Caspaña

Des de que tinc ús de raó, no m’he sentit mai motivat pels espectacles esportius. Reconec que em falta sensibilitat per identificar l’art que molts perceben en qui belluga amunt i avall una pilota per un camp de gespa o per gaudir de l’avançament d’una motocicleta a una altra en una corba tancada. Tampoc pateixo amb la victòria d’un o altre esportista, ni xalo amb un o altre equip, ni m’enutjo amb les decisions dels àrbitres, ni perdo cap tipus d’apetència per causa de derrotes esportives… Bé, així ha estat fins ara. Aquests darrers dies he abandonat la meva indiferència i he de reconèixer que no m’ha resultat gens agradós: he seguit el mundial de futbol de Sud-àfrica, tot frisant perquè la selecció espanyola de futbol caigués derrotada i, com és públic i notori, no ha estat així.

La meva animadversió per la que ara en diuen “roja” ha tingut diverses motivacions, algunes fins i tot racionals:

En primer lloc hi ha el mateix eufemisme colorista amb el que se l’anomena: digueu-me visionari, però m’ha semblat veure en la banalització del terme “roja” una substitució del terme “selección española” o “nacional” amb la que, des de que tinc memòria (als temps del Naranjito),  se l’ha denominada. No sé si advertir-hi la mà del govern per fer-la insípidament simpàtica o, tal vegada, interessos televisius i publicitaris inconfessables. Sigui el que sigui, estic convençut que a les “rojas” de veritat, amb la Pasionaria al capdavant, no els hi faria cap gràcia. A mi tampoc.

En segon lloc, la frustració de no tenir cap selecció que representi la meva nació, fa que centri el meu desgrat en aquella que ho frustra: l’espanyola. No combrego amb els arguments d’alguns amics de bona fe que defensen que aquesta sí que és nostra, que està plena de jugadors catalans i que les seves victòries són més del Barça que de ningú. No és pas així: aquesta colla de jugadors (que -des de la meva esbiaixada visió de jurista- percebo com uns treballadors d’una multinacional cedits en treball temporal a una altra) defensen una bandera que no és la meva (ni la del Barça, per cert) i empenyen el cuiro per guanyar uns dinerons que, ben a desgrat meu, espoliats i transferits, sí que ho són.

En tercer lloc, i el més dramàtic de tots, anhelava la derrota per tal d’evitar l’eclosió del nacionalisme espanyol, caspós, ranci, estrident i violent, que havia de suposar (i així ha estat) la victòria del Mundial, encara més lamentable per coincidir en el dia després de la gran manifestació catalana del 10J (duren poc les alegries a la casa del pobre!). La fúria espanyola, enardida pel triomf, ha sortit al carrer a festejar una victòria que, des de temps de Lepanto, no es recordava, i ha fet sentir el seu clam amb diverses manifestacions de xerinola i algaravia: trencament de vidres a les seus d’ERC, pixarades contra els vidres de Catalunya Ràdio, crema de contenidors i arbres, exhibicions impúdiques de la rojigualda amb l’escut franquista, crits d’”arribaspañia!” esgargamellats arreu, insults de “puta Cataluña” al pas dels jugadors catalans amb la senyera estatutària (per cert, cal preguntar al segarrenc Piqué on va deixar l’estelada que lluïa en les celebracions de l’equip que li paga el sou) i altres demostracions poc elegants. En definitiva, una epidèmia de dermatitis seborreica que, talment una nevada estiuenca, ha caigut sobre viles i ciutats. Afortunadament, la marinada ja se l’endú ponent enllà.

En conseqüència, no m’amago de manifestar obertament el meu disgust amb la victòria de la selecció nacional espanyola de futbol. No obstant, en homenatge a la roja i als magnífics titulars amb que la premsa esportiva ens ha obsequiat aquests dies (“Puyolazo”, “maraVilla” o “Les metimos la del pulpo”, per exemple), jo també he volgut encapçalar l’article amb un no menys enginyós i creatiu joc de paraules. Com diuen els meus admirats analistes esportius: “el futbol es así”. Espanya, també.

 

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 17 Juliol 2010, in Sin categoría. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: