L’últim vol del borinot

L’anciana abella reina surt del catau que l’ha aixoplugat un altre hivern. Refugiada entre les pedres d’un oblidat marge, ha sobreviscut a les fredorades que, any rere any, aniquilen els habitants del rusc. Quelcom li diu que aquest ha estat el darrer -als seus cinc anys ja pot presumir de viure de propina!-, per la qual cosa s’esmerçarà en trobar ben aviat les flors que li donin empenta per acabar la seua missió vital.

Com cada temporada, busca els ametllers, arbres valents i esforçats que fan esclatar de cop les seues flors abans que cap altre competidor i  ofereixen el seu temptador nèctar als primerencs insectes pol·linitzadors. S’estima aquests arbres: hi veu reflectida la seua pròpia audàcia, arriscant-se a patir una gelada tardana que l’atrapi i la condemni, amb tal d’arribar el primer en la carrera per la supervivència.

Són èpoques ben difícils pels borinots. Lluny queden els temps dels seus avantpassats, quan els bancals de la Segarra eren curulls dels ametllers que, en pic desapareixien les gebrades d’hivern, espetegaven en una florida sobtada, omplint l’atmosfera de dolços aromes, el paisatge de blanques nebuloses i l’aire de melodies de Rimskij-Korsakov. Vint-i-cinc anys enrere començà el declivi, quan el pagès va decidir arrancar-los per a fer lloc al cereal. Nous aires vinguts del continent havien portat la crisi pels productes de l’entorn mediterrani, transformant els ancestrals usos i cultius del secà en una nova agricultura extensiva, mecanitzada i vinculada a l’alimentació de la ramaderia, deixant de banda ametllers, oliveres i vinyes. A poc a poc, l’ametlla envasada, arribada de l’altra banda de l’oceà -tot i ser insípida i d’inferior qualitat-,  ocupà els rebosts de les cases, les lleixes de les botigues i les factories de torrons i massapans, marginant el producte de la terra. La caiguda en picat dels preus i la política de subvencions afavoridora dels cultius de gra, van fer desaparèixer bona part dels camps d’ametllers, reduint-ne la presència a uns pocs exemplars afilerats als marges de pedra, amb funcions residuals de contenció de la terra i retenció de la humitat, ja no com a productors d’un fruit preuat, energètic i tradicional.

Fent brunzir vigorosament les ales, l’abella s’adreça al lloc on s’emplaça el bancal on s’ha alimentat els darrers anys, però, amb astorament, comprova que ja no hi és. Allí on mitja dotzena d’ametllers s’alineaven de llevant a ponent, rematant un marge de pedra seca que amollonava la separació entre dos camps d’ordi, ja no hi ha res més que una imperceptible ondulació del terreny. Tot i la diferència d’alçada entre un i altre, ambdós camps s’han ajuntat, formant una unitat que s’estén en vessant cap a migdia. Amuntegats en un pedregam proper, arrossegats fins al peu d’un tossal d’alzineres, el borinot identifica les despulles d’aquells arbres tan estimats, ara poc més que un munt de soques i estelles que s’ennegreixen al sol. Ni la por a l’aigua de les rubinades, que aprimen la terra i arrosseguen pendent avall el poc sòl fèrtil d’aquest país eixut, ni el respecte pel paisatge històric, han estat argument suficient per a evitar la desaparició del marge i dels seus muts habitants. El borinot haurà d’anar a cercar el nèctar a un altre lloc.

Fent el cor fort, l’abella reprèn el seu vol cap a ponent. Amb gran esforç, guiada pel seu olfacte prodigiós que li indica la presència d’una font alternativa del desitjat fluid, aconsegueix arribar al límit del camp. Aquest cop, ha tingut fortuna: un vell ametller, carregat de branques seques que ja ningú esporga i sostenint encara ametlles recremades de la collita oblidada de l’any anterior, ha tingut el valor i la generositat de florir abundosament. Pocs metres més enllà, roman el cadàver escapçat d’un altre exemplar menys afortunat: la desgràcia d’haver crescut massa a prop del camí l’ha convertit en entrebanc molest per una gran collitadora d’última generació, poc amiga de maniobres i de girs tancats, i l’ha condemnat a patir l’humiliació de ser decapitat, mostrant a sol i serena les anelles d’un creixement estroncat sobtadament.

Finalment, la solitària abella podrà sadollar-se del suc dolç i rebre les energies suficients per a tornar a fer el niu i posar els ous que donaran vida a una nova colònia. Mentre capbussa la trompa dins la corol·la de la flor més propera, pensa que la seua successora, l’any que ve, ho tindrà ben difícil i que, tal i com van les coses, més li valdria néixer abella a Turquia, ametller a Califòrnia o pagès a França.


Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 28 febrer 2011, in Paisatge and tagged , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: