Per imperatiu legal

Una mica per curiositat malsana i una mica per imperatiu familiar, vaig assistir el passat 11 de juny a dos plens municipals on els regidors escollits a les passades eleccions prenien possessió de les respectives regidories dels consistoris. Així, per primera vegada, vaig contemplar un ritual, desenvolupat amb més o menys pompa i major o menor expectació de públic, però que tenia en comú un dels moments àlgids en l’instant on el secretari de l’Ajuntament exhortava un per un als electes perquè, de forma expressa i solemne, juressin o prometessin, per la seva consciència i honor, “complir fidelment les obligacions del càrrec de Regidor/ora de l’Ajuntament, amb lleialtat al Rei, i complir i fer complir les lleis d’acord amb la Constitució i l’estatut de Catalunya, com a norma fonamental de Catalunya“.

Certament, aquest tipus de declaracions formals no em venen gens de nou, avesat com estic a la parafernàlia judicial, on també es conserven aquestes inèrcies seculars, cada cop més desprestigiades. En els meus anys d’exercici a la cúria, he presenciat centenars de juraments o promeses de declarar  veraçment, fetes davant una estrada presidida pel retrat d’un rei, entre les banderes de rigor i recollides per un (o tres) magistrats abillats amb togues i punyetes…, i puc que dir que, en moltes ocasions, he sospitat (sinó identificat) mentides i mitges veritats. Val a dir que, tot i que encara s’exigeix el jurament o promesa, les parts implicades i els imputats tenen reconegut el dret a mentir, per la qual cosa el formulisme no passa de ser precisament això: una mera parafernàlia; per altra banda, si bé els testimonis no poden faltar a la veritat, el legislador -escèptic vers la repercussió transcendental de faltar al jurament o veure’s tacat l’honor per prometre en fals- preveu que mentir en un tribunal s’hagi de castigar amb penes de multa o reclusió.

Per consegüent, em va semblar teatral l’exigència d’aquest jurament o promesa a regidors i regidores, com també la interpretació d’aquells electes segarrencs que precediren el seu compromís amb l’afegitó “per imperatiu legal”…

De per si, el jurament té unes connotacions religioses, gairebé de temor supersticiós, per les quals es posa a la divinitat com a garant de la credibilitat del deponent. De fet, si absurd és demanar a un ateu o agnòstic que juri, inadequat ho és a un cristià, que ho té   prohibit: “no juris mai; ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l’escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran rei. No juris tampoc pel teu cap, perquè tu no en pots fer tornar blanc o negre un sol cabell. Digueu sí, quan és sí; no, quan és no”, els diu Jesús des de l’evangeli de Sant Mateu.

La promesa, per la seva banda, en secularitza la garantia i la substitueix per la honorabilitat i respectabilitat del subjecte dins la comunitat: per tant, potser sí que esdevindria admissible. Ara bé, si entrem en el fons del seu contingut (fidelitat al Rei i acatament a la Constitució i l’Estatut), la qüestió esdevé tan o més complexa… Com és possible que els regidors prometin fidelitat i acatament a lleis que van contra els seus principis ideològics i els dels seus votants? Com s’entén que aquells que tenen convenciments republicans comprometin el seu honor a la fidelitat a un rei? Com és admissible que els que propugnen que la Constitució perpetua un estat de manca de llibertats hi pronunciïn públicament un vot d’obediència? Com es pot concebre que aquells que defensen la superació del model autonòmic cap al federalisme o la independència facin prometença de fer complir l’Estatut? La solució per la qual han optat la majoria dels polítics de forces d’esquerres i/o sobiranistes és afegir a la promesa la fórmula “per imperatiu legal”, de manera que, de cara al respectable públic assistent i al veïnat en general, el gest ja anuncia la disposició a deixar la promesa en una simple gesticulació, reservant l’honorabilitat salvada d’un futur i hipotètic comportament contrari a l’ordenament constitucional o estatutari.

Cal remuntar-nos vint anys enrere per trobar l’origen d’aquesta fórmula de parapetar-se en l’imperatiu legal: creació dels diputats d’Herri Batasuna quan van decidir ocupar els seus escons al parlament espanyol. L’escull aparentment insalvable de prometre acatar unes lleis i una obediència a un cap d’Estat que rebutjaven, fou salvat amb aquest afegitó. El Tribunal Constitucional, cridat a resoldre l’admissibilitat del gest, va interpretar que la promesa del polític no significa una submissió ideològica al contingut estricte de l’ordre constitucional, sinó un mer reconeixement de sotmetre’s de forma genèrica al joc democràtic (d’altra manera hauria suposat la impossibilitat de poder debatre la reforma constitucional, fet que sí que limitaria la democràcia), per la qual cosa, la promesa en qüestió ha quedat, en la pràctica, poc menys que buida de contingut, esdevenint més un impediment real (si no promets, no ocupes la poltrona), que un imperatiu legal.

En conseqüència, per més que en els darrers anys s’hagi estès la pràctica de fer constar que la promesa es pronuncia “per imperatiu legal”, en realitat, no és més que una postura afectada. No cal preocupar-se de fer explícit allò que és implícit ni comprometre el bon nom del prometent en l’acatament o no d’un ordre que, certament, cada cop és més fossilitzat i incongruent amb els temps que corren…

Per tot això, deixem-nos estar de juraments per la divinitat i de promeses per monarques i textos legals. Com a alternativa, veient els nous valors suprems que han vingut a substituir la religió i l’honestedat, podríem demanar al candidat que sempre està connectat que emetés un jurament per la cobertura del seu iPhone, a l’ecologista: per la xurra i per la ganga, al modern: pel bistec de Lady Gaga, al barcelonista: pels genolls de Messi, al fatxenda: per l’herba que menja el cavall de Ralph Lauren, al pagès: per l’alça dels índexs de la borsa de Chicago, al catalanista: pel plec de la barretina i als nostàlgics: per la clenxa del Varón Dandy…

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 20 Juny 2011, in Política and tagged , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: