El castell que m’ha passat per alt

En un exercici de progressiva desintoxicació de teclats i pantalles, vaig aprofitar els primers dies de les vacances estiuenques per a fer una darrera revisió al meu treball “Itineraris pels castells de la Segarra”. El llibre, que -si Déu vol i a l’IEI li plau- apareixerà publicat per Cossetània edicions l’any vinent, proposa un seguit d’itineraris per una vuitantena llarga de fortaleses de la nostra comarca. Amb un concepte que els puristes podrien titllar de massa lax, englobo dins el terme “castell” una àmplia varietat de fortaleses, torres de guaita, viles closes, recintes murallats, jaciments i ruïnes diverses. La voluntat del treball és enciclopedista, de manera que s’hi esmenten tots i cadascun dels castells de la Segarra… O això és el que fins ara pensava!

Avui, tot passejant sense rumb fix, he alçat la mirada i he descobert un castell que m’ha passat per alt i ara estic en l’atzucac de decidir com incloure’l al meu treball.

Veure i ser vist és una de les característiques dels castells, dissenyats al mateix temps per a guaitar sobre els voltants i per a palesar el prestigi del seu senyor. El castell que m’ha passat per alt, talment els de Sanaüja, les Sitges o l’Ametlla, s’aixeca per sobre els seus encontorns i domina una amplíssima extensió de terreny, essent referent visual de gairebé tot l’altiplà segarrenc i bona part de les comarques veïnes.

Unes muralles ben altes i el predomini del massís sobre el buit, del mur vers les obertures, defineixen el castell com a casa forta, com a espai impenetrable. El castell que m’ha passat per alt, talment l’Aranyó, Malgrat o Castellnou d’Oluges, presenta uns llenços gairebé infranquejables, amb escassíssimes obertures, i un aspecte imponent, gairebé marcial.

Com enormes vaixells enmig d’un mar d’espigues, els castells dels plans de la Segarra destaquen en l’horitzó i transmeten una sensació de domini i rigor a tot aquell que els albira, per lluny que n’estigui. El castell que m’ha passat per alt, talment les Pallargues, Montcortés o Fonolleres, té una presència colossal, que imposa respecte i admiració a parts iguals.

Esdevenir porta d’entrada, sentinella i recer de la població que al seus peus s’estén, és una de les qualitats més habituals i celebrades dels nostres castells. El castell que m’ha passat per alt, talment Florejacs, Sant Guim de la Plana o Vergós Guerrejat, s’emplaça a l’entrada de la vila, fent ben present el seu poder a tot aquell que s’hi atansa.

L’estratègia del seu emplaçament també és clau en els nostres castells: les cruïlles de camins i els llocs encimellats són els considerats idonis per a la seva erecció. El castell que m’ha passat per alt, talment Vallferosa, Lloberola o Granyena, s’alça en un enclavament ideal, dominant una via contínuament transitada i clau en les comunicacions del Principat.

L’adaptació als nous temps i a les noves necessitats han fet possible la pervivència de molts dels nostres castells; així, la superació d’un passat guerrer i la transformació cap a usos contemporanis donen sentit avui a castells que, d’altra manera i en el millor dels casos, esdevenen poc més que fòssils gegants. El castell que m’ha passat per alt, talment Concabella, la Cardosa o Mejanell, entra amb força al segle XXI i, amb l’ajut de tecnologies fins fa poc inimaginables, es projecta molt més enllà dels seus límits castrals.

No obstant, a diferència dels demés, per esbrinar el nom d’aquest magnífic castell no m’ha calgut cercar pels seus encontorns l’habitual cartell verd, sovint caigut i amagat entre la malesa, ni desxifrar erosionades mostres d’heràldica en cap llinda ni dovella. El senyor del castell que m’ha passat per alt, exterioritzant amb orgull el nom de la seva nissaga, ens el fa present i a tot color a les quatre cares de l’edifici.

Per tot això, lamento molt que aquest singular edifici m’hagi passat (per alt) i corro a enllestir la fe d’errates per a incloure al meu llibre el castell de Mobel Línea.