Especulacions esportives

Fa mesos, des d’aquesta mateixa columna, confessava el meu absolut desinterès pels espectacles esportius i la meva desafecció vers la matèria que cada cop ocupa més pàgines als diaris i més minuts als informatius radiofònics i televisius. Copsant la realitat i el sentiment dels meus iguals pels resultats esportius, he de considerar que aquesta indiferència deu estar ocasionada per algun estat vitamínic de mancança patit durant la meva primera infantesa o, potser, a alguna malformació del còrtex cerebral patida en el temps de gestació dins el ventre matern. Reconec que no he estat mai en un estadi esportiu, excepte per assistir a un concert de rock o una festa del Super3. Potser fora allí on, desdibuixat dins la massa vociferant i ensordit pels himnes i els càntics, finalment sorgís del meu interior la pulsió dorment que em donés empaties amb tots aquells que senten els colors a la sang i que alteren els seus estats d’humor en funció de si un equip ha introduït la pilota dins una porteria, si un corredor ha fet voleiar la bandera escacada o si una pilota ha passat per dins la cistella. És possible, sí, és possible… però temo que gaudiria més de la contemplació dels meus congèneres i de l’anàlisi de la mutació en éssers cridaires i suorosos, i passaria més temps donant l’esquena al camp, tot prenent notes amb la meva sempre fidel llibreteta i cercant mil i una inspiracions per a les meves reflexions escrites i sempre desdibuixades…

És potser per aquesta indiferència que els productes que empren estrelles dels esports per a potenciar la seva comercialització se’m fan absolutament prescindibles i, fins i tot, antipàtics. Que un golfista faci servir certa maquineta d’afaitar, que un tenista dissolgui a la llet cert cacau en pols, que un jugador de bàsquet asseguri el seu vehicle amb certa companyia asseguradora o que un futbolista es perfumi amb certa aigua de colònia em diu que el producte segurament no serà millor que els altres -segurament sí que serà més car- i la marca m’acaba esdevenint poc fiable; no descarto que part de culpa en tingui un anunci de la meva infantesa on en Diego A. Maradona volia dissuadir-me perquè rebutgés les drogues.

Tot i això, darrerament és molt constatable que aquest tipus de publicitat s’està estenent als productes financers. Esportistes d’elit com en Rafael Nadal, en Pep Guardiola, en Pau Gasol, en Fernando Alonso o en Vicente del Bosque ofereixen la seva cara per a promocionar bancs i caixes, tractant de donar confiança al petit estalviador perquè hi dipositi els seu capital. Una volta de rosca a aquesta tendència publicitària la trobem en les entitats que primen els fons d’inversió en funció dels resultats de l’esportista o l’equip que hi dóna la imatge. És potser aquesta via per la que puc redimir-me del meu menfotisme esportiu i aconseguir que els resultats em provoquin alegries o tristors… Un oportunitat ja la vaig perdre fa un any, quan un banc espanyol i de crèdit -que fou presidit fa vint anys precisament per tot un campió del “pelotazo”-  va haver de bonificar amb un punt extra d’interès als titulars del seu fons “depósito selección” perquè la rojigualda va guanyar el Mundial; si jo hagués invertit en aquell fons, en la victòria de la selecció espanyola hagués trobat un motiu d’alegria, però per principis i per repulsa invencible, no ho vaig fer. Ara tinc una nova oportunitat: una caixa d’estalvis que porta el nom del nostre país i les inicials d’un vell model de la Citröen, m’ofereix un dipòsit vinculat a en Marc Márquez! “Si jo guanyo, tu guanyes més”, diu el xicot des d’uns fulletons de color teula i negre, i m’ofereix que per cada cursa que guanyi em primaran el fons amb un 0’1% d’interès… Potser serà per gràcia d’aquesta entitat, que ha aconseguit a l’inversa el miracle de Jesucrist a Betsaida –de la suma de tres caixes n’ha resultat una tercera més petita-, i que fa ben poc ens animava a especular amb els aliments bàsics –amb un fons ”100% natural” que convidava a enriquir-se amb la pujada dels preus del cafè, el sucre i el blat de moro-, que ara frisaré cada cap de setmana per saber els resultats esportius, concretament de les curses de Moto GP2.

En aquests temps que el capitalisme ha arribat ja a les classes populars i que, qui més qui menys, ha sentit la temptació de cedir els seus estalvis a aquells que prometen fer-los créixer com el llevat a la massa, és aquesta una altra opció, segurament més simpàtica i decididament més cerverina.

La nàusea pot sorgir en el moment quan ens adonem que, en realitat, el nostre estimat sistema capitalista, com bona part del futbol, la fórmula 1 i tants d’altres esports, està cada cop més controlat per magnats provinents de paísos com la Xina, Qatar, Aràbia Saudita o Kuwait que, ves per on!, no en són, ni de capitalistes ni d’esportistes…

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 26 Abril 2011, in paisanatge and tagged , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: