La Rosalinda pren l’ascensor

La Rosalinda (l’anomenarem així) és una noia iberoamericana
que, gràcies al reagrupament familiar, fa uns mesos que viu a Guissona. Fugint de la situació crítica del país, el seu marit va acceptar una oferta de treball que el va portar fins aquí i, gairebé dos anys després, ella va creuar l’Atlàntic per a retrobar-lo en aquestes contrades estranyes, eixutes i llunyanes. La noia, emprenedora i ambiciosa, ha cursat al seu país estudis universitaris i, tot i que serà ben difícil que els hi convalidin, vol fer valer els seus mèrits per a  endegar un nou projecte vital entre nosaltres.

El primer que va descobrir en posar els peus a l’aeroport és que aquí la gent parla un idioma diferent del què el seu país va rebre de la “Madre Patria” i que, fins i tot, n’hi ha molts que reneguen de la seua condició d’espanyols, talment desitgessin que un llibertador –com el seu admirat Simón de Bolívar- els separés d’Espanya. Per això ella ha decidit aprendre català i, en menys d’un any, ja el comprèn perfectament i està preparada per a emprar-lo a l’hora de fer-se entendre, tan en la parla com –amb major o menor precisió- en l’escriptura.

Tot i això, a la Rosalinda no se li fa gens fàcil l’esforç lingüístic: no pas per manca de capacitat d’aprenentatge ni de força de voluntat, sinó perquè la gent del seu voltant, lluny d’encoratjar-la, fan tot d’escarafalls a la seua dedicació.

Les seues amigues li diuen que està perdent el temps. La Jessica Alejandra, que treballa en la neteja domèstica, la Fàtima, que trosseja pollastres en una indústria agroalimentària, i l’Svetlana, que serveix cafès en un bar, li volen fer creure que és una absurda pèrdua de temps. En aquest país, li diuen, tot i que molts parlen un idioma dit “català”, es pot viure perfectament sense emprar-lo mai. Tothom entén el castellà (o “espanyol” en diuen alguns, per incidir en la identificació d’idioma i Estat) i no fa cap falta invertir temps ni esforços en aprendre una llengua sense la qual pots guanyar-te igualment la vida i comunicar-te amb tothom. És gairebé inintel·ligible perquè aquests catalans s’entesten en parlar un idioma minoritari -rebutjat des d’Espanya i ni tan sols reconegut a Europa- si amb el castellà es pot anar a tot arreu… Tot i això, la Rosalinda, ben perspicaç, té clar que no pensa en seguir les passes de les seues amigues, que ella vol anar més enllà. La nostra heroïna percep que, si realment vol desenvolupar la seua vocació emprenedora i esdevenir empresària o professional o assolir algun càrrec de responsabilitat, necessita conèixer i emprar el català. Ella no es conforma en esquarterar carn o fregar escales i veu clar que, si vol progressar en la terra d’acollida, el domini de la llengua del lloc on viu li és imprescindible.

L’altre escull, nogensmenys, se li fa molt més costa amunt. Satisfeta amb els seus coneixements de l’idioma, la Rosalinda surt al carrer i s’adreça en català a la gent. Però, amb gran decepció i tristesa, comprova com ningú li parla en la llengua que aquí en diuen pròpia. Advertits per la seva pell bruna i pel seu accent sud-americà, la gent li contesta en castellà i, per molt que ella hi insisteix, li és del tot impossible mantenir una conversa en català amb els indígenes. En un primer moment, pensa que és una qüestió d’educació, i que els naturals del lloc creuen posar-li-ho més fàcil parlant-li en la seua llengua natal. Tot i això, ben aviat, arriba a una tràgica conclusió: la gent del país fa servir la llengua com una barrera social i li neguen la integració i el progrés fent-la sentir com una forastera, evidenciant-li que ella serà sempre una estrangera. En conseqüència, no cal que s’entesti en emprar la parla dels catalans…

Sortosament, la Rosalinda té clar que la llengua catalana és un indicador de prestigi amb funcions d’ascensor social, en conseqüència perseverarà fins a fer-la també seua, encara que la gent del seu voltant li ho neguin i vulguin fer-la circular per l’escala de servei.

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 18 Setembre 2010, in Sin categoría and tagged , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: