Militància política i política militant

No ho puc negar: la bona conversa és un dels meus plaers més anhelats. M’apassiona trobar-me amb aquells que en saben més que jo i encetar llargs diàlegs. Miro de no desaprofitar mai  l’oportunitat d’assistir a tertúlies i reunions on es debatin assumptes d’interès i, tot i que sovint no estic a l’altura, m’agrada intervenir i exposar el meu parer des del respecte i la llibertat. Potser és que, en el fons, sóc un utòpic que encara creu en la màxima que “quan sigui possible parlar en llibertat, desapareixerà l’Estat”, com digué cert alemany teoritzador (i no pas practicant) del pensament d’esquerres. D’entre les matèries conversables, una de les meves preferides és la política, segurament perquè és en aquest camp on sorgeixen més fàcilment les polèmiques que fan vibrant el diàleg. Per això, quan vaig rebre aquella convocatòria no me’n vaig poder estar…

Eren les vuit del vespre quan vaig presentar-me a la seu del local de l’entitat. No havia entrat mai en un espai d’aquest tipus de col·lectivitat, però no em va decebre. El lloc era ampli, amb grans finestrals, una tarima amb taula presidencial de fòrmica i potes metàl·liques, una llarguíssima llibreria curulla de volums i un cert desordre delator que el local era, diguem-ne, molt “polivalent”.  Quan vaig arribar, només hi havia a la sala tres persones més: la presidenta de l’entitat i dos dels seus membres. Ho vaig atribuir al costum acadèmic de començar sempre amb un quart d’hora de cortesia, habitud que a la Segarra sovint s’estira més del compte… Mitja hora més tard, quan els reunits ja érem vuit, una empresa de lloguer de mobiliari va portar-nos una quarantena de cadires. “Caram! -vaig  verbalitzar-. Si que serem una bona colla!”, però els meus anhels es varen de seguida rebaixar: els presents varen aclarir-me que l’entitat tenia previst, a dos quarts de deu, un acte d’especial importància: la tria d’un primus inter pares que encapçalaria el col·lectiu en una propera convocatòria; vaig intuir que els dos candidats es comptaven entre els presents: un neguit que no els deixava parar quiets els delatava.

Així doncs, amb més de mitja hora de retard i en petit comitè, vàrem donar inici a l’acte. La presidenta, molt ben preparada i documentada, va obrir el torn de paraula exposant els motius de la reunió. Ben aviat la qüestió va quedar resolta i la conversa va començar a derivar cap a un debat sobre el futur del país i el dret a decidir. Al cap de poc temps, dos nouvinguts, que amb una puntualitat exemplar assistien per a participar en el sufragi previst per a uns instants més tard, s’afegien al debat. Mentre alguns dels presents polemitzàvem aferrissadament al voltant dels conceptes de federalisme, sobirania i independència, sobre el paper de l’exèrcit i la monarquia o al voltant de les ànsies autonomistes de certes comunitats de la pell de brau, començà a arribar el gruix dels afiliats a l’entitat amfitriona. Els primers varen entrar, tot asseient-se en un grup de cadires arraconades; ben aviat, però, en adonar-se que no es tractava l’assumpte pel qual havien vingut, sortiren de la sala, arrossegant darrere seu uns quants dels presents, entre els què es comptaven els inquiets candidats… A poc a poc, es va fer una munió de gent a l’exterior del local, fins al punt que, mentre a dins només érem mitja dotzena, a fora se’n podia comptar la trentena. Finalment, la remor que arribava del carrer feu difícil el diàleg i vàrem donar per tancada la tertúlia, obrint les portes a aquells que havien acudit no pas a xerrar, sinó a exercir el més democràtic dels actes: el vot (això sí, per escrit i en sobre tancat).

Atès que no hi feia res en el aquell lloc, vaig abandonar el local, no sense abans saludar un conegut que ja frisava per a participar en el plebiscit. “Ah, eres tu? –digué sorneguerament-. M’havien dit que no valia la pena entrar perquè hi havia a dins uns pesats parlant de política…”

Em vaig girar, vaig rellegir la placa de la porta del local i de seguida ho vaig entendre: aquell era el lloc menys adequat per a parlar de política, ja que aquell lloc era la seu d’un partit polític.

Mentalment vaig recordar la frase de cert dictador practicant (i no pas teoritzador) de l’acció de dretes que tancava les discussions entre els seus ministres amb la frase “haga como yo, no se meta en política”, parafrasejada a Argentina per aquell “yo nunca me metí en política, siempre fui peronista”. Potser aquí podríem dir “jo no em fico en política, milito en un partit”.

Hores més tard, un bon i savi amic em deia que cal gent amb ètica, preparació, coratge i capacitat de sacrifici per a remoure aquest atzucac… Està clar que el país té aquestes persones, però segurament espais com aquell on jo vaig assistir no és el lloc més idoni on anar a cercar-les.

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 23 Juny 2010, in Política and tagged , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: