el castell de Concabella: un repte de futur

El primer cop que vaig estar a Concabella no vaig fer cap fotografia. La primera impresió del castell va ser negativa: la seva grandària aparatosa, la seva deficient conservació, la gran quantitat d’edificacions parasitàries que l’envoltaven i els seus grans finestrals oberts, com ulls cecs, a l’entrada i sortida de tot tipus d’aus i bestioles diverses, van fer que no hi invertís ni una fotografia. Des d’aleshores, sense motiu aparent, hi he tornat sovint i, a poc a poc, he presenciat la seva lenta recuperació i la seva evolució com a referent d’un gran projecte de gestió i divulgació del patrimoni històric de la plana de Lleida.
Avui, el castell, tot i que encara té molt camí a recórrer, és un dels que més desperten el meu interès: la seva imponent torre primitiva -tal vegada d’orígen islàmic-, els seus finestrals renaixentistes -curiosament historiats-, la seva original torre octogonal, gairebé única… L’edifici ha estat en constant evolució des que, amb la desamortització, el poble de Concabella l’adquirís dels hereus de la família Erill: en gairebé dos segles, les seves pedres han estat aprofitades per altres construccions del poble i moltes de les seves estances han sigut transformades en corrals, també ha estat ocupat per l’escola, pel cafè, per una sala de festes i per un consultori mèdic, sense oblidar que al 1938 fou un camp de treball forçós pels presoners del Servicio de Inteligencia Militar; però, avui, és la seu del Centre d’Interpretació dels castells del Sió.
Aquest apassionant projecte, planificat per historiadors i tècnics de prestigi, ha de ser la punta de llança del redescobriment del patrimoni de les tres comarques que travessa el riu Sió, com a eix d’atracció de visitants i estudiosos, com a motor d’iniciatives de desenvolupament turístic i econòmic i com a catalitzador de la cultura i l’educació. Confio i desitjo que, el més aviat possible, el Centre obri les seves portes i pugui ser gaudit per tothom. Tan de bo que els que en tenen la clau sàpiguen donar-hi la rellevància que mereix i, oblidant disputes i burocràcies que només porten a l’inmobilisme, l’obrin de bat a bat i planifiquin el seu manteniment i divulgació com mereix.
Jo, passi el que passi, el seguiré sovintejant, càmera en ma, per continuar essent testimoni de la seva evolució.