Lliçons de democràcia per a infants

Avui l’alcalde està alegre: un grup d’escolars farà la visita de cada any a l’Ajuntament i tindran la seua primera presa de contacte amb la institució que dirigeix el govern de la vila. Li agraden aquest tipus d’actes. Creu fermament que es bo que els infants, des de ben petits, coneguin el paper que juguen les administracions locals en la quotidianitat i la important responsabilitat que ell, com a batlle, carrega sobre les espatlles. Així ho consideren també els claustres de professors de les dues escoles del municipi i, any rere any, repeteixen la visita dels alumnes de cicle inicial de primària a la casa consistorial.
L’alcalde s’ha guarnit per a l’ocasió: vestit fosc i corbata conjuntada -lleugerament estampada, però gens informal-, camisa blanca i la insígnia del municipi a la solapa. Els nens han de copsar d’una ullada la dignitat del càrrec i, tot i que s’hi mostrarà proper, no pot deixar d’exterioritzar la condició d’il•lustríssim que pertoca al seu càrrec. Això ho saben les professores que acompanyen a la canalla, que han alliçonat als minyons perquè s’hi adrecin amb correcció i no parlin si ell no els dóna la paraula.
L’acte comença amb una visita a les dependències de l’Ajuntament: el batlle guiarà als nens i nenes pels principals espais de l’edifici consistorial. El recorregut els fa descobrir que la maquinària de l’administració és complexa i que molts són els què treballen pel benestar i el progrés de la ciutadania. Tot i això, el moment àlgid de la jornada està en la reunió de tots a la sala de plens. Allí, escortat per alguns regidors de la corporació, atendrà les preguntes que li puguin fer els infants.
A poc a poc, els nens i nenes ocupen les cadires de la sala de plens. L’alcalde observa com la canalla entra afilerada a la sala, primer els del centre educatiu concertat i, darrere, els de l’escola pública. Somriu beatíficament mentre mentalment juga a discernir quins pertanyen a cada escola: la manera de vestir (preferències pels xandalls front roba de carrer) i els caps dels minyons (profusió de gorres esportives front pentinats enclenxinats) són dades ben reveladores, però la pluralitat ètnica d’uns front el monocromatisme dèrmic dels altres no deixen lloc al dubte sobre a quin centre pertany cadascú. Mentre la mainada va ocupant els seus llocs, el professorat acompanyant es recull en un racó de la sala, en un discret -i expectant- segon terme.
“Així, nens i nenes, qui té alguna pregunta a fer-me?”, exhorta l’alcalde a la concurrència, palplantat davant tothom. És conscient que les mestres porten preparant des de fa dies aquest acte i que tot està ben apamat, però li agrada donar a aquest moment una aparença d’espontaneïtat que fa sentir més còmode a la mainada. Des de la primera fila, una nena, amb el cabell recollit en una bonica trena i abillada amb un vestit d’oir missa, alça el dit. “Digues, bonica”, li diu, tot donant-li la paraula amb un gest de la mà. Ella, amb les galtes enrojolades, s’alça i desplega un paper amb un poema que, amb cantarella repetitiva, llegeix davant els presents. El batlle fa un somrís paternal mentre escolta uns versos que, a pesar de forçar les rimes “alcalde” amb “amable”, “feina” amb “veïna” o “alegria” amb “companyonia”, li semblen ben reeixits. Després comença el torn de preguntes: un rere l’altre, les nenes i els nens van alçant els ditets per a preguntar-li si li agrada fer d’alcalde (“estic molt orgullós que el meu poble m’hagi triat per a exercir una responsabilitat tan gran i d’estar al servei de la gent del municipi”), si la seua feina és molt difícil (“no és gens senzill estar a l’alçada d’allò que el meu poble espera i poder atendre i ajudar a tothom, però és una tasca en la que m’esforço i intento millorar dia a dia”), si és del Barça (“oi tant que sí! però respecto tots els equips que juguin amb esportivitat”)… Gaudeix especialment quan un nen, de pell bruna i cabells enrinxolats, li pregunta si ha hagut d’estudiar molt per a ser alcalde: “la grandesa de la democràcia està en què qualsevol pot optar a ser alcalde del seu municipi, sense cap altre limitació que la capacitat de treball, l’estima pel seu poble i la disponibilitat de sacrifici pels seus conciutadans”, contesta, amb la barbeta ben aixecada i mirant de reüll el grup de professores, que assenteixen amb el cap en actitud còmplice.
Finalment, des de la darrera fila, un nen, amb gorra de coloraines, xandall i un rostre que revela l’origen eslau dels seus pares, rep el do de la paraula: “Senyor alcalde: és veritat que no podem beure aigua de l’aixeta perquè la depuradora del poble no la neteja prou…?”. L’alcalde llença una llambregada al grup de mestres: mentre unes claven els ulls al terra, les altres semblen esmunyir-se imperceptiblement del costat de la tutora de l’infant; torna a mirar el nen, que espera impàvid la resposta i, de nou amb l’esguard cap a les professores, que li defugen la mirada enfurismada, amb to visiblement irritat etziba: “nen, a tu qui t’ha dit que facis aquesta pregunta?!”.

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 16 Novembre 2010, in Sin categoría and tagged , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

  1. Alcaldes, bisbes, … no t’estàs de res, tu!

    • Alcaldes, bisbes, empresaris, pagesos, polítics, funcionaris, ecologistes, firaires, especuladors, saquejadors, policies, artistes… i, especialment, jo mateix! Ningú que se’m posi a tret s’escaparà de la meva anàlisi acuradament cínica, francament esbiaixada i exageradament demagògica.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: