Garreperia i filantropia segarretes

No es pot negar que un dels trets identitaris de l’home i la dona de la Segarra és la seua tendència cap a l’estalvi. De fet, veus de les contrades veïnes donen el malnom de “segarreta” a tot aquell a qui li costa desembossar els diners, emprant-ho com a sinònim de garrepa. Multitud d’autors, des de dins i fora de la comarca, testimonien en els seus escrits aquesta fama, bona o dolenta segons el color del cristall des d’on es contempli…

El prolífic Josep Vallverdú, per exemple, escriu que l’home de la Segarra és “parsimoniós en desprendre”, argumentant que la condició d’estalviador arriba al punt que el segarreta “no es desprèn dels diners sinó quan és absolutament indispensable de fer-ho: amb tot, cada cèntim que desprèn li és una punyalada”. També el qui fou arxiver de Solsona, mossèn Antoni Riu, en les seves memòries, assegura que el segarrenc és tingut per “un home gasiu, treballador i estalviador, però carregat de diners”.  El mateix Josep Pla, quan als anys seixanta descriu la nostra comarca, afirma que “el treball, la sobrietat i l’estalvi són les característiques d’aquesta terra, virtuts que obren miracles”, per concloure que “l’agricultura de la comarca ha donat l’avarícia de la terra”. Igual tesi sosté la cerverina Teresa Salat, que afirma desacomplexadament la garreperia dels segarrencs, culpant-ne també el terròs: “l’estalvi és una manera de viure i gairebé mai no es fa ostentació de riquesa per molt que se’n tingui”, assegura la nostra crítica d’art de capçalera.

El patrimoni immaterial abunda en aquesta característica en infinitat d’històries contades a la vora del foc des d’èpoques ben reculades:  recordem el pagès de l’Aranyó, l’avarícia del qual li va impedir donar aixopluc al pelegrí, fet que li va costar el càstig del cel amb la petrificació dels seus esplèndids pallers. També ho diu la profusió de llegendes sobre tresors de monedes amagats dins de pells de bou –als encontorns d’Estaràs, a la Roca cavallera de Torà, a Sant Julià de Montoliu, al castell de Pallerols…-, alguns dels quals són custodiats per esperits tan o més estalviadors que aquella gent que ocultà els cabals de la cobdícia de bandits i senyors.

No obstant, aquest compte excessiu amb les despeses (la “gasivitat segarrenca” de la que parla el meu amic Jaume), no es contradiu amb una generositat altruista que, en moments de necessitat, es manifesta de forma magnànima i, a l’ensems, modesta. Sense anar gaire lluny, podem relacionar un seguit d’exemples recents que així ens ho fan veure; casos que encara tenen més valor si els examinem amb la perspectiva actual de crisi general i desànim col·lectiu:

Un d’aquests s’ha donat a Guissona, on un vilatà ha cedit al consistori cinquanta mil euros (que es diu ràpid!) per a fer possible la rehabilitació de la Plaça Sant Felip Neri, un dels punts més degradats del centre de la població i que ara passarà a ser un espai de recolliment i pau. L’acte de generositat es veu encara més accentuat pel fet que el filàntrop ha demanat expressament que la seua identitat romangui en l’anonimat, lluny de les plaques propagandístiques, dels recordatoris eterns i de l’”evergetisme edicili” (parafrassejant un eminent arqueòleg de Mont-roig) dels que emulant a Ramsés II al temple d’Abu Simbel, a Agripa al Panteó de Roma o a Zapatero amb el Plan E, pretenen encimbellar-se a cop de talonari. L’estima per Guissona ens delata que el benefactor és algú segarrenc com el que més, estalviador per tant, però el seu gest és la prova palpable que això no impedeix ser també generós i altruista.

Una altra constatació la podem veure en la proliferació d’actes culturals que es mantenen a la comarca en els nostres dies, tot i que el doll de les subvencions i ajudes públiques està ben eixut. Cal agrair als patrocinadors privats les contribucions que, de mica en mica, aconsegueixen aixecar aquests esdeveniments. És el cas, per exemple, de la Fira de la Flor de Florejacs, que –com llegíem fa pocs dies en un diari- “salva la retallada pressupostària gràcies a entitats i empreses de la Segarra”: cal veure el dors del díptic per adonar-se que la contribució de més de vint patrocinadors privats ha estat decisiva perquè les flors de la dama no es marceixin per inanició.

Encara podem afegir a la llista un tercer exemple, aquest cop doblement engrescador, ja què ha suposat que l’esplendidesa de la gent de la Segarra hagi passat per davant de les Administacions culturals, víctimes d’unes tisorades que les condemnen a l’immobilisme, per a retornar a la comarca quelcom que està cridat a aprofundir en les arrels de la seua identitat i història. Parlo de l’actuació del Fòrum l’Espitllera i la Fundació Cases i Llebot que, per mitjà d’una subscripció popular, han reunit un capital suficient per a rescatar de dins de l’intrincat món de les subhastes d’antiguitats un exemplar numismàtic únic al món que recull la referència més antiga del topònim segarrenc i que confirma que en terres de l’actual Segarra s’encunyava moneda fa més de 2200 anys. En una audaç aposta col·lectiva, la generosa participació coral del cercle d’homes i dones que formen part d’ambdues entitats ha donat al diner la importància relativa que té i, tot gratant-se la butxaca, ha assolit la consecució d’un bé superior: l’aprofundiment en els orígens i el coneixement de la terra que estimen. Val a dir que la moneda, d’ínfima presència (9 mm de diàmetre i 180 mg de pes), també ens confirma la primera tesi: els segarretes de l’època (ilergets, ilercaons, lacetans o el què fossin) també eren estalviadors, gasius o garrepes, ja que foren els únics de tota la geografia catalana en encunyar divisors de la dracma grega, és a dir, l’equivalent als cèntims d’euro que, palplantants a la barra, esperem de forma impassible i pacient que ens retornin del canvi del cafè matinal…

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 22 Març 2011, in paisanatge and tagged , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: