President per Justícia Divina

La setmana passada vaig rebre la comunicació oficial que la roda de la Fortuna -que és aleatòria i atzarosa, però també capritxosa-, d’entre tots els veïns i veïnes del municipi, m’havia assenyalat a mi per a ser President de Mesa Electoral. El primer impuls en assabentar-me fou comunicar a la Junta electoral que jo no sóc digne per a rebre tan alta responsabilitat i que, sense cap mena de dubte, d’altres ho faríem molt millor i amb molta més seriositat i rigor que jo. No obstant, des del consistori em varen dissuadir, tot indicant-me que era preferible que no hi esmercés esforços ni albergués cap esperança d’eludir la prestació del servei pel qual la democràcia i el país m’havien designat… A més, se’m va insinuar que el fet que jo ostenti estudis universitaris em dóna un plus de possibilitats en l’elecció. És a dir: que tenir un títol d’ensenyament superior –condició que sovint sembla menystenir-se per a optar a un càrrec electe-, sí que es valora molt positivament i dóna més butlletes en la rifa per a exercir aital responsabilitat democràtica.

Un cop resignat i després de cancel·lar tots els compromisos personals i familiars pel 28N, he reflexionat molt sobre la qüestió i he arribat a la conclusió que la meua designa respon a una clara mostra de justícia divina.

En primer lloc, jo sempre he fet ostentació del meu absolut desinterès (i, fins i tot, menyspreu), vers els esdeveniments i espectacles esportius de masses. Val a dir que, el dia de la meua designació, tot apuntava que les eleccions coincidirien amb un partit de futbol entre el Barça i el Madrid, l’enèsim partit del segle que ben segur mobilitzaria molta més gent i capitalitzaria més interès que els comicis autonòmics. Per tant, ¿qui millor que jo mateix per a passar tot el dia isolat en unes dependències municipals, de dia vetllant per la correcta introducció de vots a l’urna i de nit destriant i recomptant les butlletes, mentre bona part del país seguia la retransmissió de l’encontre?

En segon lloc, també he manifestat obertament, de forma oral i escrita, la meua passió per la politologia. Des de fa temps, la majoria de les meves converses acaben encarrilant-se pels viaranys de l’anàlisi de les dinàmiques polítiques actuals, a voltes entusiasmat, a voltes decebut, i sovint amb un ímpetu i una visceralitat que no poden ser pas bones per a la salut i menys per les oïdes dels meus interlocutors. En conseqüència, oi que volies caldo?, doncs apa: dues tasses! Els déus han volgut recompensar –o, potser, ofegar- la meua politització amb la presidència de la única mesa electoral del municipi.

En darrer lloc, segurament el més cruel de tots, l’elecció com a President de Mesa em convertirà en el notari que certificarà la defunció de les meues esperances sobiranistes. Els darrers temps he estat present a la majoria de les manifestacions reivindicatives de la independència de Catalunya –inclòs Brussel·les i Ginebra-, he carregat l’urna de la consulta popular del 25 d’abril amunt i avall per la dotzena de pobles del meu municipi, he finançat iniciatives i moviments per a la independència, he intervingut activament en els debats per a assolir un front comú independentista per a aquestes eleccions, m’he esgargamellat cridant per la unitat d’acció, he suat en mig de la gentada pels carrers de Barcelona el 10 de juliol… i, finalment, he caigut desolat, dolgut i decebut, davant l’anorreament de tots els esforços d’unitat i la constatació que els caïnismes, els egos superlatius i les operacions quintacolumnistes causaran un nou ridícul per a les ànsies sobiranistes del poble català. Com a recompensa, sóc escollit per a ser un dels que clavaran la tapa del fèretre de l’independentisme. Sé que el 28 de novembre agafaré una bona emprenyada, tant durant el recompte de vots, com hores més tard, des de casa, veient per TV3 l’evolució dels “formatgets electorals”, i sé que els propers anys els independentistes catalans començarem una nova travessa del desert de proporcions bíbliques, recorregut pedregós i destí incert…

Per tant, ja que no puc allunyar de mi aquest calze i que no es farà la meva voluntat sinó que es compliran els designis divins i humans, al menys, desitjo de tot cor que el 29N guanyi el Barça.

..

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 22 Novembre 2010, in Sin categoría. Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. els designis del Senyor han volgut que visquéssis de primera mà aquestes eleccions que portaran l’independentisme de debò al Parlament.
    Potser és un senyal perquè et dediquis -encara més- a la política i aconseguir així aquest front comú que no hem assolit ara…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: