Els fiadors de Göering

Fa uns dies, un alt càrrec de la coalició restaurada al govern de la Generalitat aplaudia públicament la nova política de repressió vers els okupes. L’ultraliberal i engominat membre de l’executiva elogiava el suposat canvi de rumb de la Conselleria d’Interior i la seua política de “tolerància zero” amb tots aquells desaprensius que, a més d’atemptar contra el sagrat dret de propietat, fan tuf de comunistes i antisistema. Per a fonamentar el seu criteri repetia una de les màximes del conservadorisme protector: “no és possible llibertat sense seguretat” i ens tranquilitzava assegurant-nos que ja no cal patir, que ara anem per la bona direcció, i que un bon grapat de furgons policials és el millor remei per a derrotar a aquells dolents que només pensen a destrossar i atemorir… Poc després, en un debat obert a la xarxa social, un amic Mosso d’Esquadra celebrava les opinions que jo gosava qüestionar, tot recordant-me que “la teva seguretat depèn de nosaltres, les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, que alguns cops hem de fer servir la mà dura per garantir els drets de la majoria dels ciutadans, però no de tothom” (cito literalment, corregida l’ortografia, no la gramàtica).

Esdevé paradoxal com, si bé per un cantó veiem sagnants retallades en despeses socials, sanitàries o educatives, el camp de la seguretat es potencia fins a límits absurds. Jo mateix, per motius professionals, he assistit darrerament a judicis on es dirimia la possessió d’un immoble i es demanava l’expulsió de qui l’ocupava en precari. Doncs bé, el que fins ara era una vista més, on el propietari defensava el seu dret sobre l’immoble i els ocupants exposaven la conveniència de romandre-hi, ara s’ha transformat en un espectacle on s’hi afegeix vigilància privada i agents policials en cordons de seguretat que no deixen atansar-se a ningú que tingui “estètica okupa” (que consisteix, segons declaracions d’un agent davant una Jutgessa, en calçat esportiu, pantalons texans esfilagarsats i dessuadora) per por d’uns incidents que mai, en les dotzenes de vistes on he intervingut, he presenciat…

Cap a quina societat ens porta tot això? Quina llibertat és la que es concedeix als ciutadans? Aquest paternalisme neòfob, que vol protegir-me d’un enemic invisible, em recorda massa a la lluita contra l’”eix del mal”, aquella justícia infinita que varen promulgar el trio de les Açores per justificar l’injustificable. La por a tot allò no homologable dins la cultura política lliberal dominant, la basarda als models diferents i alternatius, l’angoixa de poder perdre uns suposats privilegis que cal blindar front el malvat que ens els vol manllevar, se’ns insufla des dels mitjans de comunicació i ens mutila la llibertat i la responsabilitat individuals.

Mentrestant, els pressupostos de cultura i  educació minven cap a mínims indignes, com si es tractés de camps secundaris i contingents. Els intents de control sobre les expressions culturals, mediatitzades des del poder a través d’una política de subvencions i de llicències exercida com eina de pressió i subordinació de tota iniciativa cultural, i l’atac als camins alternatius, ja sigui amb l’anorreament de l’obra social de les caixes d’estalvis, la fiscalització de les fundacions, la censura a les xarxes d’internet i l’ofec (sinó criminalització) dels moviments alternatius, ens porten cap a la perversió de pretendre garantir la seguretat d’una població inculta.

Davant això, cal tenir clar -que ningú ho dubti!- que no és possible la llibertat sense cultura. És precisament la cultura allò que ens permet obtenir autonomia respecte les lleis de la natura i els instints primaris, que ens fa capaços d’imaginar projectes i que ens dóna aptitud per a transformar les coses. Sense cultura, estem condemnats a perpetuar-nos com un col·lectiu irremeiablement subaltern i a generar uns responsables polítics incultes, sotmesos als dictats de les grans corporacions, a les lleis del mercat global i als fluxos transfronterers de capital. En el fons, potser és això el què convé a alguns, inconscients seguidors de la màxima d’aquell mariscal del Tercer Reich que digué allò que “quan sento parlar de cultura, trec el fiador de la meva Browning”.

Per tant, si de veritat volem defensar la llibertat, defensem la cultura, i també la dels membres dels cossos i forces de seguretat que, per cert, els dos cops que els he demanat que acudeixin a Florejacs, s’han perdut pel camí…

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 21 febrer 2011, in Política and tagged , , , . Bookmark the permalink. 3 comentaris.

  1. D’accord deu début à la fin

  2. D’accord du début à la fin

  3. L’altre dia, uns meus alumnes em van dir que per què no anava a un concurs de televisió, tantes coses que sabia. Llavors, se’m va fer evident altre cop que, en realitat, per a gran part de la gent, això de la cultura és una excentricitat que serveix per exhibir-se en programes de televisió. Si a la pel·lícula Freak Show, exposaven nans i gegants, dones barbudes i forçuts, ara, algú que sàpiga ajuntar quatre lletres només serveix per guanyar un concurs. No sé exactament quan la cultura va deixar de ser una aspiració majoritària, que servia per progressar humanament i socialment; no sé quan va ser que la gent va deixar d’entendre que la cultura no és pura erudició per jugar al Trivial, sinó, sobretot, serveix per entendre i enfrontar-se al món que ens envolta. Sí, tens raó: no hi ha llibertat sense cultura i és per això que tanta i tanta gent no serà, ni sembla voler-ho de fet, lliure. I se m’acut ara mateix potser és per això que tampoc el nostre país no ho és.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: