la Força de l’Estany, el crit de les pedres

L’any passat, en aquest mateix blog, dedicava unes línies a la torre de Lloberola i recorria al tòpic de “les pedres que parlen” per mostrar gràficament que la història es pot llegir a través de l’esventrada talaia.

Avui no puc evitar de retrobar el tòpic i exagerar-lo: les pedres criden, gairebé xisclen, a la Torre del Cargol, altrament dita Força de l’Estany o, en els documents més antics, torre de Dalila (o Dàdila), situada dins el terme municipal de Ponts… És aquest potser l’edifici altmedieval més apassionant, espectacular i angoixós alhora de les terres de ponent.

M’explicaré:

Apassionant per la munió d’elements que els composen i que ens remunten a èpoques ben allunyades i desconegudes. El seu basament, format per carreus ciclopis i molt ben tallats, que envolten i reforcen el cingle calcari sobre el què s’alça la torre, i de difícil datació sense un estudi arqueològic: el volum de les pedres i el fet de reforçar quelcom ja prou estable com un cingle ens assenyala (segons el bon amic David Garcia arqueòleg i protohistoriador) que podria ser una construcció romana del període republicà (seria un cas gairebé únic a ponent), però l’argamassa d’unió dels carreus sembla contradir-ho; potser podria ser una construcció d’època califal, però la foscor de dades d’aquesta etapa no ens ho permet verificar. Per altra banda, la torre quadrada de tàpia, possiblement del primer terç del segle X, és una de les poques, més primitives i més ben conservades restes de fortalesa califal de les terres de Ponent; i, finalment, la magnífica torre que folra i sobrealça l’estructura de tàpia, de factura ja plenament romànica, datable al segle XI. Sense oblidar el conjunt de romanalles de poblament que enronden el lloc, amb marques d’habitatges a les balmes, així com piques i canalitzacions d’aigua llaurades per la cinglera, o la suggerent porta tapiada que condueix a un passadís ignot en mig de devessall de ruïna a la cara sud de la torre.

Espectacular pel seu emplaçament, sobre un tossal que domina l’antic camí o “cos” (potser origen del nom del poble que s’hi arredossa, el Gos) que seguia el riu Llobregós en el seu curs entre Artesa i Calaf. El panorama cap al sud explica sobradament les raons que varen portar als diferents pobles a habitar i fortificar el lloc.

Angoixós pel seu estat de conservació. La torre està esventrada de dalt a baix pel seu costat sud, on són ben visibles grans fragments que han caigut de la seva part més alta, i amenaça ruïna amb dues grans esquerdes verticals al seu costat nord i est. La ruïna sembla imminent si no s’hi fa alguna tasca consolidadora amb urgència i pot acabar caient en l’oblit, com la propera església romànica de Sant Miquel, pràcticament inidentificable entre els carreus de la seva ensulsiada.

Per això, a la Força de l’Estany les pedres xisclen i criden, però no supliquen, això no ho farà mai un edifici que ha conservat la seva dignitat i orgull al llarg de més d’onze segles. Tant de bo algú hi pari l’orella!

Podeu veure un recull més ampli d’imatges al meu àlbum fotogràfic


Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 5 gener 2010, in Patrimoni and tagged , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: