Encantats de la vida

Al meu poble estem d’enhorabona. El Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida ha declarat oficialment que Florejacs és un “poble amb encant”. De fet, això és quelcom que aquells que vivim i estimem aquest recó de món fa molt de temps que sabíem. Nogensmenys, el reconeixement públic no deixa de fer-nos patxoca. El situar-nos al costat de  pobles de gran prestigi i referents de la vida cultural i el dinamisme social i econòmic com Verdú, Guimerà, Vallbona de les Monges o Montsonís i essent, juntament amb Montfalcó Murallat, l’únic poble reconegut amb aquesta qualificació a la Segarra, ens fa sentir orgullosos.  Evidentment, a la nostra comarca n’hi ha molts d’altres que em venen al magí sense gaire esforç com a mereixedors del mateix aquest qualificatiu (penso en Sanaüja, l’Ametlla, Sant Guim de la Plana, Torà, Malgrat, el Canós, Palouet, Lloberola,, Santa Fe, Gàver, etc, etc, etc); tant de bo algun dia també vegin reconeguda la seva vàlua i podem compartir amb ells la distinció. 

Val a dir que el guardó no ha estat pas quelcom improvisat ni gratuït, sinó el resultat d’un llarg recorregut i una prova que estem en el bon camí cap a nous, engrescadors i  aqueferats horitzons.

Ben segur que una de les fites més importants d’aquest trajecte fou la declaració l’any 1983 del castell de Florejacs com a monument historicoartístic nacional, fet que va condicionar el desenvolupament urbanístic del nucli del poble (per la qual cosa fou rebuda, diguem-ne, amb disparitat d’opinions i no gaires entusiasmes). No obstant, el temps ha donat la raó als promotors de la mesura,  especialment si comparem l’evolució de Florejacs amb la d’altres nuclis propers, també de gran bellesa i rellevància patrimonial, però que han restat desprotegits i ho han patit de valent. Tot i això, el secret de l’èxit rau en el bon encaix que s’ha assolit dins el poble entre totes les sensibilitats, interessos i perspectives vitals. Prova d’això és que a dia d’avui, tot i residir-hi escassament una trentena de persones, és un dels nuclis més dinàmics de la Segarra;  que sap combinar alhora una Festa Major d’estiu, amb “animat ball i lluït servei de bar”, amb una Fira temàtica de rellevància nacional; que veu com conviuen explotacions agràries i ramaderes, al costat d’activitats de professionals deslocalitzats de la metròpolis; que té una colla gegantera –amb gegantona i capgrossos- i una associació de veïns ben activa; que presumeix de dos castells medievals oberts al turisme, tot acollint dotzenes de caçadors que persegueixen perdius pel seu vedat; que gaudeix d’un dels millors restaurants de la Segarra i de dos allotjaments rurals de primera categoria, així com un parell més en projecte; que està envoltat d’un paisatge, definit pel treball secular de la mà de l’home, a base de camps conreats i tossals emboscats, que combina identitat amb creació de riquesa…

Evidentment, no tot són flors i violes, i encara hi ha moltes mancances per superar i aspectes a millorar. Encara aixequem garatges, magatzems i coberts amb mòduls prefabricats i obviem la seva integració mediambiental. Encara exigim tenir totes les comoditats de les ciutats, enlletgint els nostres murs i cobertes amb cablejats i antenes. Encara anorreem alzineres i bancals de pedra seca per guanyar quatre pams de terreny cultivable, accelerant l’efecte de l’erosió i esborrant la memòria històrica. Encara frisem que les nostres finques siguin requalificades com a urbanes per si el dia de demà “no tenim altre remei” que vendre-les. Encara “tenim horribles tribunes encastades en nobles façanes” -com digué Josep Vallverdú- i permetem l’abandonament i la ruïna de cases perquè la preferim ensorrada a veure-la ens mans d’un estrany i perquè tothom sap que vendre fa de pobre. Encara ens entossudim en dibuixar l’arcàdia rural del nostre imaginari, tot pelant o aplacant les nostres parets, seguint la moda de la pedra vista, ignorants que l’arrebossat de morter de calç, a més de ser el recobriment tradicional, té les seves raons pràctiques de ser…. A més, noves amenaces fan perillar el paisatge de qualitat que ens envolta: l’extensió dels molins aerogeneradors, amb els seus flaixos nocturns i el trencament del perfil ondulat i calmós de l’altiplà, la tendència a estendre l’asfalt per camins i pistes, fent-los poc atractius a passejades a peu, bicicleta o cavall, o la
proliferació de torres d’alta tensió, de reflexos metàl·lics i pentagrames aeris, en són només una petita mostra.

No obstant, som un poble amb encant!, i segur que seguirem en la bona línia que ens portarà al bé més preuat: que la canalla que torna a córrer pels carrerons de la vila closa, que recorre en bicicleta la xarxa de senders que envolta el nucli i que omple de xivarri la plaça del castell o els encontorns de la font, pugui optar per desenvolupar la seva vida al poble. En el fons, ells són el futur i hem d’aconseguir que assoleixin en el sentit més ampli el ple dret de decidir, i
que l’exerceixin des d’aquí.

Florejacs és un poble amb encant. Florejacs és un poble viu. A Florejacs estem encantats de la vida.

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 26 Juliol 2010, in Sin categoría. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: