Dues veus des de la Segarra

Dos noms propis han estat objecte d’interès pels serveis informatius de TV3 i, amb la Segarra com a teló de fons, han fet sentir la seua veu arreu del Principat: en Josep Antoni Duran i Lleida i en Marc Márquez i Alentà. L’ull de ciclop de la nostra ens els ha plantat als telenotícies i, escarxofats al sofà, ens hem congratulat de veure per sobre les seues espatlles retalls del paisatge segarrenc. Sobre el paper, poca cosa tenen en comú el veterà polític i el joveníssim motociclista, més enllà de la parla occidental, però el fet que s’hagin adreçat al país des de la nostra comarca mereix un reconeixement.

La televisió ens ha fet saber que en Josep Antoni, acceptant una invitació personal, va triar els Plans de Sió per a visitar la Segarra. No és casual l’elecció, ja que va aterrar al municipi que -amb permís de Torrefeta i Florejacs-, reuneix el major número de fortaleses ben conservades de la comarca. Magnífic enclavament doncs per a endegar la reconquesta d’aquesta terra de frontera, curulla de regnes de taifes, que és la Segarra. Seguint les passes del Bisbe Sant Ermengol d’Urgell, que ara fa mil anys va liderar les forces cristianes en l’expulsió dels infidels, l’incombustible líder va envoltar-se de la flor i nata de la democràcia cristiana de ponent per a arengar la mainada. La seua crida va portar la bona nova a aquells que, emulant els mossàrabs, s’han mantingut fidels al partit al llarg dels anys de travessia del desert. També va prometre el perdó als conversos i als pròdigs que, aclaparats pel canvi de rumb, havien perdut el timó per a aventurar-se en projectes forassenyats. Alhora, va obrir les portes de la casa gran a aquells que, derrotats en les lluites fratricides dins els regnes de taifes i/o canviant la jaqueta de cuir per l’americana ben planxada, opten per la via de la rectitud i s’arrauleixen als peus dels que han recuperat la clau de la caixa. La seua simple presència va insuflar vigor a tots els que formaran part de les vint-i-una llistes que convergiran a la Segarra en les properes eleccions municipals. Superat el parèntesi i veient ja la llum al final del túnel, la reconquesta de la comarca és a un pas i, tot i que a la menjadora molts hi són cridats, només els elegits hi podran picar. Potser té raó una novella companya de togues quan afirma que el del Campell és el polític que millor sap envellir, tot i que personalment penso que des de fa un parell de mesos viu una segona joventut inassolible a base de líftings i ulleres de disseny i que el manté com l’etern ministrable.

Per la seua part, en Marc Márquez va ser notícia perquè començà les seues classes pràctiques per a aprovar el carnet de conduir. La primera conclusió que en vaig treure és que aquest xicot ha de ser per força molt i molt famós. Els telenotícies de TV3, especialment a l’apartat d’esports, tenen sempre una secció reservada a fets banals que, protagonitzats per algun esportista estelar, esdevenen quelcom noticiable: en Leo Messi es compra una camisa, en Pau Gasol visita els seus pares a Sant Boi, en Pep Guardiola assisteix a un concert…, amanits amb comentaris de l’home del carrer que opina i humanitza el personatge. Així, des del seient del darrere del cotxe de pràctiques, vàrem acompanyar al jove motociclista pels carrers de Cervera tot escoltant les seues impressions i les indicacions de la instructora. Finalment, tocant de peus a terra, envoltat de micròfons i abillat amb un jersei carregat de logos de patrocinadors, ens manifestava que “a la carretera hi ha molts perills i cal ser conscients que no és un lloc per córrer”. Superat el “Si bebes, no conduzcas” d’Stevie Wonder i el “Precaución, amigo conductor” de Perlita de Huelva, veure un campió de la velocitat cridant a la continència al volant és la millor manera d’arribar als eixelebrats conductors.

Josep Antoni Duran i Marc Márquez, l’elegant líder unionista i el joveníssim campió del món, dues cares que, des de la Segarra estant, han cridat a l’ordre i al seny, dues persones a qui els projectes van sobre rodes, dos personatges orgullosos de la seua identitat lleidatana i dues veus que, en marcat català occidental, han parlat al país. Escoltem-los, reflexionem i traguem-ne conclusions.

Mentre reflexiono, l’aire em porta una tercera veu, arribada des de la nit del temps: és un altre il·lustre cerverí, el trobador Guillem de Cervera, que a cau d’orella em canta:

“a aquell qui diu que entre botxí i joglar

no sap ni veu ni coneix diferència

dic que bé sap que no diu veritat, menteix,

perquè grans miracles ha volgut fer Déu a través dels joglars;

i els joglars van seguint els bons tot el dia,

i els botxins cercant els dolents sempre”.