situar als Estatuts Units d’Amèrica, on al segle XIX conciliaren la prohibició de l’esclavatge amb la legalitat de la captivitat dels africans  afirmant que “els negres no eren ciutadans” o, més cap aquí, durant la presidència d’un mediocre actor secundari de westerns, conciliaren el dret a la intimitat amb la prohibició del sexe oral declarant constitucional la persecució de “conductes morals pervertides”. A partir d’això, no ha estat gens dificultós adoptar i difondre un llenguatge carregat de metàfores que condicionen la percepció de la veritable realitat per part del gruix de la població i que permet tergiversar allò que resultaria incòmode si es presentés descarnat: l’escalfament global es passà a dir “canvi climàtic”, les agressions bèl·liques dels aliats es titllaren de “justícia infinita”, les resistències armades dels enemics es rebategaren com “actes terroristes”, la legislació que ataca les llibertats i els drets civils i fomenta la intromissió en l’esfera privada es promulgà com “llei patriòtica” i, arribant a l’absurd, en un moment de francofòbia,  per seguir venent patates fregides (anomenades “french fries”) es passen a publicitar com “patates de la llibertat” (“freedom fries”)…

Aquest fenomen fou descrit amb una terrible clarividència fa setanta anys per George Orwell en la seva novel·la 1984. Llegir Orwell,  Bradbury, Huxley, Asimov i d’altres autors de ciència-ficció de mitjans dels segle XX sovint em fa posar els pèls de punta: molts aspectes descrits a les seves distòpies (novel·les ambientades en una societat futura sotmesa al control absolut per part d’un Estat autoritari, camuflat rere un rostre benvolent) són d’una actualitat esfereïdora. 1984 és un dels casos més palmaris (tot i que no goso recomanar-ne la lectura després de conèixer que és un dels llibres de capçalera d’Anders Behring Breivik). El llibre ens descriu una societat controlada per l’omnipotent “Gran Germà” on els membres del Partit únic i infal·lible es perpetuen gràcies a la “novaparla”, degeneració de la llengua que té com a base el concepte “negreblanc”: la voluntat lleial de dir, creure i saber que el negre és blanc quan la disciplina del Partit t’ho demana; això porta al “pensardoble”, que consisteix en usar l’engany conscient alhora que es manté fermament el convenciment de procedir amb total honradesa.

Cada cop esdevé més preocupant que, lentament però inexorable, aquestes pràctiques de “novaparla” es van filtrant al voltant nostre: recordem els “hilillos de plastelina” amb que des del Govern del PP es descrivien les fuites de petroli durant la catàstrofe del Prestige, la “desaceleración económica” que des del Govern de PSOE referien fa tres anys i mig la crisi on estem encara submergits, el “cessament temporal de convivència” amb que la premsa anuncià la separació d’Helena de Borbón i Jaime de Marichalar o el “no digui retallades, ¡digui estalvis!”, amb que exhortava fa unes setmanes el Molt Honorable Artur Mas a la Directora de TV3 en una entrevista televisada…

Però no només en l’àmbit públic trobem aquesta perversió del llenguatge… Un grup d’entitats bancàries i d’estalvi, entre les quals n’hi havia algunes que encara tenien dins la seva denominació social la referència a “Monte de Piedad”, ara s’han unit sota el nom de “Banca Cívica”: la realitat ens diu, però, que tot i haver deixat enrere la pietat, el civisme tampoc és el seu tret distintiu, ja que segueixen executant crèdits hipotecaris i deixant famílies al carrer, sense casa i amb un deute que els lligarà la resta de la seva vida. També és escandalosa la tergiversació del mot “parc”, terme de connotacions naturals i lúdiques (“terreny públic amb plantes i arbres, generalment de gran extensió, per passejar, descansar i divertir-se” diu el diccionari), ara és emprat per denominar zones de desenvolupament industrial de difícil (per no dir, impossible) convivència amb el medi natural: diem “parc eòlic” o “parc solar” d’una zona d’explotació industrial de generació energètica a partir del vent o la llum solar, “ecoparc” d’una planta de tractament de residus urbans, “parc tecnològic” d’un polígon industrial o “parc logístic” a uns terrenys destinats a la càrrega i descàrrega de mercaderies. També, tal vegada copiant el cas americà, la paraula “Justícia” ha perdut en bona part seva accepció destinada a referir “la virtut de jutjar segons la veritat i de donar a cadascú el que li correspon”  i s’ha corromput en expressions com “Ciutat de la Justícia”, pomposa denominació del conjunt d’edificis que –com patim els que hi som habituals-  en podríem anomenar “laberint de la burocràcia”, o amenacem amb el “recurs a la justícia” quan es tracta de forçar en la negociació amb algú que desitgi una solució àgil al seu conflicte i que estigui temerós d’eternitzar indefinidament la sortida de la controvèrsia.

En la nostra parla comuna també hem absorbit aquest llenguatge quan preferim anomenar “purí” als excrements animals líquids (com si obviant la paraula “merda” eliminéssim la pudor), “nouvingut” a l’immigrant (evitant les connotacions negatives d’explotació laboral, no integració i pobresa), “classes humils” als sectors obrers (eludint les connotacions ideològiques dels mots obrer, treballador o proletari), “nòdul” al tumor quan es manifesta en persones d’alt llinatge (fent veure que “el mal lleig” no ataca a segons quins personatges) o “geriàtric” a l’asil (netejant d’un cop la mala consciència d’enclaustrar la “gent gran”, és a dir, els ancians).

En conseqüència, amables lectors d’aquest “article” (per no dir-ne el que realment és: estirabot, poca-soltada o futilesa), si preferiu Orwell a Sánchez Dragó, Quimi Portet a Raphael i, fins i tot, Linda Lovelace a Norma Duval, empreu amb precisió, llibertat i criteri la llengua.

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 26 Juliol 2011, in paisanatge and tagged , , . Bookmark the permalink. 4 comentaris.

  1. No sé si la llengua és perversa per naturalesa o bé som els humans qui la pervertim. Sempre he pensat perquè deu ser tan diferent ser un “fill de puta” que ser algú “de puta mare”… D’altra banda, sí que queda molt clar perquè hi ha coses o persones que són “collonudes” i en canvi n’hi ha d’altres que són un “conyàs”.

    • Certament, el llenguatge és clarament sexista, però també polièdric… No saltem “just abans que se’ns mengi el collons de gatet” o, quan ens ho passem bé, diem que “estem de conya”? De fet, ja ho deia Cervantes: “¿Cómo y no sabe que cuando algún caballero da una buena lanzada al toro en la plaza, o cuando alguna persona hace alguna cosa bien hecha, suele decir el vulgo: “¡Oh hideputa, puto, y qué bien que lo ha hecho!?” Y aquello que parece vituperio, en aquel término, es alabanza notable; y renegad vos, señor, de los hijos o hijas que no hacen obras que merezcan se les den a sus padres loores semejantes”.

  2. Marietadelafont

    Ja que estem “alla putanesca”, una de Quevedo:
    Puto es el hombre que de putas fía,
    y puto el que sus gustos apetece;
    puto es el estipendio que se ofrece
    en pago de su puta compañía.

    Puto es el gusto, y puta la alegría
    que el rato putaril nos encarece;
    y yo diré que es puto a quien parece
    que no sois puta vos, señora mía.

    Mas llámenme a mí puto enamorado,
    si al cabo para puta no os dejare;
    y como puto muera yo quemado

    si de otras tales putas me pagare,
    porque las putas graves son costosas,
    y las putillas viles, afrentosas.

  3. Em sembla que ho ha explicat molt bé.
    La correcció política al llenguatge, fa un efecte semblant a com si tiréssim lleixiu a l’idioma per tornar-lo immaculat i no pugui fer mal ni fàstic ni nosa a qui ho llegeixi.
    Recordo que a la “mili” servien un plat que tothom coneixia com “ensaladilla rusa”, però l’anomenaven oficialment “ensaladilla nacional” doncs Rússia era la culpable de tots els mals del món.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: