Entre pors i cagaleres

Em disposava a dedicar la columna setmanal a una de les meues fixacions personals (la conservació del patrimoni) quan, fullejant el setmanari que té la condescendència de publicar-la, m’ha cridat l’atenció de forma poderosa una carta al director. Porta per títol “La por guissonenca” i, després de llegir-la i rellegir-la, he notat un incontenible pessigolleig  al ventre  que no he calmat fins a expel·lir-lo en arcada redactora, tot deixant de banda (o llençant sobre la meua teulada) les pedres…

L’autor de l’epístola en qüestió signa com a “un nou guissonenc”, prenent distància dels seus esporuguits convilatans com a punt de partida de l’anàlisi que en fa. Per tant, es diferencia dels omellons identificant-se com un nouvingut (o “foraster” o “immigrant” o “neo rural” -d’això ja en vaig parlar fa mesos-). Tot i això, amagant-se darrera d’un pseudònim s’hi equipara, oferint una prova concloent que carrega una biga a l’ull mentre assenyala la palla al del veí. Val a dir que la seua basarda arrodoneix el text i acredita que, talment un contagi vampíric, ell ha acabat també transformant-se en un guissonenc temorós.

Certament, el fenomen que tracta l’anònim epistològraf no ha de resultar estrany a cap resident o assidu a Guissona, però val a dir que, en aquests temps de “revelacions Wikileaks”, sembla que llegir en un document allò que tothom ja coneixia –o, al menys, sospitava- esdevé notícia. La por guissonenca és quelcom real i tangible. Potser no es mostra amb l’exagerada ganyota que s’hi descriu, però sí que té d’altres manifestacions més o menys subtils…

En trobem en el llenguatge del carrer: es diu que alguna empresa ha hagut de plegar  perquè no pot competir amb “la casa gran”, que algun producte és millor anar a comprar-lo a “medicaments”, que el creixement demogràfic és degut a “l’empresa de referència del poble” o s’assenyala que un grup d’habitatges està destinat als treballadors i treballadores de l’”avícola”; fins i tot el mateix autor de la carta parla eufemísticament de “la gran empresa del poble”… Aquest temor, que en podríem dir “CAGalera”, em recorda la condemna amb la ira del cel que pesa des de l’Antic Testament sobre aquell que gosa transgredir el segon manament de la Llei de Yahvé.

Una altra constatació d’aquesta por està en l’absència de manifestacions d’opinió públiques.  En els pocs casos que algú gosa escriure alguna reflexió diferent al panegíric, ho fa sempre emprant un pseudònim:  recordo un tal Josep C. Solé que va escriure fa temps a l’Urgell-Segarra que “el Pare Noel és de Guissona”, un tal Aish Sunna que deia fa pocs dies al Doll de la Segarra (encomiable publicació a la que desitjo molta sort) que la consciència de tenir la millor empresa causa a Guissona un greu  “localisme egocèntric” o l’admirat Petit de Cal Eril, que ens canta allò de “tan pròxim a tu que ho farem malbé / no ens direm mai res / dolor de fum que porta el perfum / que surt del teu coll…”. Veiem com només rere el parapet del pseudònim, l’eufemisme i la metàfora es gosa opinar.

Tanmateix, a pesar d’estar d’acord en el concepte, considero que l’escriptor anònim i poruc si erra en alguna cosa és quan titlla aquest fenomen com a quelcom identitari de la vila de Guissona. No és pas cert: aquest temor indefinit i reverencial és comú i constatable en totes les poblacions on la majoria de la gent depèn directament o indirecta d’una empresa més poderosa que el propi consistori municipal. Estic plenament convençut que la mateixa “omertà” és tàcitament vigent a Súria o Sallent de Llobregat quan es parla de la minera Iberpotash, a Vandellós o Ascó quan es parla d’Endesa, a Martorell quan es parla de SEAT, a La Canonja quan es parla de la Petroquímica… Apostar a una sola carta els llocs de treball, la producció, la generació de riquesa, el medi ambient i, en definitiva, l’esdevenidor d’un nucli poblacional té aquestes conseqüències. El que caldria analitzar és qui és el culpable d’aquesta paüra i, amb tota seguretat, no hi assenyalaríem a l’empresari, que com és indestriable a la seua condició actua cercant el màxim profit de les inversions, sinó al governant, que aprova un creixement desmesurat i monopolístic en comptes de vetllar per la sostenibilitat i l’equilibri economicosocial, o al propi ciutadà, qui amb la seua actitud conformista, mesella i submisa accepta com a quelcom immutable l’estat de les coses que li és donat.

Sigui el que sigui, potser trobarem llum en un del més grans poetes catalans del moment, persona a qui no han fet mai temor les paraules: Joan Margarit, fill de Sanaüja. Fa uns deu anys, en el poema Autoretrat, confessava “res de poeta maleït: tinc por / però me’n surto sense idealisme” i fa ben poc ens advertia que “si agafes el camí de la por, ja has begut oli”.

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 2 gener 2011, in paisanatge and tagged . Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. Si agafem el camí de la por, fugim del perill i reconeixem de fet, que l’amenaça ens pot i ens supera en escreix. Llavors hem perdut la batalla.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: